Sobre la superació escatològica del present

Altar dedicat a Davide Lazzaretti al Monte Labbro, a la Toscana
(foto de Susan Fateh)

Nota per els estudiants de l'assignatura Antropologia Religiosa del Grau d'Antropologia Social de la UB, enviat l'abril de 2017.

SOBRE LA SUPERACIÓ ESCATOLÒGICA DEL PRESENT

Manuel Delgado

Com a una continuació del tema del carisma en Weber vàrem abordar la qüestió dels moviments profètics, apocalíptics o mil·lenaristes, tots els qual tenen un component carismàtic. Diguem-ne d'entrada que l'adveniment del mil·lenni –el final provisional del temps i la conformació d'una nova societat per una superació escatològica del present– serà col·lectiu, en el sentit que ha de ser gaudit pels fidels com col·lectivitat; terrenal, ha de realitzar-se a la terra i no al cel; imminent, ha de produir-se aviat i d'una forma sobtada; total, ja que transformarà completament la vida en la terra, de forma que serà no una millora del present sinó la perfecció; miraculós, en tant que ha de produir-se per o amb l'ajut d'una intervenció sobrenatural.

La noció de messianisme remet a les tradicions escatològiques judaiques, heretades per l'islam i el cristianisme. El punt de partida és el pensament religiós iranià, que recull la idea d'una batalla final entre Ohmarzd i Ahriman, que acabarà amb la resurrecció dels morts, el càstig als malvats i el judici, consistent en la ordalia del metall fos, en el que els justos no patiran cap mal. Finalment serà destruït el mal i tot, fins i tot els pecadors, seran renovats per tota l'eternitat. A la tradició profètica jueva s'estableix l'esperança del regne de Déu, associada amb la reunificació de les tribus d'Israel, la fi de tota opressió estrangera i l'aparició d'un messies que renovarà la monarquia sagrada i guerrera instaurada per David i Salomó.  pareix al zoroastrisme, i Plató i Virgili fan al·lusió a les profecies de l'any 1000.

Ja des de la seva arrel històrica, tot messianisme -i per extensió tot profetisme- ja implica la superació de la dimensió religiosa de la política i militar, és a dir ter unes connotacions inequívocament relatives a la conquesta de l'estat i al govern de les nacions. Consisteix en l'esperança en un regne diví i en la vinguda d'un messies salvador, la presència del qual implicarà l'abolició de les vicissituds del temps present i la instauració o restauració d'un ordre social harmoniós. Aquesta ideologia religiosa apareix com a referència freqüent en comunitats  que viuen situacions de crisi, desestructuració, sotmetiment, etc.

Allà on s'ha produït als països no occidentalitzats, sol ser conseqüència del contacte amb missioners cristians o protestants o de l'existència d'un procés d'islamització, per molt que utilitzi materials ja disponibles en les respectives tradicions culturals: mites del paradís original, de la terra sense mal, del retorn dels déus fundadors, edat d'or; pràctiques cultuals associades amb el xamanisme o la possessió, que certifiquen la possibilitat de contactar directament i sense sacerdots amb les divinitat; Institucions de reialesa divina, monarquies sagrades; existència de cultes antibruixeria.

En aquestes societats els messianismes permeten superar les oposicions normals entre monoteisme i politeisme o paganisme, al col·locar la religió en un punt de trobada amb allò polític, sobre tot allà on les representacions del món constitueixen l'edifici ideològic a partir del qual la societat pot ser pensada com un tot harmoniós. No és tant un sincretisme, como l'expressió de la capacitat que té el monoteisme por incorporar-se als sistemes culturals existents, proporcionant-li un model holístic i globalitzador de la realitat i del seu sentit teleològic.

Aquest sincretisme d'inspiració judeocristiana no introdueix per tant una ruptura en l'ordre de les concepcions religioses, sinó que s'inscriu en la persistència d'un moviment regular de tornada als fonaments que es al mateix temps polític i religiós i que apel.la a la instauració d'un ordre social lliure de les imperfeccions del present. Les societats occidentals contemporànies han conegut diferents moviments d'inspiració profetista. El moviment de Lazzaretti, el messies de Monte Amiata, a la Toscana, que va declarar-se messies al 1878, al morir Pius IX. Va declarar que descendiria de les muntanyes per implantar la república de Déu, mobilitzant milers de persones que van anar a rebre'l.

