La foto és de Paco Ezquerra
Comentari per la gent de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà, compartit l'octubre de 2023
El positivisme, el caos i en Gabriel Tarde
Manuel Delgado
Les formalitzacions computacionals serveixen no per confirmar un suposat ordre de fluctuacions regulars, sinó la condició crònica i constant de les seves alteracions. És aquesta perspectiva i aquests mètodes el que demostrarien la pertinència de les teories sobre els sistemes complexos i lluny de la linealitat –les anomenades teories del caos– per entendre les apropiacions socials de l’espai urbà, tant les moleculars com les molars. I per esbrinar funcionaments dels que els tecnòcrates no en saben res.
Un exemple. Si haguéssim de recórrer a la vella analogia cardiovascular, tan sovint emprada per descriure la dimensió més líquida de la vida urbana, el seu estudi o la simple presa de la tensió arterial posa de manifest que la circulació sanguínia no és en absolut regular, sinó al contrari, està coneixent constantment arrítmies, al·lorítmies i taquicàrdies, és a dir, ruptures de ritme, de vegades irreversibles. El mateix passa amb l’activitat al carrer. Per això serveix mesurar les coses amb instruments precisos.
No ho veieu? L’Escola de Chicago i la mateixa Jane Jacobs entenien la vida urbana com un autèntic ordre físic, conformat per microprocessos en què més que la compenetració entre elements orgànics integrats, el que es dona és una suite d'iniciatives coordinades altament eficaces, en condicions de dotar de coherència interna una massa d'unitats en agitació permanent. És a dir, un autèntic ballet. El que passa al carrer és una suma de moviments i activitats la majoria d'ells trivials i casuals, però la suma dels quals no ho és en absolut, és a dir allò que poc després els teòrics del caos anomenaran sistema emergent.
I contribuint a l’elogi de la presa de mesures que t'estic fent. Deleuze i Guatari, a Mil mesetas, fan l’elogi del gir postromàntic de la pintura naturalista –Millet en concret– i la seva voluntat de copsar un cosmos energètic, informal i immaterial, preocupat per allò fonamental, que no és “allò que transporta un pagès, per exemple, un objecte sagrat o un sac de patates, sinó el pes exacte del que transporta”.
Jo l'únic que vull és que us pregunteu què esteu entenent com "positivisme". Sisplau, feu-lo.
En ciències socials se suposa que el positivisme entén la societat com un sistema estructurat d'òrgans dels quals les funcions satisfan les necessitats plantejades per la perduració de la col·lectivitat, sistema tancat en si mateix, encara que interdependent amb altres, en què totes les parts cooperen en una activitat unitària conjunta, d'acord amb relacions regulars, de manera que cap dels seus components es pot modificar sense modificar les altres. Aquesta visió vindria a justificar un coneixement positiu de la societat, capaç de diagnosticar les desviacions i prevenir qualsevol fracàs estructural que pogués fer perillar un ordre social concebut per romandre inalterat i inalterable.
Però això és una caricatura. Torno a repetir-ho. Aquesta perspectiva que us estic defensant justament adverteix la vida social urbana com crònicament instal·lades a la in-tranquil·litat, amb res a veure amb estructures socials cristal·litzades o processos de canvi clarament canalitzats.
D'això el gran precursor és justament Gabriel Tarde, que, abans que el poses de moda Latour, va ser elogiat per Gilles Deleuze, que el considerava el darrer hereu de la filosofia de la natura Leibniz, i pels teòrics del caos, per als quals hauria sabut reconèixer precoçment com intervenia en els metabolismes socials una extraordinària quantitat de microfactors en constant agitació.
Davant el "positivisme" tranquil durkheimnià, influenciat per Maxwell i les seves teories sobre l'equilibri, el petit esdeveniment és insignificant a nivell global, Tarde proclama el que seria una física social dels microprocessos, en què més que la compenetració entre elements orgànics integrats es postula una anàlisi de les col·lisions, encavalcaments, acoblaments irregulars i provisionals i les pertorbacions, dinàmiques d'interacció entre partícules caracteritzades per la seva naturalesa inestable. No per això la societat passava a ser abandonada al desordre absolut. Justament perquè en els metabolismes socials intervenien una immensitat de microfactors eren inferibles l'existència de mecanismes de coordinació altament eficaços que fossin capaços de dotar de coherència interna aquesta massa d'unitats que vivien en agitació permanent.
Si no teniu res més a fer, feu-li un cop d'ull a la ressenya que vaig escriure per El País sobre l'aparició, el 2014, sobre Tarde, quan es publicaven simultàniament en castellà Monadología y sociología i la compilació de textos Creencias, deseos, sociedades, a Cactus; al CIS, Las leyes de la imitación, i Taurus reeditava La opinión y la multitud.
Per Tarde, la sociologia havia de ser, abans de res, una ciència de les erupcions, de les emanacions desordenades que delaten la constitució confusa del social, potser emparentada amb les imatges que constantment empra Marx en els seus textos i que remeten a abismes, terratrèmols, esclats volcànics. Però Tarde era un positivista, com ho era tota la sociologia francesa de finals del XIX.
I vet aquí el malentès. Com som antipositivistes i no creiem en la ciència objectiva ens imaginem que en la gran polèmica Durkheim-Tarde Durkheim era el positivista dolent i Tarde el precursor de l'irracionalisme postmo. Doncs, no. Si en una cosa va insistir Tarde és que Durkheim no era un positivista i que havia caigut en les xarxes del misticisme perquè estava divinitzant la Societat i allò Social.
