La foto és de Sam Lozano
Comentari per els estudiants de l'assignatura Antropologia dels Espais Urbans del màstar d'Antropologia i Etnografia de la UB, enviat el desembre de 2025.
El secret
Manuel Delgado
A classe vaig referir-me a una recerca que vam dirigir en Gerard Horta i jo sobre les tècniques d’ocultació de la resistència clandestina antifranquista. Està publicada per la Universitat de Barcelona com Lluites secretes. La cultura de la clandestinitat a Catalunya, 1939-1977 (Publicacions de la Universitat de Barcelona). La informació de la recerca em va servir per introduir el que Georg Simmel va escriure sobre el secret el 1908, “El secreto y la sociedad secreta”. El penjo al magatzem de lectures. Com tot el que procuro explicar a classe, el tema és pensable en relació a la recerca de camp en general, que sempre té una dimensió oculta. Recordeu: l’important és el que no es diu.
El que diu Simmel és que l’existència d’un secret resulta de la intenció que una persona té d’amagar alguna cosa, sobretot quan algú altre estaria interessat a veure revelat el que ha estat encobert. Fins i tot la relació més íntima exigeix tanta proximitat com distància, un coneixement recíproc i una ocultació mútua. Per tant, el secret és una part integral de totes les relacions socials, sobretot perquè se sap perfectament que aquestes relacions es trencarien o serien afectades si allò que s’amaga s’arribés a saber. Tenim, doncs, que la interacció humana es modela per mitjà del secret i per allò que se li oposa, la traïció, és a dir el desvetllament d’allò que ha estat confiat per a no ser, sota cap concepte, transmès. El secret sempre és acompanyat de la possibilitat de ser descobert o delatat per la indiscreció o la malevolència d’un altre o per la incompetència pròpia a l’hora de mantenir-lo.
Vet aquí l’assumpte central de l’assaig de Georg Simmel sobre el secret, en què el sociòleg alemany advertia de la seva virtut com a factor estructurant de les relacions humanes, especialment en societats dotades d’un alt nivell de complexitat, en les quals la delimitació dels diferents cercles socials i llur organització interna fa indispensable l’acció protectora de l’ocultació mútua. El secret, àdhuc la mentida, són recursos indispensables amb vista a oferir una idea coherent de nosaltres mateixos, que mai no es correspondrà amb una realitat viscuda sempre inconnexa i fragmentària.
Només podem merèixer el crèdit aliè en la mesura que estiguem en condicions de mostrar-nos sols en part, amagant o dissimulant aquella informació sobre nosaltres que pogués ser inconvenient o incompatible amb la imatge que volem o necessitem projectar a propòsit de la nostra personalitat o del nostre estatus. Aquesta part mútuament ignorada i no revelada de qui o què som –el que Simmel denomina la “propietat privada espiritual”– és el que provoca la condició intrínsecament ambigua de les relacions personals, fetes amb ingredients variables de comunicació i reserva, de veritat i error, de claredat i foscor, sense la qual cadascú esdevindria automàticament vulnerable davant l’acció malèvola de tots aquells que sabessin molt més d’allò que l’altre ha volgut desvelar de si mateix. Per tant, la utilització del secret constitueix, diu en Simmel, “una tècnica sociològica, una forma d’acció sense la qual, atenent l’ambient social, no seria possible assolir determinades fites”.
Aquests principis –presents en qualsevol forma d’interacció– s’intensifiquen quan aquest secret defuig la identitat de determinades persones que duen a terme activitats il·legals o il·legítimes. En aquests casos, de les dosis de secret que cal administrar –i que fan opaca una certa part de la nostra condició– ja no sols depèn l’acceptabilitat que podem merèixer dels altres, sinó moltes més coses i molt més importants, per exemple la llibertat o la integritat física del posseïdor de la màscara. Les conseqüències que deriven de la vulneració del principi de reserva i ocultació que tots apliquem en la nostra vida diària poden ser aleshores greus i irremeiables.Els secrets són, doncs, allò que, sent important, no es diu, el que, evocant el títol d’un famós recull de contes de Pere Calders, podríem denominar la veritat oculta. Hi ha molts tipus de secrets: secrets personals, identitats secretes, secrets de família, secrets de confessió, expedients secrets, diaris secrets, secrets darrera la porta, fons secrets, documents top secret, secrets dolorosos, codis secrets, jardins secrets, vides secretes, secrets d’Estat, secrets científics, amors secrets, calaixos secrets, codis secrets, secrets de sumari, secrets millor guardats, expedients secrets, cambres secretes.
Secret és el que no s’ha de conèixer, tot allò que el tacte protegeix, el que voldrien saber ni que fos per curiositat o per aquesta forma quasi patològica de xafarderia que anomenem morbositat, afany per conèixer el que més se’ns oculta, segurament per bones raons. Les pràctiques tafaneres més normals, de les quals la vida quotidiana està farcida, són exemples d’aquesta tendència a saber dels altres més del que ens expliquen o ens donen a conèixer, qui sap si, com deia Oscar Wilde, com una estratègia per mantenir els propis secrets a estalvi. Tot plegat potser inútil, perquè al final, com sol dir-se, “tot s’acaba sabent”.
Imaginem-nos per un moment un món on tot allò que sabem, pensem, planegem i desitgem fos immediatament i recíprocament accessible, on no fos possible callar, mentir ni dissimular. Aquesta imaginària eventualitat d’un món completament translúcid seria un malson, car, totes les relacions socials es desplomarien. Les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de pèndul entre el visible i l'invisible, traspassant constantment i en ambdues direccions la membrana que separa l’interior de l’exterior, posant de manifest una dialèctica sempre activa entre secret i revelació, entre confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb totes les escales intermèdies que recullen el suposar, el sospitar, l’entreveure.
És així que tothom fa de la discreció, de les mitges veritats, fins i tot de l’engany, un ús habitual per tal de mantenir certa informació reservada, que desvelem d’una manera selectiva sols a qui ens interessa o a qui ens podem permetre que la conegui totalment o parcialment.
Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre present en les relacions humanes no és aliena a la resta d’espècies animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme per preservar-se de la mirada dels seus eventuals enemics o víctimes, tal com l’etologia ens demostra abundantment. Per als humans en societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en les seves virtuts estructurants per Simmel, per el qual el secret era definit com a “coneixement recíproc limitat”, és a dir, com a expressió d’aquest principi que sempre fa de nosaltres, quan estem en presència d’altri, una altra cosa.
I per això mateix es pot concebre que l’inquietant no és pas el que hom diu, sinó el que oculta. Això és el que deriva de la nostra naturalesa fragmentària, de personatges obligats a representar papers diferents que ens obliguen a tematitzar-nos –és a dir, reduir-nos a una imatge parcial i esbiaixada de nosaltres mateixos– en cada oportunitat i en funció d’aquesta oportunitat. Una manera, al capdavall, de mantenir a ratlla l’ambigüitat consubstancial a la condició humana i evitar als altres saber massa de tot allò que érem, som o serem més enllà de la situació concreta que compartim amb ells.
Això implica que hi ha un part de nosaltres que ens neguem a socialitzar, que no és convocada a intervenir en cadascuna de les interaccions en què ens anem veiem involucrats, en la mesura que descomponem la nostra personalitat i en mostrem sols uns quants trets que, sempre organitzats d’una manera coherent i clara, ens permeten mostrar-nos com el que mai no som en realitat: una sola cosa. Passem el temps descodificant allò que els altres ens comuniquen directament o indirectament, però també allò que intuïm que ens amaguen, en un joc interminable de sobreentesos i insinuacions.









