La foto prové de https://vivirenelpoblado.com/ninos-embera-en-las-calles-de-el-poblado-mendicidad-y-desescolarizacion/. No figura autor.
Consideracions per Carla Rivera, doctoranda.
Sobre Levy-Bruhl i l'alteritat mística
Manuel Delgado
Moltes gràcies per enviar-me la referència que fa Levinas de Lévy-Bruhl. Molt interessant. Casualment acabava de parlar de la seva teoria de les dues mentalitats a classe de Religiosa, perquè entenguessin que no havien de pensar. En aquest cas, que els “altres” culturals tenen adhesions místiques que nosaltres “la gent normal” no té. Els deia que es fixessin en les pel·lícules en que sortissin contextos exòtics o “negres” o “indis” actuals, i que veiessin que els caracteritza és que són “místics”, és a dir tenen creences i pràctiques que implicaven comunicació privilegiada amb altres mons. Aplicat a l’actualitat nostra, la moral és que la gent d’”altres cultures” viu en la puta misèria però tenen un privilegi que els fa envejables, que és que tenen unes competències en matèria d’espiritualitat que nosaltres no tenim.
Això em recorda les formes subtils de racisme que vaig conèixer a Medellin contra la comunitat embera. Vaig sentir gent postmo que els despreciava, però no per ser “inferiors” culturalment, és obvi, sinó per haver immigrat a la ciutat, el que els convertia en una mena de traïdors al seu paper de -em van dir- “guardianes de la naturaleza”.
A mi Lévy-Bruhl m’el va fer llegir una professora d’Art Contemporani que es dea Imma Julían. Era lectura obligatòria per entendre que la sensibilitat de l’artista s'assembla a la de “l’home primitiu” de Lévy-Bruhl. Per cert, em va suspendre l'assignatura.
La seva teoria apareix a L'ànima primitiva, que és del 1927 i està traduït al català i tot. El que deia va estar molt de moda i avui també està popularitzat. En aquesta obra, Lévy-Bruhl sostenia l'existència d'una diferència radical entre la manera de pensar dels “pobles primitius” i la de les societats “civilitzades”. Suposava que les representacions col·lectives dels "primitius" cercaven atendre necessitats emocionals i que el seu pensament estava determinat per la manca d'objectivitat i una baixa valoració de l'experiència perceptiva. D'altra banda, els “primitius” vivien cognitivament sotmesos al principi de participació, cosa que implicava per a ells una identificació absoluta entre els objectes i la seva aura mística, així com sentiments de profunda comunió amb el món. Per la seva indiferència davant els principis d'identitat i no contradicció els "primitius" eren en essència éssers “prelògics”, que és com els deia Lévy-Bruhl.
Davant d'aquesta mentalitat "primitiva", la mentalitat del "civilitzat" es caracteritzaria, segons Lévy-Bruhl, per una experiència neutral del món, exempta de consideracions místiques, cosa que facilitava que la informació arribada als sentits pogués ser captada lliure les traves que li imposaven entitats suprahumanes inobservables. Aquesta percepció era, per tant, objectiva i estava basada en la inducció, ja que, en no donar importància a l'emoció, el civilitzat tenia llibertat per reconèixer les connexions reals entre els fenòmens del món tangible. D'aquesta manera, l'experiència objectiva ocupava el lloc que corresponia entre els primitius a la subjectivitat afectiva i la sensibilitat lògica davant de la contradicció podia manifestar-se plenament. Finalment, l'home modern se separava del món com a requisit per dominar-lo. La percepció, alliberada del filtre emocional, podia acostar-se al món sense participar-ne, com una cosa que podia ser coneguda i sotmesa a control.
L’interessant és que al final de la seva vida, quan tenia 80 anys, Lévy-Bruhl va escriure coses renegant de la seva teoria i acceptant la unitat intel·lectual de l’ésser humà. No es va publicar amb ell en vida, però sí que ho va fer Maurice Leenhardt, que va aplegar les seves notes d’en penediment teòric sota el títol Cahiers. Aquests apunts contenen una de les mostres més sorprenents d'honestedat intel·lectual de la història del pensament contemporani, un testimoni de com un home que havia assolit la celebritat a través de les seves teories, les reconsiderava a la llum de les crítiques que havia rebut i que, al final de la vida, acabava fent seves. El llibre està publicada en castellà per Eudeba amb el títol de Cuadernos.
En aquests apunts, Lévy-Bruhl renegava en bona mesura del que creia les seves pròpies troballes i s'anticipa al que escriurà Lévi-Strauss a propòsit del pensament salvatge –no el pensament dels salvatges, sinó el pensament en estat salvatge – i les discussions que, als anys 60 ia partir del treball d'Evans-Pritchard sobre la bruixeria africana, versaran a propòsit de “les racionalitats”, és a dir les diferents maneres d'exercir-se la raó humana: Winch, Horton, Jarvie... Si t’interessa la figura de Levy-Bruhl i les seves controvèrsies amb l’escola de l’Année Sociologique, mira’t el llibre Levy-Bruhl, Durkheim y la revolucion científica, d’en Robin Horton, que està a Anagrama.
El nucli de l'autocrítica de Lévy-Bruhl afecta la premissa segons la qual hi ha mentalitats pròpies dels diferents nivells de suposada evolució civilitzatòria. Lévy-Bruhl abraça aquí el principi segons el qual hi ha una sola psique humana, en l'aplicació de la qual, i en funció de cada context social, prevalen uns certs hàbits sobre els altres. És a dir, les societats exòtiques o "primitives" no prescindeixen de l'anàlisi objectiu de la realitat, són sensibles a la contradicció lògica, el seu llenguatge és complex i manipulen categories sofisticades, tot això en contra del que havia defensat a les seves obres anteriors. El que ell mateix estableix ara és que aquestes societats –a diferència de la nostra– no coneixen o no fan servir el pensament discursiu imposat per les ciències i la filosofia, amb el seu accent en les conceptualitzacions abstractes i d’ampli espectre. Pel que fa al pensament "prelògic", no està ni abans ni lluny. També entre nosaltres, els "civilitzats", hi ha un lloc per a misteris als quals atribuïm protagonisme causal i també nosaltres impregnem constantment d'afectivitat la nostra experiència del món.
Però, per sobre de tot, el que importa és que, desmentint-se a si mateix, Lévy-Bruhl va tenir la valentia de donar-li la raó als seus impugnadors en allò més important i essencial, per a ell i per a nosaltres ara també: que sempre i a tot arreu i sempre els éssers humans han pensat igual, encara que és cert que poques vegades el mateix.