Termes fonamentals per definir aquests moviments. Mil.lenaristes. Al.lusió als 1000 anys de regnat terrenal del Messies segons la tradició jueva. A l´Ap. s'estableix que el regnat de Crist sobre la terra duraria mil anys, entre la resurrecció dels justos fins la resurrecció dels malvats, que l'esdeveniment del final del temps que dona inici al Judici final. Profètics. Postulen l'acompliment de la Profecies, en el cas cristià bíbliques relatives a la fi dels temps.

Quiliàsmics. Del llatí quilia 1000. Apocalíptics. Ve del grec apokalypsis “revelació´”, aplicada a la literatura jueva que revela esdeveniments futurs que entren en el designi de Deu. Aquesta revelació es relaciona amb l'alliberament d'Israel de l'opressió dels pagans. Yahvé va complir la seves promeses a Abraham d'alliberar el seu poble a i establir-lo a Canaan, la terra promesa. Les posteriors calamitats que van patir els jueus requerien una explicació que deixés a estalvi la justícia de Yahvé, que va ser atribuïda pels profetes als pecats comesos, als mateix temps que es prometia una futura restauració. Els llibres apocalíptics més importants són els d'Henoc, l'Apocalipsi de Baruc, el quart llibre d'Esdras, l'Assumpció de Moisès, el llibre dels Jubileus, el Testament dels Dotze Patriarques. Pel que fa als cristians els més importants són l'Apocalipsi de Joan,  i hi han passatges a Mateo, Marc i Lluc.

Escatològics. Del grec eschata, “les coses darreres”, utilitzat per referir-se a les creences relatives a la mort, el judici, el purgatori, l'ínfer. Als monoteistes, l'escatologia al.ludeix a la redempció del poble de deu i el càstig als pecadors i als gentils.

Parusia. Del grec parousia, vinguda d'un déu per ajudar els homes, entrada triomfal d'un sobirà en els seus dominis. És omnipresent al NT en referència a la vinguda del regne de Déu, al dia de la salvació, la gran parusia del Senyor. Les esglésies orientals ho recullen litúrgicament amb la invocació Maran atha !, vina Senyor!  En teologia cristiana significa Segona Vinguda o Segon Advent. La patrística esta força preocupada per l'assenyalament de quan és la parusia : ja ha tingut lloc, és imminent, trigarà molt encara.

                                                                                                                                                        

Un dels escassos exemples de mil.lenarisme no derivat del contacte amb l’expansió de les religions monoteistes va ser el protagonitzat, ja des d’abans de la Conquesta, pels tupí-guaranis i els seus xamans-profetes, els karay. Aquests indis amazònics van emprendre grans migracions per la selva, molt sovint amb conseqüències catastròfiques, en busca de la ywy mara ey, la Terra sense Mal, un indret mític en els que podrien deslliurar-se per sempre dels perills i mancances del seu present.. Aquesta mateixa preocupació per assolir el lloc on construir una comunitat feliç ens la trobem en tots els moviments profetistes i apocalíptics que resulten de la incorporació als imaginaris de les societats pre-modernes de la idea de temps lineal, d’esperança quiliasta i de redempció col.lectiva de les malaurances terrenes.

L’expectació d’un temps i un espai sense mal no la trobem a penes en les societats orientals, dominades pel pessimisme propi de les concepcions circulars del temps, amb l’excepció dels corrents derivats de la creença en Metteyya o Maitreya, el Buda futur. En canvi el que Mark Horkheimer anomenava «somni d’ordre de vida veritable i just», és previsible en societats que han rebut préstecs de les religions de salvació i que molt sovint ja estaven en possessió de mites d’un moment fundador perfecte : paradisos terrenals, arcàdies, edats d’or, estats de natura, etc. De fet, tot moviment mil.lenarista opera una mena d’inversió dels termes propis de la lògica mítica. Si aquesta situa el moment i el lloc de plenitud al principi dels temps, en una mena in illo tempore, els moviments apocalíptics instal.len la societat idíl·lica, amb freqüència sota la forma de teonomia o manifestació terrenal del regne de Déu, com la conseqüència d’un procés teleològic, la inspiració del qual sol ser la concepció de superació escatològica de la història que les religions monoteistes van adoptar del judaisme i aquest, via essènia, de les religions iranianes anteriors a la reforma zoroastriana.     

