La foto és de F.G. Guerrero per El Comercio
Apartat final de Una nació, una cultura? Multiculturalisme i cultura nacional en les noves formes de racisme, a Alan Ward et al., Andorra i la multiculturalitat, Andorra la Vella. Societat Andorrana de Ciències, 2021, 63-70,
Què vol dir "integració" dels immigrants
Manuel Delgado
Tindríem motius per preguntar-nos que cal entendre per aquest terme tan invocat com és el d’integració, usat sobre tot per fer referència amb el que s’espera dels i vers els treballadors estrangers i llurs famílies. Si de la nostra banda haguéssim de quedar-nos amb algunes de les accepcions, triaríem les més realistes i les menys ambivalents. D’entrada, emfatitzaríem aquella que senyala que integració vol dir abans de res integració legal, és a dir reconeixement de drets de ciutadania que no li hauríem de ser escapolits a cap ésser humà que se'n fes present en un temps i un espais de debò democràtics. No cal dir que els entrebancs legals i la situació d’incertesa que s’imposen als treballadors i les treballadores immigrants i els seus fills són un impediment crònic en ordre a una incorporació plena a la vida social. En segon terme, entendríem per integració l’apropiació d’espais socials ascendents, és a dir possibilitat de desplaçar-se cap amunt en l’escala de les posicions socials, promocionar-se, millorar les condicions de vida pròpies i dels descendents.
És significatiu que cap d’aquestes dues accepcions de la noció d’integració aparegui ara per ara degudament subratllada com a fonamental quan parlem dels treballadors estrangers. La integració que faria del nou vingut un ésser humà igual –és a dir amb tots els drets i deures de la resta d’habitants del país– és legalment negada i el nouvingut –de vegades no tan nou– veu constantment com li neguen o regategen prestacions socials bàsiques per causa de la seva situació jurídica. La integració que permetria que qui arriba per treballar al nostre país esdevingués una persona en condicions de millorar les seves condicions de vida –trobar feina digna, habitatge, formació, condicions per formar una família– també es veu obstaculitzada per totes les contingències que l’atrapen en els recons més empobrits i vulnerables de l’estructura socioeconòmica. En canvi, al mateix temps que s’obliqüen les dimensions legals, laborals, higièniques, habitacionals, educatives, sanitàries, etc. de la integració concreta dels treballadors estrangers en la societat que els acull i de la que passen a formar part, s’insisteix cada cop més en els problemes que implica la seva integració en un àmbit molt més abstracte i que és una suposada cultura amfitriona, una veritat identitària inefable a la que el nou vingut hauria d’adherir-se i de la que mai s’acaba de definir ni quin són els continguts específics ni que és el que cal fer per tal que aquesta incorporació pugui arribar a ser efectiva.
És aleshores que podem entendre per què serveixen totes aquelles proclamacions retòriques i iniciatives carregades d’aparent bones intencions que giren a l’entorn de la “integració cultural” dels immigrants i qüestions que li són annexes i que es presenten sota els esmentats epígrafs de multiculturalitat, diversitat cultural, interculturalitat, usats en el sentit distorsionador que hem anotat (Plaut, 2018). El llenguatge de les cultures li afegeix enormes avantatges al discurs tan oficial com majoritari en ordre a facilitat aquest coneixement simple i immediat de les relacions socials que era la gran virtut del vell racisme biològic. No és casual que des que fa no gaires anys va començar a estendre's l’apel·lació a “les cultures” per descriure la naturalesa composta de la nostra societat, s’hagi renunciant de forma gradual a incloure el valor classe social a l’hora d’analitzar els conflictes entre segments socials amb interessos incompatibles (cf. Balibar i Wallerstein, 1991). La dualització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment com una càndida ficció, el racisme està servint més que mai per estructurar la força de treball... I davant tot això el que reclamem no és més justícia, sinó inocular-nos de virtuosisme i estimular la simpatia ètica i estètica envers l’altre “multicultural”.
Als nous proletaris –tant si treballen, com si busquen feina, com si són exiliats als terrenys de la marginació social– són a qui els toca la pitjor part en una dinàmica d’acumulació i increment de les tasses de beneficis capitalistes, a costa de la precarització i el retall de drets laborals. Lluny de fer res per esmenar lleis injustes, lluny de perseguir les pràctiques empresarials basades en l’explotació laboral o l’especulació immobiliària, ben lluny per rectificar la tendència a un desballestament de tots els serveis públics, lluny d’una millora substantiva de les prestacions socials que ens van fer creure un dia en l’anomenat estat del benestar..., avui les produccions ideològiques institucionals reprenen la seva ambigüitat intrínseca i parlen sobretot de “diàleg entre cultures”, “obertura a l’altre”, “diversitat cultural” i altres invocacions als bons sentiments. La retòrica “multiculti” com a fórmula màgica per fer possible la convivència entre diferents als que s’ha fet oblidar que són desiguals. Vet aquí en què consisteixen avui les noves formes de racisme, l’argúcia fonamental de les quals és la de fer-se passar pel contrari del que són en realitat.
