 |
| Foto de Matt Weber |
Nota per a Anna Gómez i Ariadna Galiana, estudiants del Grau d'Antropologia Social de la UB, enviat el juliol de 2013
ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE L'ORIGEN DE L'AMOR
Manuel Delgado
Podeu començar
per busca l’origen del sentiment amorós en la seva accepció actual en el moment
en que es va produir un canvi el tipus de negociacions que homes i dones han
d'establir al voltant o a partir de la seva pròpia sexualitat. Aquesta
conceptualització sobre com ha de ser la relació entre els gèneres s'inscriu en
un sistema de representació en el qual l'instint sexual és pensat com una mena
d'energia natural disponible que havia de ser administrada i reconduïda cap al
matrimoni, per fer-ne el combustible de la reproducció social i la felicitat
conjugal. Estic parlant-vos d’una forma diferent de pensar els homes a les
dones –car el sistema de representació del que us estic parlant és òbviament
masculí–, i simultàniament a l'assumpció de la sexualitat com aquesta potència
que fins aleshores es era fora i que, sempre fluctuant, eventualment posseïa
als individus, però que ara passava a ser localitzada dins de la persona, com
una força que d'alguna manera està sempre, per molt que eventualment callí. Es
tracta de nous codis que regirien des de llavors els conflictes de gènere, així
com els paràmetres destinats a servir per ordenar aquest inèdit domini en el que
es constituïa allò sexual com experiència interior, sempre en el marc general
d'una nova tensió entre natura i cultura.
Tal procés de
domesticació d'aquest nou artefacte conceptual que seran a partir d'aquest
moment entorn del XVI -culminant al llarg de la segona meitat del XVIII- els
instints ha estat al centre d'interès d'una tradició intel.lectual preocupada
per la gènesi de les categories -Nietzsche, Weber, Bataille, Foucault, Elias,
Luhmann, etc., un procés inseparable del sorgiment d'una nova noció, la de
racionalitat, de la qual s'exigeix una victòria -una
colonització gairebé, podria dir-se- sobre les potències dissolvents que aguaiten des del si del propi individu, i que
s'associa amb el constrenyiment per imposar un autocontrol en la totalitat
d'expressions vitals, que executi el triomf de la Raó sobre el caos instintiu
que conspira sempre des de dins. Norbert Elias ha escrit sobre aquesta qüestió una
obra indispensable: El proceso de civilización
(FCE).
Es recuperava
d'aquesta manera l'herència estoica, recollida ja per la moral renaixentista, de
la raó humana com a viable a partir de la tranquil.lització i domini de les
pròpies apetències carnals, sotmeses ara a una constant vigilància ja que és en
elles -és a dir a l'interior mateix dels individus, en les seves pulsions- on
cal trobar les causes de les conductes antisocials. L'individu queda, a partir
d'aquest moment que representen el pensament de Hobbes, Vives o Maquiavel,
directament compromès amb la realització dels valors socials, responsabilitzat,
ja que és de cadascú -del seu domini de si- que depèn la victòria sobre els
impulsos interns execrables que farien impossible la vida en societat. Un bon
llibre: Calvo García, La teoria de las
pasiones y el dominio del hombre. Genealogía de la hermenèutica moderna del
control social (Universidad de Zaragoza)
Els instints són
associats llavors no a la naturalesa, sinó a una patologia de l'ànima, una
distorsió que pot impedir la realització d'aquesta autèntica naturalitat que per
la pròpia inspiració divina que la fundació l'ésser humà troba en la seva
pròpia raó. Tot a l’inculcament dels principis de la urbanitat -que és a partir
de llavors quan comença a esdevenir una preocupació obsessiva en certs sectors
socials i que es concreta en la institucionalització de l'aparell educatiu- apareix
destinada a la canalització i regulació de les pulsions procedents del interior
humà. A recordar com la mateixa Església catòlica va assumir aquests principis
a partir de Trento i contribuir a la seva difusió en els països controlats
ideològicament pel poder eclesial. De fet, a l'Església contrareformista és a
qui li correspon el mèrit d'aliada amb l'absolutisme, haver estès fora de les
àrees absorbides per les revolucions puritanes els principis del nou tipus
d'home, vencedor sobre les passions i els baixos apetits, que Zuinglio i
Calvino havien propiciat.
És en aquest marc
de reeducació generalitzada de les masses europees en la necessitat
d'autodomini sobre els instints on es produeixen els grans canvis en el camp de
les passions, que, trencant amb el que havia estat la mentalitat medieval,
arriben en els seus efectes fins als nostres dies i conformen la ideologia
amorosa actual. Aquesta reorientació generalitzada de les relacions entre els
sexes implica l'aparició de comportaments i ànims inèdits que obtenien la seva
maduresa precisament en la segona meitat del segle XVIII i que són els que
reclamen nous comportaments adequats a una nova gramàtica relacional entre els
sexes.
És precisament en
aquest moment, la darrera dècada del Segle de les Llums, on apareix
generalitzant aquest estil relacional entre els sexes. És el moment en el que comença
a desaparèixer el matrimoni convingut, que és substituït per les noces fundades
en la lliure elecció propiciada per l'amor -un valor fins llavors considerat
aliè o fins i tot contrari a la institució marital-, conseqüència de canvis
estructurals profunds en el paper de les famílies en la societat. D'ells
derivarien factors com la creixent psicologització i personalització d'aquestes
relacions i les idees sobre la «utilitat» de les passions com a matèria primera
dels intercanvis entre els sexes, així com la conceptualització dels impulsos
eròtics com ressort fonamental de la semàntica amatòria: les nocions relatives
a l'instint sexual com una força necessitada de control i consens, la urgència
per acabar amb aquell «temperament oscil.lant» -utilitzant l'expressió que va
encunyar Huizinga a El otoño de la edad
media (Alianza)– de les persones
que havia caracteritzat els períodes històrics anteriors, i enfront de la qual
s'aixeca l'exigència de major fermesa en els sentiments, l’estatuació del
matrimoni com el lloc on alliberar l'empenta de la voluptuositat, i de l'amor
com una cosa essencialment de dos, pel que fa a la qual es fingeix socialment
el respecte a la privaticidad, la relació amorosa com un àmbit en el qual els
joves posen a prova la veritat dels seus sentiments, la preocupació per la
processualitat i la seqüencialització de la dialèctica amorosa, com a part
d'una atenció nova per la temporalitat i , especialment, per la qüestió de
l'ajornament sexual com a estratègia amorosa que prepara per al matrimoni, la
priorització de la idea d'exclusivitat que exigeix per a cada relació amorosa un nou començament ...
Es a dir estem
parlant de la necessitat d'administrar els instints passionals i racionalitzar tant
els dispositius d'atracció sexual com el conjunt de negociacions simbòliques
que es desencadenen a partir de l'enamorament i que acaben conduint a
l'assimilació a la llar, domini en què la instintivitat ha de quedar al final
del procés «aquarterada». Aquesta semantització de la nova relació amorosa, la
conflictivització de la sexualitat, els dispositius amorosos en què la cultura
confia per orientar els joves i les seves passions cap a la família, el sentit
de la unió conjugal com associació monògama basada en els sentiments mutus, l'enamorament
permet que es porti a terme legítimament l'experiència de la relació carnal
entre els amants..., tot això apareix proclamats per primera vegada a l’Anglaterra
de finals del XVI, amb expressions tan excel.lents com la del propi teatre de
Shakespeare, per exemple.
Dues lectures
importants que podeu fer al respecte: El
amor como pasión, de Niklas Luhamnn, i El
amor y Occidente, de Denis de Rougemont (Kairós).
