La foto és de Nate Roberts
Secularització com a subjectivització
Manuel Delgado
El tema de la secularització es central i molt ampli. N’hem parlat molt a classe. De fet, pràcticament cada dia, encara que sigui de pas. La bibliografia, abundantíssima. Fes-li un cop d’ull al scholar i trobaràs multitud de referències. Suposem que ja ho has vist i n’has fet una selecció. Si vols anar a les arrels, mira’t sobre tot el que diu Weber sobre el desencantament del món a El político y el científico. O el debat de Habermas i Ratzinger, Entre razón y religión. Dialéctica de la secularización. T’adjunto una bona introducció a tota aquesta problemàtica: la de Wolfgang Schluchter, El desencantamiento del mundo.
La secularització és aquest procés que acompanya la modernitat i que es fonamenta en el que aparentment és un qüestionament del paper de l’Església catòlica, que era en realitat era el de les formes de control pròpies de les societats tradicionals, basades en un ordre ritual la tasca principal del qual era garantir que cadascú ocuparia el lloc previst per a ell en l'estructura societària. És contra aquest model de societat que s'erigeix el gran projecte modernitzador, i és per desarticular les funcions estratègiques que en aquest model exerceixen els dispositius de sacralització que la politització, la urbanització i la industrialització es fan acompanyar d'una lògica paral·lela de secularització, amb la que mantenen una relació dialèctica i bidireccional.
Per secularització entenem, en primer lloc, el procés que porta els individus a sostreure's de la dominació de símbols i institucions sagrades, fent que la religió es replegui del vast territori fins aleshores sota el seu control a les societats tradicionals –la vida de la comunitat íntegrament– a aquest nou espai restringit que era la pròpia consciència personal, i ja no sota la forma de rituals externs sinó de la vivència emocional del sobrenatural. La secularització és, doncs, idèntica al procés d'aquarterament del sagrat en allò que Hegel anomenava ser amb si mateix de l'individu, és a dir en el subjecte i la seva subjectivitat, que queden eximits de l'obediència fins aleshores deguda als principis que la religió vehiculava als seus ritus i mites. Secularització és, doncs, subjectivització.
La subjectivització, la immanència dels sentiments íntims i la recerca d'una autenticitat personal són els factors discursius que fonamenten els valors de l'individualisme, sistema juridicofilosòfic propi de les societats modernitzades que col·loca l'individu psicofísic com a fonament i fi de totes les lleis i relacions morals i polítiques. La premissa de la individualització és, des del Renaixement, que la persona ha de dirigir la seva conducta al marge dels pressupostos morals heretats de la tradició i l'obediència de la qual la comunitat a la qual pertany vigilaria. Perquè es donés aquest procés de subjectivació i individualització, del qual dimanarà la figura moderna del ciutadà, que t’interessa, era indispensable que allò sagrat –és a dir el determinant últim de l'existència humana– abandonés el que havia estat el seu caràcter factible i objectiu, ja que la seva realitat no podia resultar d'un acord intersubjectiu, el tema del qual era el cosmos social, sinó d'una vivència purament íntima, l'assumpte fonamental dels quals serien ara els estats d'ànim personals.
Vet aquí que la creença es desplega en un nou territori: el de la psicologia o ciència de la vida interior, aquella les necessitats i els requeriments de la qual passaran a ser la nova competència de la pietat religiosa. La religió en el pla públic es redueix a una pura retòrica o, com a molt, a un humanisme secular, mentre que només és reconeguda com a significativa i pertinent en la seva nova localització: «l'experiència del cor». La dicotomia sagrat/profà passa a equivaler a la de privat/públic, o millor, íntim/públic.
La renúncia de la religió a continuar duent a terme allò que havia estat la seva tasca en els sistemes socials no moderns –aglutinar els membres d'una comunitat al voltant de determinats valors i pautes per a l'acció– deixava en llibertat els individus per triar les seves regles morals, ja que la vida social havia deixat de tenir un sentit únic i obligatori. Es trencava amb la identificació comunitat-religió, ja que aquesta darrera apareixia restringida a produir estructures de plausibilitat fragmentàries i amb una eficàcia que només podia funcionar a nivell individual o, com a molt, familiar o de comunitats molt restringides i encapsulades, però mai del conjunt membres d'una societat cada cop més globalitzada.
