La fotografía es de Tino Calabuig
Comentari per Carla Rivera sobre les investigacions en la formalització computeritzada de l'acció col·lectiva, enviat el setembre de 2023.
Quantitats, intensitats, freqüències. Defensa del positivisme radical en estudis urbans
Manuel Delgado
Saps, Carla?, jo tinc un nebot –en Jordi Delgado–, que quan era jovenet venia a les meves classes d’antropologia religiosa i aviat va mostrar un interès especial per en Gregory Bateson –parlaven del seu Naven– i la manera com va incorporar la perspectiva cibernètica en l’anàlisi del ritual per trobar les seves qualitats com servomecanisme de retroalimentació negativa. Busca coses sobre Bateson, les investigacions sobre la tremolor d’intenció a les ametralladores antiaèries, la seva història d’amor amb Margared Mead, les conferències Mancy, l’escola de Palo Alto, la seva recerca sobre el llenguatge dels dofins, l’alcoholisme o l’esquizofrènia. El Mil mesetas de Deleuze i Guatari és un homenatge a Bateson. Bateson és un dels personatges més fascinants de la nostra disciplina.
Bé. El cas és que en Jordi es va especialitzar en sistemes complexos i ara és professor d’informàtica teòrica a la UPC. En Jordi també és un tipus fascinant. La seva tesi es titulava "On Collective Computation" i era sobre la conducta col·lectiva… de les formigues, contemplat des de l’òptica computacional.
Jo el vaig ensenyar a en Jordi algunes coses i crec que ell a mi bastantes més. El que em va convèncer és que una cosa com la que ens interessa –l’acció col·lectiva–requereix recopilar informacions objectivables de tipus quantitiu, cosa que demana mesures macroscòpiques. Aquestes només poden ser obtingudes mitjançant el registre de les deambulacions i les estasis de vianants gràcies a detectors que dominin la zona i que ens permetin accedir a certes dades importants: nombre d’usuaris que circulen per la zona; ritmes segons l'hora, el dia de la setmana i les condicions meteorològiques; densitat i oscil·lacions dels fluxos, etc. Aquesta font d'informació permetria conèixer les regularitats que registra l'activitat de vianants a l'espai urbà estudiat, així com de la freqüència i la intensitat de les excepcions. Fonamental per atendre el que t’interessa, és a dir masses, o, el que és mateix, comportaments fusionals –coàguls discrets generats de manera deliberada o automàtica, excepcionals o ordinaris–, com ara cues, embussos, tumults, aglomeracions, ja siguin aquestes de caire expressiu –actes públics, manifestacions, processons, festes, recepcions, etc.– o emergeixin espontàniament de les pròpies contingències del trànsit humà que travessa o eventualment s'atura en una determinada àrea.
Es tracta, finalment, de reconèixer quines són les estructures dinàmiques que sorgeixen en un espai de locomoció i estacionaments transitoris. Això implica la confecció de models formals –basats tant en models analítics com en simulacions de sistemes multiagent– per a la reproducció i anàlisi dels fenòmens a conèixer. És en aquest camp que cal reclamar l'ascendent de treballs previs sobre la física dels comportaments col·lectius humans que, des de la perspectiva de l'anàlisi de sistemes complexos lluny de la linealitat, han atès els ordres de vianants i els paràmetres a què obeeixen i han construït simuladors formals i programes de modelació capaços de reproduir-los en condicions de laboratori. Que és el que fa en Helbing o el que es reuneix en esdeveniments com aquests que ens va enviar en Jordi al seu moment, fa un parell d’any, el congreso “Urban Complex Systems”, https://urbcompsys.github.io/index.html. Mira-t’ho. És ben interessant.
Aquesta preocupació per les quantitats, les intensitats i les freqüències no l’has d’interpretar com una traïció a l'èmfasi qualitativista en la tradició etnogràfica; ni tan sols com una concessió a la demanda institucional de dades estadístiques ni als requeriments del positivisme sociològic vulgar a l'ús. Es tracta d'una altra cosa ben diferent i d'una altra cosa per a la qual és fonamental reclamar el concurs d'estudiosos que, ubicats a l'esfera del que es diu “ciències dures”, s'han consagrat al coneixement de la complexitat i la capacitat del que és vivent per a l'autorganització. És d'aquest camp disciplinar d'on han de procedir fonts de formalització que permetin portar fins a les darreres conseqüències la intuïció que la societat humana coneix constantment l'existència al seu si de zones dèbilment estructurades, en què es desenvolupen formes automàtiques de vida col·lectiva.
El que vull dir és que és cert que en l'activitat en bona mesura estocàstica que registren els intersticis oberts a la ciutat –els carrers i les places– trobem un exemple esplèndid del que els teòrics del caos anomenen ordre de fluctuacions basat en el no-equilibri. Això és justament el que permet concebre i analitzar aquest espai urbà com un exemple d'ordre dissipatiu, superfície de i per a les emergències, una societat en estat de crisi permanent, sempre sorpresa en el moment mateix de formar-se o en l'instant precís en què es desintegra. Dit d’una altra manera, en l'activitat dels espais oberts de la ciutat, s'haurien de reconèixer les variables més exuberants i vehements d'autoorganització social, ordre d'espasmes i sacsejades –regulars unes, sobtades altres– en què la societat humana es podria veure reconeguda com màquina sense ànima i sense finalitat, engranatge preocupat i ocupat només a existir: una pura musculatura.
