Comentari per Jofre Alberich, estudiant del màster d'Antropologia i Etnografia de la UB, enviat el novembre de 2025.
El símbol com estímul per l'acció
Manuel Delgado
Ben intuïda la pista que et condueix a Charles Sander Peirce. No oblidis que totes les perspectives que estava explicant a classe eran de matriu pragmatista i en Peirce és el seu gran referent i en bona mesura l'inventor. Et recomano que no et compliquis per aquí perquè el grau d'aprofundiment que demano per l'exercici no és tan exigent.
Però jo t'explico. George H. Mead és un dels derivats del pragmatisme en Peirce com ho és en Goffman, òbviament, però, més enllà, ho és tota l'antropologia social europea a partir de l'assumpció dels seus postulats per A.R. Radcliffe-Brown, que és el que incopora com a valor central el concepte de símbol. El paper del símbol en Peirce equival al de signe en Saussure i marca la diferència entre semiòtica i semiologia. No te n'oblidis que del que hem estat parlant tot el curs és de l'interaccionisme simbòlic, és a dir sobre el paper que juguen els símbols en la interacció humana com inductors de l'acció.
Charles Sanders Peirce és l'inventor, per dir-ho així, de la teoria semiòtica, que parteix esquemàticament d’una tríade on els elements es relacionen en termes de substituïbilitat mútua. En un dels vèrtexs d’aquest vincle triàdic hi ha el signe o representamen, qualsevol objecte perceptible, imaginable o, fins i tot, inimaginable ; allò que, en definitiva, per a algú representa alguna cosa o hi al·ludeix en qualsevol aspecte o caràcter.
Els signes poden ser icones, en el cas que facin referència a un objecte que denoten en virtut de caràcters que li són propis i que posseeix igualment, tant si existeix aquell objecte com si no, és a dir per similitud ; poden ser índexs, quan el signe es refereix a un objecte que denota en la mesura que és realment afectat per aquest, és a dir per contigüitat, i, per últim, símbols, signes que es refereixen a l’objecte que denoten per virtut d’una llei o convenció. El símbol és una regla que determina l’interpretant. Aquest interpretant, segon dels vèrtexs de la tríade semiòtica de Peirce, por ser immediat, és a dir, l’efecte total, sense analitzar, que s’espera que el símbol susciti, i que és el resultat de la impressió, sensorial i no volitiu. O, el que és el mateix, la conducta en si. L’interpretant pot ser també dinàmic, és a dir, el resultat en la ment de l' intèrpret que l’emissor del signe es proposa produir. Per acabar, l’interpretant pot ser final, és a dir, l’efecte que el signe produiria en qualsevol ment sobre la qual les circumstàncies li permetessin d’exercir un resultat ple. El tercer vèrtex de la tríade és el fonament o objecte que troba en el signe el seu intermediari per a esdevenir accessible al pensament. La condició pragmàtica d’aquesta teoria podria quedar resumida així : “El significat d’una cosa consisteix en els hàbits que aquesta cosa implica”.
Aquí és clau el valor símbol, que ocupa en la teoria peirciana un lloc preferent, ja que la vida del pensament i, per extensió, la de tota ciència és la vida inherent dels símbols. Resultat d’això, la lògica seria la doctrina de les condicions formals de veritat dels símbols, és a dir, de la referència dels símbols a llurs objectes. Per a Peirce, la noció fonamental és aquí la de creença, que assimila a la de regla per a l’acció, o, millor encara, a la predisposició a actuar de determinada manera davant de certes circumstàncies. La teoria peirciana del significat, entès com a significat pràctic, es tradueix, per tant, en una concepció del pensament com a productor de creences que orienten i determinen l’acció amb la finalitat d’obtenir-hi certs efectes.
Mead no fa altra cosa que dur a les seves darreres conseqüències la premissa de Peirce segons la qual la significació no pot sorgir sió com a resultat i per mitjà de la comunicació interhumana, a la qual premissa s’afegeix la convicció, presa de Peirce, que la simbolització constitueix objectes l’existència dels quals no seria possible si no fos pel context de la relació social en què es produeix aquesta simbolització. Així, qualsevol símbol pressuposa, per a ser significatiu, el procés social de l’experiència comuna i la conducta de què sorgeix, un univers de raciocini dins del qual el símbol adquireix una significació compartida. La teoria del símbol en Mead s’insereix en el context més ampli de la solució reflexiva de problemes que ens plateja una situació futura i que una dient orientació de les nostres reaccions actuals ens permetrà d’afrontar amb èxit. El símbol, en tant que és mitjancer entre l’esperit i l’ambient, ens farà possible identificar, gràcies a l’experiència acumulada que encarna, «això com el que conduirà a allò», a través sempre d’un determinat control sobre la conducta.
Els símbols, aleshores, permeten escollir les característiques particulars de la situació, a fi i efecte que la reacció davant d’aquestes pugui ser present en l’experiència de l’individu. És més que ostensible la relació directa d’aquests principis amb els del reflex condicionat behaviorista.
Per tant la comunicació facial és comunicació simbòlica, en el sentir pragmàtic. Pensa-hi: l'icona manté una relació de passat amb el seu objecte o referent, d'igual manera que l'índex la té en termes de present. Una foto, simplificant-ho molt, és una icona, recorda la persona de la que reprodueix la imatge, per tant no val pel teu tema. L'índex, que és el que dius, implicaria que l'expressió facial indica un estat present. La cara d'una persona pot indicar tristor, és a un dir un estat present. Seria, en efecte, un índex. Però el que tu estàs contemplant no és sols l'expressió d'un estat present de l'altre, sinó la seva voluntat de provocar una reacció en tu.
Recorda el que explicava a classe com exemple: una persona plora davant teu. Això podia ser un índex de que està trista. Però no. Una persona que està plorant, amb la seva cara no indica -índex- que està trista, perquè el que vol no es dir-te que està trista, sino que vol que ho estiguis.
