Els mercaders ens han expulsat del temple

Paraules per les persones desallotjades aquesta nit del Rectorat de la Universitat de Barcelona, que protestaven contra les retallades pressupostàries a la nostra universitat. Escrites el 25 de maig de 2013

Els mercaders ens han expulsat del temple

Manuel Delgado

Les persones que aquesta nit han estat expulsades per la força de la seu vella de la Universitat de Barcelona m'han demanat que escrigui alguna cosa en el seu suport i expressés el meu recolzament i la meva simpatia, al mateix temps que recordava fins quin punt tenien i tenen raó. 

Els motius que feien urgent la protesta son ben justos, per tot el que està passant i el que se'ns prepara. El marc és el desballestament general d'allò que un dia ens van voler convèncer que era l'estat del benestar, aquell seguit de concessions a les classes populars de les que ara saben que poden prescindir, perquè tenen les mans lliures i se senten els amos de l'univers. En aquest sentit diguem-ho clar: no ens que anem a la merda, és que ja hi som amarats fins el coll. Estem vivint en un estat –i un Estat– del lladrocini generalitzat, un regim d'expoli total a càrrec d'una casta infame de polítics i banquers corruptes, en el context d'un món concebut sols per a que una petita minoria se'n beneficií de la desgràcia i la misèria de la immensa majoria. Qualsevol cosa que es digui per denunciar aquesta situació serà poc, perquè l'escàndol assoleix ja nivells siderals i els responsables no mereixen que sentim per ells altre cosa que fàstic i odi.

Les conseqüències no són una estadística borsària, ni unes fredes dades econòmiques. Les conseqüències les veiem i les vivim cada dia. En tots els plànols, i també en el de l'ensenyament i la universitat en particular. Jo les veig i les visc cada dia a la meva feina, una feina que m'obliguen a fer cada cop pitjor –ja poden parlar de ensenyament "de qualitat", mentre no especifiquin de quina qualitat parlen–; jo ho veig i ho visc donant classe a joves, alguns i algunes brillants, que el curs que ve no hi seran perquè no podran pagar-se la matrícula. Jo sé el que és que no hi hagi diners per a fer recerca; que el coneixement del que tan emfàticament parlen no avanci perquè no hi ha beques per a que els investigadors investiguin i els estudiants estudiïn. Jo treballo rodejat de col·legues excel·lents que és possible i fins i tot probable que l'any que ve estiguin sense feina. Ni tant sols tinc la garantia que jo sigui una de les futures víctimes del que hipòcritament diuen "aprimament de l'administració pública".

Però això tothom ho sap, encara que faci com que no. El que no sé si tothom se n'ha adonat és del que jo m'hi he adonat aquest matinada, veient com els mercaders ens expulsaven del temple, d'aquell temple que diuen que és del saber i el coneixement i que els que manen, amb la complicitat de les nostres autoritats acadèmiques, han convertit en un llonja de compravenda de lacaïsme intel·lectual .  

En el que he caigut és que no és veritat que als poderosos els amoïni el més mínim el que pensem, el  que opinem, el que diem...; que estem fastiguejats o indignats. A ells el que realment els preocupa són els nostre cossos, que és el que al capdavall ens queda quan ens ho treuen tot. Les persones que dormien dins d'aquest edifici aquesta nit el que havien fet és mobilitzar-se, i fer-ho en un sentit literal. És a dir, s'havien aixecat d'on eren asseguts; havien vingut fins aquest palau; havien entrat –fora d'hores d'oficina; ja anem malament­–, s'havien estat una estona xerrant entre les majestuoses columnes, asseguts a les solemnes escalinates; s'havien estirat sobre els pulits marbres i havien mirat de dormir una mica. Volien que se'ls escoltés, perquè el que reclamaven mereixia ser reclamat. 

