La foto prové de https://www.visitvalencia.com/va
Ressenya de "El calendari festiu a la València contemporània (1750-1936)", d'Antonio Ariño (Edicions Alfons El Magnànim. València, 1993), apareguda a El País, dijous 22 de juliol de 1993
València: la festa en litigi
Manuel Delgado
No són pocs els bons treballs que han contribuït a una clarificació teòrica dels significats de la festa. En ells s’han tractat tots o alguns dels aspectes que expliquen la presència persistent i generalitzada d’un domini tal: dispositiu que permet ordenar la temporalitat i fer-la habitable per pensament, espai de drenatge de tensions, autoespectacle que la societat es depara d’ella mateixa, vehicle pedagògic al servei d’una ideologia cultural, instrument a un mateix temps d’alliberament i de control, de reproducció maquetada i dramàtica de l’ordre social, complex sistema de comunicació, etcètera.
En aquestes incursions so posar-se de manifest que no hi ha pròpiament una substància festiva i qu la festivitat és, sobretot, una tecnologia que ha de ser atesa en funció del usos que rep o de les claus semàntiques que en fan possible l’eficàcia en les tasques societàries, psicològiques o intel·lectuals que els dies sagrats tenen encomanades. Amb aquesta intenció analítica s’han desplegat recerques força valuoses, ubicades en aquest territori d’entrecreuament en què història i antropologia renuncien a llurs distàncies i que han promogut una consideració en clau diacrònica del fenomen festiu. Fa poc vam veure aparèixer una excel·lent aportació en aquest sentit, el llibre de Belén Solé Festa i idologies a Lleida (Publicacions de l’Abadia, 1991), i ara rebem, com una altra aportació no menys interessant, la que ens brinda Antoni Ariño en aquest El calendari festiu a la València contemporània.
A més d’informar-nos de les condicions de la producció festiva al llarg de la història recent de la ciutat de València, l’obra d’Ariño –com feia la de Solé- ens permet seguir les vicissituds del contenciós declarat entre els requisits de l’homologació moderna i una exhuberància festiva tradicional considerada incompatible amb la dinàmica secularitzadora en marxa.
Efectivament, la desqualificació que l’ordre burgés va fer del discurs festiu va plantejar-se, en un moment donat, con a frontal. D’una banda, perquè la festa contrariava el principi mateix de temps per a la producció inherent al model capitalista de societat. De l’altra, perquè implicava un desacatament tant de les prerrogatives que l’Estat s’atribuïa en el monopoli sobre la violència pública com les premisses d’autocontenció en què es fonamentava la convivència social segons el pacte civilitzatori modern. Més enllà fins i tot, perquè la festa implicava un grau màxim de comunicació mitjançant símbols complexos i una exaltació del poder de les metàfores que la privatització de l’experiència del socialment sagrat de la dinàmica laïcitzadora feia inacceptables. Els mecanismes celebratius restaven així en mans d’un aparell eclesial que no podia fer sinó parasitar-los, fent-ne instruments al servei, si no sempre dels seus missatges, si almenys de les seves necessitats de legitimització.
Aquest paisatge històrico-cultural marcat per una festa esdevinguda moneda de canvi entre clericals i anticlericals és el que ens dibuixa esplèndidament Ariño al seu llibre. Un llibre que dedica una atenció molt especial als problemes relatius al control sobre el carnaval i les festes de carre i on el lector potser se sentirà decebut per no trobar-hi més espai dedicat a aquell procés que va fer de les Falles allò que ara són, afer al qual l’autor acaba de consagrar un altre llibre: La ciutat ritual (Anthropos, 1993).
