La foto es de Víctor Parreño Vidiella
Fragment d'Espai, festa i nova etnicitat de Barcelona, Revista de Catalunya, 71, 1993, pàgs. 15-23.
Barcelona: la festa i el naixement d'una nació
Manuel Delgado
La ritualització urbana de l’espai es completa amb una ritualització del temps, que cerca de constituir-se igualment en font de recursos simbòlico-cohesionadors. Si l’arquitectura i el disseny conformen un escenari predisposat per a inspirar, orientar i emmarcar les produccions d’identitat ciutadanes, la festivalització generalitzada que les autoritats municipals barcelonines afavoreixen sistemàticament és necessari situar-la en aquest mateix procés que fa de Barcelona, en conjunt, un banc de proves on experimentar els efectes i les possibilitats de la teatrocràcia moderna.
Totes dues actuacions confirmen la ciutat de Barcelona com a capital inqüestionables del neobarroc, amb la recuperació de tot aquell tarannà, socialment estèril, que durant els segles XVII i XVIII va resultar tan propens a conrear en arquitectura els efectes realistes i teatrals, on l’ús funcional dels materials era sacrificat a les exigències de l’aparença, i on l’ostentació i l’aparatositat festives mereixien un lloc nodal entre les formes de sociabilitat. Davant l’espectacle de milers i milers de ciutadans bocabadats contemplant les grans exhibicions pirotècniques que tenen lloc per les festes de la Mercè, posem per cas, és fàcil reconèixer una reedició d’aquella grandiloqüència buida i laudatòria dels focs artificials de les festes barroques.
El happening permanent en què ha acabat transformada la ciutat de Barcelona significa aquest triomf de la pompositat rococó. Certament, el frenesí absolut que representaren els fastos olímpics és el punt culminant d’aquesta festivalització total de la vida urbana, però hi hauria una infinitat d’exemples menors no pas menys significatius d’ocupació alhora tumultuosa i ordenada de l’espai públic, instruïts des de dalt perquè els ressorts festius renovin les seves qualitats com a generadors d’adhesió grupal. Un Ajuntament que ha elaborat unes normatives rigoroses per impedir -i dissoldre expeditivament en cas de desobediència- les manifestacions reivindicatives que tallin el trànsit tanca els carrers per desenes de causes festives, siguin xocolatades, revetlles o curses populars. Li correspon, a més, el mèrit d’haver-se tret de la mànega, i fins i tot exportar amb notable èxit, festes amb look tradicional, com és el cas ara dels corre-focs, o fins d’altres, de no menys originals, on s’expressa esplèndidament la metàstasi festival i la carnavalització de l’espai urbà, com passa amb l’anual gimcana de cotxes disfressats.
No podria mostrar-se’ns més palès el fracàs dels pronòstics weberians sobre el desencantament del món i el desenvolupament i l’auge de les formes de conducta col·lectiva -sovint políticament patrocinades- basades en la fascinació i la irracionalitat. La revenja del ritual en la societat tardocapitalista sembla haver trobat en la ciutat de Barcelona un escenari perfecte per a esdevenir indiscutible, i és així amb una meta que sembla no menys clara : la de construir les bases escenogràfiques, cognitives i emocionals d’una identitat emergent.
És això el que fa doblement interessant el cas barceloní per a l’estudiós de la imaginació social. D’una banda ens situa al davant del que anomenaríem sense equivocar-nos el naixement d’una nació, és a dir d’una entitat col·lectiva amb un repertori simbòlic compartit i eficaç per a desencadenar sensacions de pertinença i que, a més, implica un projecte polític. Paral·lelament, l’aparició del barceloní com a singularitat es ve a desplegar com una completa col·lecció del tipus d’estratègies que permeten que es conformin -tan deutors en el cas del creixent narcisisme barceloní del llenguatge publicitari-, els mecanismes generatius que les animen i les fan viable, i la xarxa, en fi, d’articulacions, confluències i disjuncions que es configuren per donar a llum la consciència d’ell mateix d’un ésser col·lectiu. En definitiva, podem dir que Barcelona s’ha convertit en un observatori immillorable on esguardar i analitzar els termes en què una identitat floreix, s’organitza i es comença a interioritzar sentimentalment en aquells que són destinats a esdevenir llurs actors.
