 |
| La foto és d'en Carlos Prieto |
Consideracions per a Marta Ruiz, estudiant del Màster d'Antropologia i Etnografia de la UB
LA VOLUNTAT D'OCULTAR
Manuel Delgado
Continuant el que parlàvem l'altra tarda, els secrets són allò que, sent important, no es diu, el que, evocant el títol d’un famós recull de contes de Pere Calders, podríem denominar la veritat oculta. Hi ha molts tipus de secrets: secrets personals, identitats secretes, secrets de família, secrets de confessió, expedients secrets, diaris secrets, secrets darrere la porta, fons secrets, documents top secret, secrets dolorosos, codis secrets, jardins secrets, vides secretes, secrets d’Estat, secrets científics, amors secrets, calaixos secrets, codis secrets, secrets de sumari, secrets millor guardats, expedients secrets, cambres secretes i, per descomptat, també el «brut secretet» de què parlava D. H. Lawrence a L’amant de Lady Chatterley, «el més difícil de matar», aquell que el confessor o el psicoanalista intenten esbrinar. Secret és allò que no s’ha de conèixer, tot allò que el tacte protegeix, el que voldríem saber ni que fos per curiositat o per aquesta forma quasi patològica de xafarderia que anomenem morbositat, l’afany per conèixer el que més se’ns oculta, segurament per bones raons.
Les pràctiques tafaneres més
normals, de les quals la vida quotidiana està farcida, són exemples d’aquesta
tendència a saber dels altres més del que ens expliquen o ens donen a conèixer,
qui sap si, com deia Oscar Wilde, com una estratègia per a mantenir els propis
secrets ben resguardats. Tot plegat potser és inútil, perquè al final, com sol
dir-se, «tot s’acaba sabent».
Conscients com som d’aquesta inclinació intromisòria, ens en protegim
procurant que els altres no s’assabentin d’aquells aspectes de la nostra
biografia personal que podrien ser considerats inacceptables. La conseqüència
és una tensió constant entre el que Michel Foucault, anomenà, titulant el
primer volum de la seva història de la sexualitat, voluntat de saber, la
necessitat de transparència i intel·ligibilitat i la no menys enèrgica voluntat
d’ocultar, d’amagar, de fer que hi hagi aspectes imperceptibles de i en
nosaltres, facetes que, si se sabessin, de segur que ens farien molt més
vulnerables. En certs casos, perquè la informació tapada és o se suposa
delicada, massa estratègica per estar a l’abast de tothom o de la majoria, i el
seu coneixement complicaria la seguretat d’alguns o de molts. En altres
oportunitats, perquè resultaria irrevocablement censurable i faria detestable a
aquell que el secret protegeix. En el primer cas, el secret s’associa al
perillós; en el segon, a l’imperdonable.
Imaginem-nos per un moment un món on tot allò que sabem, pensem, planegem i
desitgem fos immediatament i recíprocament accessible, on no fos possible
callar, mentir ni dissimular. Aquesta imaginària eventualitat d’un món
completament translúcid seria un malson, car totes les relacions socials es
desplomarien. Les nostres interaccions es despleguen en incessants moviments de
pèndol entre el que és visible i el que és invisible, traspassant constantment
i en ambdues direccions la membrana que separa l’interior de l’exterior, posant
de manifest una dialèctica sempre activa entre secret i revelació, entre
confiança i malfiança, entre certesa i incertesa, entre saber i no saber, amb
totes les escales intermèdies que recullen el fet de suposar, sospitar,
entreveure. És així que tothom fa de la discreció, de les mitges veritats, fins
i tot de l’engany, un ús habitual per tal de mantenir certa informació
reservada, que revelem d’una manera
selectiva sols a qui ens interessa o a qui podem permetre que la conegui
totalment o parcialment. Els secrets
existeixen perquè existeixen els altres, i els altres no admeten allò que som.
