 |
| La foto és de Feliciano Guimarâes |
ENTRE EL CEL I LA CIUTAT
Manuel Delgado i Anna Juan Cantavella
El mar de terrats que s’estén per les alçades de Barcelona configura un
dels territoris més extraordinaris i desconeguts de la ciutat. Diguem d’entrada
que un terrat és una coberta plana i lleugerament inclinada, sense teules, d'un
edifici o d'una part d'un edifici, a la qual hom té un fàcil accés des de
l'interior i que pot ser recorregut i usat per diverses finalitats, algunes de
les quals podrien ser pròpies d’una estança més la casa –descansar, menjar,
gaudir de la solitud o trobar-se amb d’altres, guardar coses...-, però amb una característica ben singular: que
tot el que allà passa te el cel ras com a sostre.
Irregulars, de diferents mides, intricats en una espècie de trencaclosques
a mig fer i elevats a diverses alçades, mesclats amb teulades, cúpules i
sostres de totes les maneres, segur que molts heu observat el paisatge quasi
màgic que retallen en l’horitzó en un capvespre clar i net de la primavera de
Barcelona. Una panoràmica de l’extens territori que cobreixen ens dóna una idea
de la forma d’un univers com no hi ha un
altre, amb capacitat per fer-nos allunyar de les agitacions que transcorren als
seus peus, arran de carrer i que ens permet acostar-nos una mica a les
estrelles. Allà dalt, a mig camí entre el cel i la ciutat, els terrats cobreixen
la major part dels edificis de vivendes de la ciutat, al temps que les obren a
l’aire lliure, ajuden a que respirin i es despleguin gràcies a una habitació
descoberta, separada de l’exterior únicament per balustrades o baranes.
Badalots, caixes de màquines d’ascensors, coberts de canyís, de ciment,
coronats d’uralita, tendals, torratxes, lucernaris, estenedors i testos de
totes mides, formen amb l’arboradura d’antenes que –més o menys frondosa segons
els barris- s’eleva per sobre de tot.
Així doncs, els terrats són les úniques cambres de la casa o l’edifici
exposades a la intempèrie i obertes a l’exterior. Però també són, al mateix
temps, les que més a resguard es troben, les que més permeten amagar-s’hi. La
mirada del transeünt que transcorre pel carrer, de qui tregui el cap per la
majoria de finestres o s’aboqui a la majoria de balcons mai no arriba a veure
aquells espais que, paral.lels als carrers, però uns metres més amunt, formen
el límit superior d’una ciutat com Barcelona. El límit més evident i el més
imperceptible, el més estructurat arquitectònicament i el que més desapercebut
passa. I és que els terrats de les ciutats només són visibles des dels propis
terrats o, si més no, des d’una posició
més elevada que dotés l’eventual observador d’un punt de vista gairebé zenital.
Acuradament reservats i ocults a les alçades, els terrats ens separen de la
quotidianitat que emplena els carrers de la ciutat. No mostren, només insinuen,
donen a imaginar, i aquesta semi-invisibilitat els converteix en autèntics
racons amagats, quasi secrets, que només desvetllen el seu misteri a qui està
disposat a enfilar-se a les alçades. Aquell que ho fa se n’adona que la
realitat urbana, lluny d’acabar-se a ran de terra, es desplega per
descobrir-nos jardins, solàriums, barraques, horts, i tota mena d’indrets que
conformen una mena d’’amagatalls completament al descobert.
Exposats i, al mateix temps, a resguard, dintre i fora de l’habitatge,
pròxims i llunyans de la ciutat, allà dalt es despleguen usos pràctics i formes
de sociabilitat que li són o li eren propis, que conformen una singularitat que
no és sols merament arquitectònica. A més, els terrats esdevenen, des de la
seva posició privilegiada, espais entre diferents punts que, tot i ser
eminentment urbans, participen del paisatge circumdant i, “envoltats de blau”
–com diria la Colometa, un magnífic exemple d’ésser de terrat-, ens transporten
una mica a fora sense sortir del tot de la ciutat, a una mena d’extraradi
superior, una perifèria urbana que no és al voltant de la ciutat, sinó a sobre,
cobrint-la com una capa més enllà de la qual trobem una forma ben singular de
naturalesa, ja no feta de rius, prats o muntanyes, sinó d’una cúpula infinita
on habiten aus, núvols i astres.
Ni dins, ni fora. Ni completament exposats, ni completament a cobert. Ni
públics ni privats. El terrat reuneix totes les característiques bàsiques dels
espais fronterers, que participen dels universos –dins/fora, públic/privat,
natura/ciutat...- que al mateix temps uneixen i separen.