Això és tot. Aquest és el seu delicte, la seva falta, el seu pecat. El seu cos havia s'havia mogut, havia canviat de lloc, havia pres una iniciativa que pel que sembla era inacceptable. No van trencar res; no van fet malbé rés. El que era intolerable no era la seva indignació, que tants comparteixen, sinó que han fet una cosa que els demés no han fet i sembla que no pensen fer, sigui per por, per mandra, per servilisme, perquè els encanta que els matxaquin o perquè pensen que a ells o a elles no els hi tocarà: s'han mogut del lloc que tenien marcat, han arribat a la conclusió que moure's no implica sols anar de casa a la feina i de la feina a casa; s'han agitat, s'han mostrat inquiets i intranquil·ls..., i ha calgut calmar-los amb una bona dosi de tranquil·litis policial.

Els que han fet la feina bruta no estic segur que fossin cossos humans, perquè més aviat semblaven robots, màquines, artefactes mecànics sense rostre, essers foscos vestits de fosc; emmascarats, segur que per vergonya que els reconegués algú que havia pensat d'ells algun cop que eren éssers humans. Aquesta nit m'hi he acostat a alguns d'aquests androides. Volia estar segur de que tinguessin ulls. I no els he vist.

L'escenari d'aquests fets, una seu universitària en la que fa molts, molts anys, quan les màquines de colpejar anaven de gris, jo havia cridat "Fora policia / de la universitat!". I ves per on: per segona vegada el Rector els ha tornat a convidar, ara ja mudats de negre. Ho va fer fa quatre anys, per desallotjar els estudiants que protestaven contra el Pla Bolonya, i ho ha tornat a fer aquest vespre. Serà cosa d'acostumar-s'hi, perquè segur que hi tornen. És més, jo consideraria deixar-ne un destacament dintre i així s'evitaven el viatge.

No deixa de tenir gràcia que la porta principal de l'edifici on aquests membres de la comunitat universitària creien trobar refugi -els havien dit que era casa seva-, llueixi una enorme pancarta institucional on pot llegir-se: "No et preocupis pel teu futur; ocupa-te'n". Quina ironia, oi? Aquests professors i estudiants havien decidit per un cop obeir la consigna oficial i deixar de preocupar-se –i amb raó– i ocupar-se'n del seu propi futur, de la seva pròpia vida, perquè saben que si no ho fan ells i elles, si no ho fem nosaltres, ningú ho farà. A nosaltres ningú no ens rescatarà. Sols ho farem nosaltres mateixos i ho farem de l'única manera possible: amb l'únic amb el que de debò comptem, amb allò que saben que sols podran sotmetre -si poden- a empentes i cops, com aquesta nit: el nostre cos, aquest cos nostre que, malgrat els pals i les ferides, ha decidit deixar d'arrossegar-se.

Contra els exàmens presencials

La foto és de Francisco Villegas

Una revista universitària ja desapareguda, i de la que no conservo referència del seu nom, va emplaçar-me a dir el que pensava a propòsit dels exàmens presencials. Això és el que els hi vaig contestar. La data del document és 1 de febrer de 1993.

CONTRA ELS EXAMENS PRESENCIALS

Manuel Delgado

Entre els corrents que han determinat el pensament social de les darreres dècades, dos, produïts als anys 60, destaquen per haver atès lúcidament les figures contemporànies de la dominació. L’un, encapçalat per Erving Goffman, va interessar-se pels sistemes pràctics de control radical. L’altre, del qual l’expressió més el·loquent és Michel Foucaoult, preferí treballar en l’esbrinament genealògic de les tecnologies de sotmetiment. Totes dues escoles van assenyalar àmbits on els règims d’acatament assolien un dintell màxim d’incontestabilitat i eficàcia: la presó, la caserna. l’hospital, l’asil, el manicomi, etc… Malgrat que l’aparell educatiu no pot considerar-me del tot aliè a aquestes jurisdiccions, les instal·lacions docents sols parcialment compleixen els requisits com a tendències absolutizadores, que les homologarien amb les “institucions totals” goffmanianes o amb els territoris extrems del “vigilar i castigar” foucaltià. En canvi, existeix a la vida acadèmica una parcel·la que sí que reprodueix les característiques pròpies dels moderns mecanismes de coerció total: els exàmens presencials.

