La foto és de Sam Lozano
Comentari per el col·lega de l'OACU Stefano Portelli, enviat el febrer de 2026
El símbol com a regla per l'acció i prospectiva de futur
Manuel Delgado
A veure, pense-m'ho. Relacions socials indexals. El índex son representacions d'un objecte o referent amb el que manté una relació positiva, existencial. Sense l'objecte o referent el signe desapareix. Si no hi ha foc no hi ha fum. Això al marge de qui l'observi, car és un fet real i immediat. Per tant, el signe manté amb el seu objecte una relació de present. I és fàctica, en el sentit que existeix en tant, en efecte, s'observa i sols quan és observat.
L'icone manté amb el seu referent una relació de passat. "Recorda" allò que representa. En el cas de l'Estat està clar que utilitza icones que imposen aquesta persistència d'allò que venen a encarnar. L'Estat monumentalitza allò que gestiona i ho converteix en imatges, metàfores, diagrames, perquè ho fa en nom de principis que exhibeix com eterns o, si més no, duradors. L'icone es presumeix com inalterable. Un retrat, per exemple.
Però, aleshores, on col·loca Herzfeld el tercer element de la triada perciana, és a dir els símbols? El signes símbols en Peirce son aquells que s'estableixen no per contigüitat, com els índex, ni per compartir caracters, com els icones, sinó com a resultat precisament de convencions socials. Són arbitraris. No se semblen al seus objectes ni comparteixen trets. La paraula taula és un símbol perquè no se sembla a una taula, però les paraules onomatopeiques -rugido- són icones, no símbols. Els símbols no recorden res ni se semblen a res, no tenen a veure amb el passat, ni amb el present. Resulten d'una negociació entre interpretants a propòsit de què signifiquen, perquè no explicit.
El símbol és una regla que determina l’interpretant. Aquest interpretant, por ser immediat, és a dir, l’efecte total, sense analitzar, que s’espera que el símbol susciti, i que és el resultat de la impressió, sensorial i no volitiu. O, el que és el mateix, la conducta en si. L’interpretant pot ser també dinàmic, és a dir, el resultat en la ment de l' intèrpret que l'emissor del signe es proposa produir. Per acabar, l’interpretant pot ser final, és a dir, l’efecte que el signe símbol produiria en qualsevol ment sobre la qual les circumstàncies li permetessin d’exercir un resultat ple. El tercer vèrtex de la tríade és el fonament o objecte que troba en el signe el seu intermediari per a esdevenir accessible al pensament. La condició pragmàtica d’aquesta teoria podria quedar resumida així : el significat d’una cosa consisteix en els hàbits que aquesta cosa implica.
Per això la noció de símbol, així contemplat, és la gran aportació de Peirce i, per extensió, del pragmatisme. El valor símbol ocupa en la teoria peirciana un lloc preferent, ja que la vida del pensament i, per extensió, la de tota ciència és la vida inherent dels símbols. Resultat d’això, la lògica seria la doctrina de les condicions formals de veritat dels símbols, és a dir, de la referència dels símbols a llurs objectes. El símbol s'assimila a la de regla per a l’acció, o, millor encara, a la predisposició a actuar de determinada manera davant de certes circumstàncies.
El símbol té, per tant, una relació amb el seu objecte que és de futur. El símbol indica que allò conduirà a allò. A classe explico que es correspon a una lògica conductista. Realment, el conductisme de Skinner és una forma radical de pragmatisme. Així, els símbols rituals són estímuls per l'acció.
No oblidis que aquesta idea de símbol permet reconèixer les fonts epistemològiques de l'interaccionisme simbòlic, però també la conversió, de la mà de Radcliffe-Brown, de l'antropologia religiosa en antropologia simbòlica. Ja he escrit sobre la influència del pragmatisme en Radcliffe-Brown a partir de la seva estada a Chicago.
Un últim apunt: el valor símbol no té cap sentit en semiologia, perquè tots els signes són, per definició, arbitraris. En semiologia no hi ha objecte o referent. El signe només és la relació entre un significant i un significat. No te substància; només relació. Peirce versus Saussure, lluita de titans.