Segurament aquesta consubstancialitat del secret com a recurs sempre
present en les relacions humanes no és aliena a la resta de les espècies
animals, que sempre es valen de tota mena de formes d’encobriment o mimetisme
per a preservar-se de la mirada dels seus enemics o de les seves víctimes
eventuals, tal com l’etologia ens demostra abundantment. Per als humans en
societat, aquest principi d’escapoliment total o parcial ha estat reconegut en
les seves virtuts estructuradores a partir del text de Georg Simmel que
coneixes, on el secret era definit com a «coneixement recíproc limitat», és a
dir, com a expressió d’aquest principi que sempre fa de nosaltres, quan estem
en presència d’altri, una altra cosa. I per aquesta mateixa raó es pot concebre que el que és
inquietant no és pas el que hom diu, sinó el que oculta. Això és el que deriva
de la nostra naturalesa fragmentària, de personatges obligats a representar
papers diferents que ens constrenyen a tematitzar-nos –és a dir, a reduir-nos a
una imatge parcial i esbiaixada de nosaltres mateixos– en cada oportunitat i en
funció d’aquesta oportunitat.
Una manera, al capdavall, de mantenir a ratlla l’ambigüitat consubstancial
a la condició humana i evitar als altres saber massa de tot allò que érem, som
o serem més enllà de la situació concreta que compartim amb ells. Això implica
que hi ha una part de nosaltres que ens neguem a socialitzar, que no és
convocada a intervenir en cadascuna de les interaccions en què ens anem veient
involucrats, en la mesura que descomponem la nostra personalitat i en mostrem
sols uns quants trets que, sempre organitzats d’una manera coherent i clara,
ens permeten mostrar-nos com el que mai no som en realitat: una sola cosa.
Passem el temps descodificant allò que els altres ens comuniquen directament o
indirectament, però també allò que intuïm que ens amaguen, en un joc
interminable de sobreentesos i insinuacions.
L’existència d’un secret resulta de la intenció que
una persona té d’amagar alguna cosa, sobretot quan algú altre estaria
interessat a veure revelat el que ha estat encobert. Fins i tot la relació més
íntima exigeix tanta proximitat com distància, un coneixement recíproc i una
ocultació mútua. Per tant, el secret és una part integral de totes les
relacions socials, sobretot perquè se sap perfectament que aquestes relacions
es trencarien o serien afectades si allò que s’amaga s’arribés a saber. Tenim,
doncs, que la interacció humana es modela per mitjà del secret i per allò que
se li oposa, la traïció, és a dir, la revelació d’allò que ha estat confiat per
a no ser, sota cap concepte, transmès. El secret sempre és acompanyat de la
possibilitat de ser descobert o delatat per la indiscreció o la malevolència d’un
altre o per la incompetència pròpia a l’hora de mantenir-lo.
Vet aquí l’assumpte central de l’assaig de Georg
Simmel. Allà ens adverteix de la virtut del secret com a factor estructurador
de les relacions humanes, especialment en societats dotades d’un alt nivell de
complexitat, en les quals la delimitació dels diferents cercles socials i llur
organització interna fa indispensable l’acció protectora de l’ocultació mútua.
El secret, àdhuc la mentida, són recursos imprescindibles amb vista a oferir
una idea coherent de nosaltres mateixos, que mai no es correspondrà amb una
realitat viscuda, sempre inconnexa i fragmentària. Només podem merèixer el
crèdit aliè en la mesura que estiguem en condicions de mostrar-nos sols en
part, amagant o dissimulant aquella informació sobre nosaltres que podria ser
inconvenient o incompatible amb la imatge que volem o necessitem projectar a
propòsit de la nostra personalitat o del nostre estatus. Aquesta part mútuament
ignorada i no revelada sobre qui o què som –el que Simmel denomina la «propietat privada espiritual»– és el que provoca la condició intrínsecament
ambigua de les relacions personals, fetes amb ingredients variables de
comunicació i reserva, de veritat i error, de claredat i foscor, sense la qual
cadascú esdevindria automàticament vulnerable davant l’acció malèvola de tots
aquells que sabessin molt més d’alló que hom ha volgut revelar de si mateix.