Parlem doncs de la utopia, terme del qual l’etimologia remet a dos significats distints per compatibles : l’outopia, o «lloc d’enlloc», emparentada amb la ucronia o país de mai per mai, i l’eutopia o «lloc de la felicitat». En tots dos casos, l’oposició s’estableix amb la topia, és a dir el lloc on s’és, com a imatge de l’estat de coses imperant. La lògica utòpica és, així doncs, una lògica espacial, en la que el tema central és sempre el de les condicions socio-morals de l’indret existent, en contrast amb les condicions socio-morals de l’indret que hauria o podria existir com a conseqüència d’una acció humana, que coincidiria o no amb la voluntat dels déus. La fita és assolir una comunitat en la que els seus membres viuen en harmonia amb si mateixos, amb els altres i amb el seu ambient natural. Les necessitats humanes resten cobertes, no es coneix la guerra ni el conflicte, el lleure és fecund, les persones poden realitzar-se per mitjà de la feina, regna la igualtat o una jerarquia justa i racional i l’autoritat és inexistent o naturalment legitimada. La relació entre el present del que s’abomina i la utopia que es deleja és idèntica a la que es planteja entre un malson i la felicitat plena, entre l’ínfer i el cel.

En tots els casos l’abolició del mal i la renovació absoluta de la societat es planteja en termes de la instauració d’un regim social en els qual restaran superats el sotmetiment, la injustícia i la mort i en què els afers humans seran administrats seguint designis divins, sobrenaturals o si més no d’una forma o altra transcendents. Aquest temps i aquest espai venturosos, però, no són aquí, no són ara. L’horitzó de la benaurança definitiva pot ser o bé llunyà o bé futur, i constitueix per tant objecte d’un projecte, d’una forma de planejar l’avenir o d’una esperança irracional, però també d’un viatge, una peregrinació en la geografia on s’expressaria la tensió amb el temps i l’espai viscuts que experimenten els qui anhelen una societat modèlica, a les antípodes de les imperfeccions actuals.

Per això la voluntat d’accedir-hi a aquesta terra i aquest temps profetitzats, dels que la maldat haurà quedat abolida i es viure una pau i una justícia sense màcula, pot traduir-se en diferents actituds. Aquells als que el present agreuja poden rebel.lar-se contra les seves condicions de vida presents i reclamar la instauració ara i aquí del paradís, és a dir poden «prendre per assalt els cels», com proclamaven els ranters de l’exèrcit de Cromwell i, molt després, els llibertaris espanyols del segle XX. Entre els que estan disposats a construir el cel a la terra trobaríem els que s’aparten del món corrupte i s`aillen o s’exilien per crear una comunitat feliç però per força tancada : la holy commonwealth dels peregrins puritans del Myflowers, les reduccions jesuïtes del Paraguay, la New Armony d’Owen, etc. Tanmateix hi ha aquells altres que opten per tractar de transformar traumàticament les condicions del present per obrir pas per la força a la pau i la justícia profetitzades : els anabaptistes de Müntzer, els indis que seguiren Sitting Bull o Jerónimo, les tribus sudaneses que obeïren la crida del Mahdí i tants i tants moviments mil.lenaristes arreu del món al llarg de diversos segles... En altres casos les víctimes de la injustícia o de la desestructuració social poden aguardar impacients però passius el retorn promès dels déus o del herois, a la manera dels cultes càrrec melanesis o dels nostres adventistes del Setè Dia, que esperen la Segona Vinguda i amb ella que, com el parenostre demana, «vingui a nosaltres el seu regne». Per últim, la utopia pot ser un lloc real, que ja existeix, però en un altre lloc, el que obliga a un viatge, un èxode que pot ser sovint de retorn o que pot anar més enllà de la mort : la Terra sense Mal dels tupí-guaraní de la que parlaven, la Nova Atlàntida de Francis Bacon, l’Eldorado dels conquistadors, la terra de Canaan dels jueus, l’Abissínia dels rastafaris, el regne celestial dels testimonis de Jehovà, la nau espacial que segueix el cometa Halle-Bopp pels seguidors de La Porta del Cel que es suïcidaren al març de 1996 a Califòrnia, etc.

