La foto es de Juan Valgañón para El Periódico
Publicat al dia Aram el 20 de maig de 2017
EL NEIXEMENT D'UN MONSTRE
Manuel Delgado
EL NEIXEMENT D'UN MONSTRE
Manuel Delgado
A la tardor de 1990 es van produir diversos esdeveniments que resumien el que estava sent i seria encara més la política urbanística que aspirava a modificar de forma radical la forma urbana de Barcelona i, de passada, també la seva fesomia social. Donava inici la reforma del Moll de la Fusta, la remodelació que adaptava els canvis en el front litoral de la ciutat al disseny del cinturó del litoral. S'iniciava l'enderroc dels Banys Sant Miquel, els últims que quedaven després que les excavadores acabessin amb els de Drassanes i Sant Sebastià, a més de amb els entranyables xiringuitos de la Barceloneta, en un dels episodis que més clarament advertirien de la manca total de sensibilitat de les autoritats municipals en matèria de patrimoni sentimental de la ciutat.
També es presentava en públic el disseny del pont mòbil que uniria al Portal de la Pau amb el Moll d'Espanya i el centre comercial previst per a ell, el Maremàgnum. La Torre Mapfre i l'Hotel Arts continuaven creixent. El preu de l'habitatge no feia més que créixer i els pisos de la Vila Olímpica –aixecat sobre el solar que havia deixat el barri d'Icària– veien incrementar el seu valor, el que convertia el nou barri en un dels més cars de la ciutat i permetia oferir-lo en clau d'exclusivitat, com la seva continuació, Diagonal Mar. El camí cap a la gran mutació urbana que havia de conèixer el sud de Barcelona de la mà de les Olimpíades i després del 22@ i el Fòrum de les Cultures estava obert i semblava imparable. El projecte d'esventrament del que fou el Barri Xino continuava endavant en nom de la seva "higienització" i la Illa Sant Ramon ja havia estat demolida
És aleshores, de la mà dels preparatius de les Olimpíades del 92. que apareixia clarament en marxa una política d'aparador que ocultava la mercantilització de la ciutat i la seva conversió en un brutal mecanisme de dualització social, i la manera com era valent-se de la legitimitat que els atorgava la seva naturalesa "progressista" que els ajuntaments sorgits de les urnes assumien o reassignaven al sector privat o mixt les negociacions encaminades a l'expropiació desavantatjosa de residents grans o en situació legal precària als barris a "renovar".
No hi ha dubte que s'han complert amb escreix les intuïcions de les poques veus que, en el moment culminant de l'anomenat "esperit olímpic", van saber reconèixer-lo com un dispositiu purament retòric al servei de la terciarització i tematització de Barcelona i del seu plegament als requeriments del capital internacional: incorporació a la mundialització, noves perifèries socials, refuncionalització de l'espai urbà en clau de mercat, reapropiació capitalista de la ciutat...
Començàvem a conèixer llavors, amb el pretext de la cita olímpica, el que seria cada vegada més un autèntic paradigma del que avui es coneix com a "màrqueting urbà", una estratègia de promoció i venda l'objecte qual no és altre que la pròpia ciutat. Va ser aleshores que, a l'ombra d'una al·lucinació col·lectiva -el èxit internacional de la ciutat- es produïa una metamorfosi de la ciutat de la qual els beneficiaris anaven a ser no els ciutadans -incapaços cada vegada més de pagar una ciutat que no anava a ser ja mai més seva-, sinó els bancs, les empreses constructores, les grans asseguradores, les cadenes hoteleres, els operadors turístics, etc.
Les Olimpíades van ser la confirmació de estava en marxa la destrucció del que havia estat una ciutat apassionada i popular. El que xoca és que els responsables que van executar aquella condemna es presentessin como "d'esquerres", però, sobre tot, impacta encara més que aquells que van engendrar el monstre que és avui Barcelona siguin els mateixos que, un quart de segle després, van col·locar i mantenen en el poder una força política que va prometre desmantellar-lo. Deuen ser coses de la política.