Al marge de la seva dubtosa qualitat com a font d’informació sobre el saber de les persones, l’examen és u n acte ritualitzat que implica la col·locació de certs individus en una situació de total inferioritat i vulnerabilitat davant la persona o persones que els supervisen. ·En el moment de començar l’exercici les portes es tanquen i l’aula esdevé una zona absolutament aïllada de l’exterior, on el reunits assumeixen una condició similar a la t’aquarterats.

A més, els examinadors són, al mateix temps, isolats els uns del altres, quedant en una situació que literalment és la d’incomunicats. El professor distanciat ara més que mai de l’alumne- es transforma en un sentinella que delata els moviments sospitosos en el si d’un grup humà format, lògicament, per previsibles culpables perquè dels escrutats s’espera que aprofitin la mínima oportunitat per transgredir les normes. Les infraccions aleshores han de ser descobertes per aplicar al desobedient represàlies. Els exàmens són sempre un interrogatori amb violència, ja que l’eclaustrament i la situació d’igualitats són psicològicament viscuts per llurs víctimes com a coaccions. A més d’una indagació sobre les coses que la gent porta al cap, tot examen és, al mateix temps, també un judici a mans d’un tribunal. Al veredicte dictat, l’oscil·lació suspès/aprovat substituirà la de culpable/innocent. De qualsevol forma, tot això rebeuix a canviar. La proliferació del exàmens test implica un nou model disciplinari d’inspiració clínica. L’objectivitat científica s’utilitza per auxiliar les desacreditables formes rudimentàries de valoració o pressió. ¿Com es pot discutir un 3,657 de nota? La incorporació al codi de les ciències de l’educació de la noció de “diagnòstic”, per parlar de certes formes d’avaluar, obre unes inquietants possibilitats en el camí de la renovació pedagògica.

Record del desallotjament dels estudiants tancats al Rectorat de la Univeristat de Barcelona

Va ser quasi ahir, però sembla que ningú no s'en recorda. El març de 2009 la policia treia a la força, de matinada, a la cinquantena d'estudiants que estaven tancats al rectorat de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat, en protesta contra el Pla de Bolonya. L'actuacíó de la policia, responent a ordres del mateix Rector, a molts ens va recordar les incursions dels grisos a aquell mateix recinte en el temps de la dictadura. És difícil no imaginar que l'espera de les autoritats abans d'ordenar l'expulsió violenta dels estudiants estava responent a la voluntat de no generar unes imatges que inevitablement evocarien les pròpies d'una època presumptament superada.

Com sigui que ningú sembla voler recordar uns esdeveniments les conseqüències dels quals són plenament vigents, em permeto tornar a penjar un muntatge que vaig fer en homenatge als nois i noies tancats, un bon grapat d'ells alumnes meus.

Després, als professors que ens vam posar al costat dels estudiants se'ns van retreure moltes coses. Una d'elles era que érem persones que no havien demostrat la necessària maduració que ens permetés deixar enrere les nostres conviccions de quan eren joves. Dura crítica, certament, sobre tot perquè era veritat. A diferència d'aquells que ens ho deien, nosaltres no hem madurat, si més no com ells. Per sort.

Evocació de les lluites contra el Pla Bolonya al Campus Raval de la UB, al curs 2008-2009

De vegades se'ns obliden les coses. El curs 2008-2009 va ser especialment memorable. Va ser tot un curs de mobilitzacions contra el Pla Bolonya. Aquest vÍdeo va ser un muntatge que vaig fer en aquells moments. Reflecteix bé aquells dies de festa i de lluita, en el que el Campus Raval de la UB va conèixer una vida i una alegria extraordinària, que alguns i algunes enyorem amb raó.

Defensem la Universitat Pública. PUDUP. Assemblea 2 Feb, 10:30h