I és que, si bé és cert que a Barcelona el terrat va esdevenir lloc de
quefers diaris relacionats amb la vida a la ciutat, també va convertir-se en
via a través de la qual fugir-ne d’un univers urbà que no parava de créixer i
que cada cop tenia més lluny l’horta. Apèndix de la casa i apèndix també de la
ciutat, si en dies normals es va anar emplenant de rituals quotidians de feina
i de trobada social, la nit i la festa els va convertir en llocs privilegiats
per a grans i petits esdeveniments que marcarien la vida de molts barcelonins i
d’una ciutat que va aprendre ràpid a enfilar-se per les seves pròpies alçades.
A quests llibre parlarem d’aquest espai tan singular i poc conegut de la
nostra ciutat, dels seus usos i valors, del que passa i del que passava al seu interior,
que era paradoxalment tot ell exterior. Recordem que l’aparició dels terrats a
la Barcelona del segle XVIII suposa l’aparició d’un nou espai arquitectònic
dintre de la pròpia ciutat. Parlar dels terrats significa parlar de la història
de l’arquitectura, de les tècniques de construcció que els van fer possibles i
dels corrents arquitectònics que els van convertir en un dels trets
característics de la ciutat, però també, i sobre tot, de la vida que s’hi va
desenvolupar i es desenvolupa encara en ells. Els terrats mostren, a la seva
manera, –i mai millor dit- des del seu punt de vista, aspectes importants de la
història d’una ciutat i de les seves gents, aspectes relatius als grans moments
històrics, però també al seu dia a dia, a les vicissituds més quotidianes i més
poc rellevants que pugin imaginar-se, però en cadascuna de les quals podríem
trobar signes de qüestions tan fonamentals com poden ser els tipus d’indústria
dominant en cada moment històric, l’evolució del problema de l’habitatge, les
diverses maneres de jerarquització social que afecten l’espai o els diferents
avatars de les lluites socials i polítiques a la ciutat.
El present llibre es concep com una mena de passeig pels terrats de
Barcelona, i és fruit d’una mirada curiosa i en certa mesura tafanera que s’ha
deixat atabalar pels secrets d’una realitat que va arribar a desplegar una
segona ciutat a sobre de la que tots veuen i creuen conèixer. Una ciutat
escapolida i a estalvi, que observa Barcelona des d’una nova perspectiva i que
la dota d’un escenari per al treball i la vida social que ha anat canviant a
mesura que canviava la ciutat i el país.
Explicarem aquí com va ser que, poc a poc, els terrats van anar
estenent-se pels barris, fins
configurar-se com part essencial del paisatge de la ciutat i es van convertir
en escenaris de tota mena d’esdeveniments. Les pràctiques quotidianes els van
omplir la major part dels seus dies, però a més, la seva posició els va
convertir també en llocs estratègics per a tot mena de lluites o en tarimes des
de les quals reconèixer fins quin punt tota ciutat és un gran espectacle, de
vegades joiós, de vegades tràgic.
Així doncs, i tot i que apareixen alguns dels terrats més emblemàtics de la
ciutat, les pàgines d’aquest llibre estan plenes de petites i grans històries
esdevingudes en terrats ordinaris. Terrats de rajoles terroses, baranes de
ferro, balustrades de calç..., que van amagar i encara amaguen una part de la
vida a la ciutat. Ens anirem trobant amb alguns dels seus protagonistes:
matalassers, nens que juguen a amagar-se, porteres, mestresses de casa,
franctiradors emboscats, columbòfils, llogaters de minúsculs habitacles,
solitaris melangiosos, virtuosos de l’estel, amants clandestins, llançadors de
coets, assidus de festes mundanes, conreadors de petits horts, suïcides,
astrònoms i meteoròlegs afeccionats, cossos que es bronzegen...
Aquesta és només una petita aproximació a una realitat que, com sempre
passa, creix en complexitat a mesura que es hi acostem i la contemplem amb més
deteniment. Resta pendent, per tant, una tasca que permeti aprofundir més en la
crònica de significats, usos i funcions d’aquests espais i de la seva relació
amb la història i amb dinàmiques socials d’ampli abast. Per descomptat que sols
hem pogut fer un recull limitat de terrats interessants per una causa o altra.
Segur que a aquesta ciutat hi ha una infinitat de terrats que, de ser-hi tot,
haguessin fet aquesta obra interminable.
Sigui per tant aquest llibre una iniciació i un inici del que ha estat i
continuarà estant a partir d’ara una recerca i un elogi de la vida als i dels
terrats, record de que tota ciutat és o hauria de ser un camí que condueix a
una estrella.
