 |
| La foto és de Jordi Secall |
Fragment del pròleg a Elogi del vianant. Del "model Barcelona" a la Barcelona real (Edicions de 1984, 2005)
DE QUÈ ÉS MODEL EL “MODEL BARCELONA”?
Manuel Delgado
S’ha repetit –i és ben cert– que
Barcelona és un model. La pregunta pertinent aleshores seria: un model, de què?
La resposta és que Barcelona ha estat un model de projecte al·lucinat i
visionari de ciutat, joguina en mans de planejadors que han cregut que els seus
designis i la voluntat ordenadora de les institucions que servien eren
suficients per superar i fer desaparèixer els conflictes, les desigualtats, els
malestars... Model d’una vocació fanàtica de transparència, el destí de la qual
ha estat constituir una ciutat llegible i, per tant, obeïble i obedient. Model
de simplificació identitària, a la recerca d’una personalitat col·lectiva
estandarditzada i falsa, que serveixi al mateix temps per crear cohesió
ciutadana entorn dels valors polítics hegemònics i l’esquematització pròpia
d’un producte comercial com qualsevol altre. Model d’un intervencionisme
tecnocràtic que concep el pla urbà com a pla moral. Model de despotisme
centralitzador, que ha fet ben poc per promocionar la democràcia participativa,
que s’ha aprofitat de l’afebliment del moviment veïnal i que s’ha mostrat
hostil i agressiva contra uns moviments socials cada cop més actius. Però el
més important és que totes les polítiques urbanístiques desenvolupades a
Barcelona han estat guiades, en els darrers vint-i-cinc anys, per la voluntat
de modelar la ciutat i modelar-la no tan sols per fer-ne, d’ella, un model,
sinó per fer-la modèlica, és a dir, exemple exemplaritzant, referent a
seguir del que ha de ser una ciutat plegada als llenguatges que li ordenaven
ordenar-se i mostrar-se ordenada.
Així, doncs, aquesta obra contrasta
dues Barcelones. L’una és la Barcelona
Model. Model en el sentit de referent a seguir, pauta que els
planificadors urbans i els arquitectes de tot el món imiten o citen, exemple
exemplaritzant que s’ofereix internacionalment i als seus propis habitants com
a paradigma de creixement, d’organicitat, d’harmonia... Model en el sentit,
així mateix, de maqueta o reproducció ideal d’una ciutat que ha vist realitzat
el somni daurat d’una identificació absoluta entre la perfecció del pla
dissenyat i unes relacions socials no menys projectades, que han aconseguit un
màxim nivell d’integració, sense ensurts, sense desassossecs, sense
turbulències.
Igualment, Barcelona és una model o millor una top-model, una dona que ha estat
entrenada per romandre permanentment atractiva i seductora, que es passa el
temps maquillant-se i posant-se guapa davant del mirall, per després exhibir-se
en una passarel·la destinada a les ciutats-fashion,
el més in en matèria urbana. És la Barcelona-èxit, la Barcelona que està
de moda –o que és una moda, com es vulgui–, com ho demostra la fascinació que
desperta en els turistes d’arreu del planeta que la visiten. Per últim, Barcelona
és prototip de la ciutat-fàbrica, urbs
esdevinguda enorme cadena de producció de somnis i simulacres, que fa de
la seva pròpia mentida la seva principal indústria i que fa del seu component
humà un exèrcit d’obrers-presoners, productors i al mateix temps venedors del
seu propi no-res. Perquè ningú no es distregui d’aquesta tasca fonamental
–produir i vendre sense descans–, un mecanisme panòptic no perd de vista res
del que passa als carrers i les places de la gran factoria, vigilant que tota
espontaneïtat quedi conjurada, tota rebel·lia avortada i cap desobediència
sense càstig, convertint la ciutat és una presó en què sols els submisos viuen
contents. Com algú va escriure a les parets dels volants del recinte del Fòrum
de les Cultures, Barcelona és ja Carcelona: la Model.
A l’ombra d’aquesta Barcelona
modelada i modèlica el que hi trobaríem
és una altra cosa. M’he agosarat a anomenar aquesta altra cosa
la Barcelona real, conscient que la qüestió d’allò real ha estat força
discutida pels filòsofs i hi ha hagut qui –seguint Baudrillard– ha proclamar la
seva fi, en un món en el qual tot és ja pur simulacre. Aquí s’està convençut
que allò real existeix més enllà i abans de les representacions, de la realitat
com a construcció social i àdhuc del llenguatge. Allò real és tot el que
insinua aquí i allà la seva naturalesa tremenda i desmesurada; tot el temut,
però també tot l’anhelat. Quan es parla aquí de la Barcelona real és per
al·ludir a tot allò que hi ha d’indescriptible, d’indesxifrable, d’irreductible
i també d’incontrolable a la vida de la ciutat; tot el que s’amaga o ens
amaguen, però que de tant en tant el que ens volien vendre com la “millor
ciutat del món” exsuda per les seves nombroses esquerdes. És la passió,
l’ansietat, la misèria, el desig, la glòria, la ràbia, la impaciència..., tots
els forats negres en els quals s’arreplega el que és negat per inacceptable,
per incalculable, per abissal o senzillament per complex. És possible que –com
ens ensenyà Lacan– mai no arribem a saber què és allò real en abstracte, ni, en
el nostre cas i en concret, en què consisteix i què constitueix això que podem
atrevir-nos a pensar com la Barcelona real. Però, creieu-ho, els desnonaments
de llogaters insolvents, la destrucció de barris sencers que s’han considerat
“obsolets”, les batudes policíaques contra immigrants
sense papers, la repressió contra els ingovernables..., tot això és part
d’aquest real del qual segurament no podem ni imaginar-nos-en la resta.