En tots els casos el projectes d’una societat dels purs i justos, fins i tot aquells que prenen la forma de revolució apocalíptica, no s’aixequen contra l’ordre establert, sinó contra el desordre establert. Els somnis de canvi radical de la societat i de construcció d’un món nou no són una resposta davant una estructura social o política viscuda com injusta, sinó contra una desestructuració generalitzada que fa impossible ja no sols l’equitat o el benestar sinó fins i tot l’organització significativa de l’experiència humana. Les grans visions profètiques que anuncien i conviden a obtindre per la lluita, per l’expectància o pel viatge el temps-espai de la felicitat humana coincideixen en ser reaccions contra allò que és viscut com un caos absolut, com la dissolució de les formes de vertebració que havien fet possible tant la vida social com l’experiència intel.lectual i sensitiva dels mateixos individus. La utopia és el resultat de la nostàlgia d’una edat d’or en que la societat havia viscut la seva pròpia integritat com organisme equilibrat i estable. Tota utopia projecta, a la manera d’un adamisme de múltiples formes, en el futur o en un altre lloc, l’ombra d’un paradís perdut, no gaire diferent d’aquell que Milton, tan proper als mil.lenaristes seekers de l’Anglaterra del segle XVII, plorava amb enyor. El temps privilegiat de la utopia es situa, al contrari del pensament mític, no al passat sinó a l’avenir. Això és vigent fins i tot en el cas dels utopisme secularitzats, com el saint-simonià, deutor de la melangia roussoniana per l’estat de natura original.

Podria semblar també el cas del projecte comunista, sinó fos perquè, deixant de banda l’al.lusió al «regne de llibertat» al El capital, entès com un retorn al comunisme arcaic que van conèixer les societats primitives, no seria del tot fidel al pensament de Marx reconèixer en ell un escorament pròpiament utòpic. Com es sabut, la crítica de Engels al socialisme utòpic de Fourier i Saint-Simon va ser frontal, en la mesura que la concepció mil.lenarista de la història, com trencament melodramàtic i brusc amb el passat és incompatible amb la idea de la història com un procés dinàmic de les contradiccions del qual havia de sorgir el canvi revolucionari. De fet sols poden trobar un contingut utopista explícit en un cert marxisme centreeuropeu –Lukàcs, Ernest Bloch, Benjamin–, que traspassa a la doctrina comunista el messianisme històric, materialista i col.lectiu del judaisme, atorgant a la classe obrera el paper d’agent redemptor de la humanitat.

Perquè se n’és conscient de les dificultats que implica l’assoliment d’aquesta Edat d’Or futura tot allò que s’oposi o s’aparti dels seus principis haurà de resultar mal tolerat. La contradicció entre l’ideal utòpic i la realitat viscuda és tan brutal que sols pot ser resolta per una actitud autoritària, d’igual forma que la crítica de les condicions del moment és tan ferotge que sols pot ser satisfeta per una  anihilació que li permeti a una nova història veure la llum. La lògica social de la utopia és la d’una societat absolutament estable i immutable, que ha deixat enrere la inestabilitat i la desorientació que solen acompanyar els processos de canvi, com els que viuen totes aquelles societats que s’incorporen a les dinàmiques modernitzadores i d’urbanització. És doncs una societat tranqui-la, destinada a esdevenir eterna, temps fora del temps i espai fora de l’espai, si més no aïllat, a la manera de la Ciutat del Sol de Campanella, envoltada de set cercles que garanteixen l’aïllament absolut de la ciutat de promissió, la illa on s’instaura la optimo reipublicae statu de More o Sanghri-la, la vall perduda a l’Himàlaia on, a la pel.lícula Horizontes perdidos, del Frank Capra, una societat perfecta viu la seva eterna joventut a estalvi de la resta d’humanitat.