 |
| La foto és d'Eolo Perfido |
Comentari per Alícia Santamaria, estudiant del Grau d'Antropologia Social de la UB. Enviat el 5 de desembre de 2o14.
L'adolescència com a passatge ritual
Manuel Delgado
Molt bé. Doncs comencem. Primer m'aturo en un
terme que utilitzes per referir-te a l'adolescència: un pas. Efectivament, l'adolescència
es un pas, una fase transitiva. L'ús d'un participi de present com a substantiu
és prou significatiu: l'adolescent es algú que es sorprès en una acció en
marxa, en aquest cas "adolescer", del llatí "adolescere", crèixer. Això implica que per a un
antropòleg l'adolescent està participant d'un pas que en la mesura que apareix sotmès
a un protocol culturalment pautat és un ritus de pas.
A Los
ritos de paso, de 1909, Van Gennep (Alianza) va descriure en termes
topològics la distribució de les funcions i els rols socials: una mena de casa
amb distintes cambres, el trànsit entre les quals es duu a terme per mitjà de
diferents formes de llindar. A la circulació protocol·litzada pels corredors
que separen les habitacions d’aquesta «casa social» o a l’acció d’obrir portes
i traspassar llindars Van Gennep les anomena rites de passage, ritus de pas, processos cerimonials que permeten
el traspàs d’un status social a un
altre. Serveixen per a indicar i establir transicions entre estats
diferenciats, entenent per estats
ubicacions més o menys estables i recurrents, culturalment reconegudes, al si d’una determinada estructura social, en el
sentit d’ordenació de posicions o estatuts, que implica institucionalització o
com a mínim reproducció de grups i relacions.
Els ritus de pas és una pràctica social de
transformació o canvi que garantitza la integració de l’individu en un lloc
determinat previst per a ell. A l’individu se li assignen així llocs
preestablerts, punts en la xarxa social, definicions, identitats, límits que no
és possible ni legítim superar. Els ritus de pas estableix el canvi de status legal, professional, familiar,
una modificació en la maduresa personal reconeguda al neòfit, o a
circumstàncies ambientals, físiques, mentals, emocionals, etc. El seu esquema
podria ser també aplicable, no sols al trànsit entre nínxols de l’estructura
social, sinó també el que es localitza entre compartiments majors de l’ordre
còsmic, com el que a la nostra societat separa el normal de l’anormal.
Segons la teoria dels ritus de pas, els
trànsits entre apartats de l’estructura social o de l’univers presenten una
seqüencialització en tres fases clarament distingibles: una inicial, anomenada preliminar o de separació, que es correspon amb el status que el neòfit es disposa a abandonar; una etapa intermitja,
que és aquella en què es produïa la metamorfosi de l’iniciat i que era
denominada liminar o de marge, i un darrer moviment, en què
el passatger es reincorpora a la seva nova ubicació en l’organització social:
la fase posliminar o de reintegració. La primera i l'última
d’aquestes fases es corresponen amb llocs estables de l’estructura social,
funcions reconegudes, estatuacions homologades culturalment com pertinents i
més aviat fixes. En canvi, la fase liminar –de limen, llindar- implica una situació estranya, definida precisament
per la natura alterada i indefinida de les seves condicions d’existència. Es
tracta d’una nihilització, un anorreament, una negativització d’allò donat en
l’organigrama del social.
Qui millor ha recorregut aquesta dimensió tan
indeterminada com fonamental de les fases liminars en els ritus de pas ha estat
Victor Turner a un dels capitols de La
selva de los símbolos (Siglo XXI). En els seus treballs sobre els ndembu de
l'actual Zàmbia, Turner sostingué que, si el model bàsic de societat és el
d’una estructura de posicions, el període marginal o liminar dels passatges era
conduït a la manera d’una situació
interestructural. Durant la situació liminar, «l’estat del subjecte del
ritu –o passatger– és ambigu, ja que se’l sorprèn travessant un espai en el que
troba molt pocs o cap atribut, tant de l’estat passat com de l’esdevenidor». Ja
no és el que era, però encara no és el que serà. Aquells que són en aquest
llindar, «no son ni una cosa ni l’altra; o tal vegada són ambdues alhora; o
potser no són aquí ni allà; o fins i tot no són en cap lloc –en el sentit de
les topografies culturals reconegudes-, i estan, en darrer terme, entre i al
mig de tots els punts reconeixibles de l’espai-temps de la classificació
estructural». En certa manera, la liminarietat ritual implica una mena d’anòmia induïda en els neòfits.
El mateix es podria aplicar a d’altres
situacions no específicament rituals, que Victor Turner distingeix de les
liminars designant-les com liminoides,
a càrrec de personatges ambivalents, amb un acomodament social feble o que es
rebel·len contra axiomes culturals bàsics, als quals podem contemplar protagonitzant
«activitats marginals, fragmentàries, al marge dels processos econòmics i
polítics centrals». L’ésser transacional en els ritus de pas és
«estructuralment invisible», de la mateixa manera que succeeix amb aquells que
han estat classificats pel sistema mèdic com «no classificats», es veu forçat a
esdevenir momentàniament un personatge indefinit, ambigu. El seu estat és el de
la paradoxa, el d’algú a qui s’ha allunyat dels estatuts culturals clarament
definits. Això és així ja que les persones que transiten –la «gent del
llindar», com els anomena Turner– eludeixen o s’escapen del sistema taxonòmic
que distribueix les posicions al si de l’estructura social. Una altra
característica és que el transeünt ritual no
té res, ni estatut, ni propietat, ni signes, ni rang...
La condició ambigua d’aquells que es troben en
una situació liminar, les dificultats o la impossibilitat de classificar-los
amb claredat –donat que no són res,
pura possibilitat, éssers a mig camí entre llocs socials–, és el que fa que
se’ls percebi amb molta freqüència com fonts d'inquietud i de perill. Mary
Douglas ens ha ensenyat com tot el que està mal o poc classificat és, per
definició, contaminant, de manera que existeix una relació directa en totes les
societats entre irregularitats taxonòmiques i percepció social del risc.
Aleshores, resulta previsible que se li apliquin tots aquells mecanismes
socials que protegeixen a una comunitat estructurada contra la contradicció, ja
que encarna un personatge conceptual, la característica principal del qual és
la seva frontereïtat, és a dir la seva natura d’allò que Alfred Schutz havia
denominat ésser-frontera, un límit de
carn i os.
