La veritat és que
sóc un home d'idees polítiques rudimentàries. Va ser més per instint de classe
que per convicció ideològica que vaig començar a militar a les Joventuts
Comunistes el 1974, quan tenia disset anys. Des d'aleshores, no m'he perdut ni
un sol combat social i sempre en primera línia, al carrer. M'ha tocat passar
per comissaria diverses vegades -la primera el 1973, la darrera el 2007-, m'han
apallissat, he hagut d'afrontar un consell de guerra, he patit la presó. Tot
això ho he fet sentint-me sempre ben orgullós de la meva militància comunista, perquè
els i les comunistes m'oferien una lliçó permanent de fermesa, valentia i
generositat.
Per això m'he
mantingut fidel al PSUC, perquè, amb totes les seves equivocacions, la seva
gent era protagonista d'una tradició gloriosa de lluita i abnegació
revolucionària a la que no podia ser deslleial.
La història i els
nostres errors no ens han permès recuperar aquella grandesa històrica de la que
vaig participar durant la resistència antifranquista, però he cregut que
aquesta no era una raó per renegar del que sento i penso, bàsicament perquè,
com deia José Martí, jo també "soy esclavo de mi edad y mis
doctrinas". En nom d'aquesta fidelitat a la vella tradició comunista l'he
seguit allà on creia que s'encarnava, darrerament al PCC i ara a Comunistes de
Catalunya.
En nom d'aquesta
fidelitat de més de quaranta anys he assumit com a propis els nostres errors. He suportat la nostra
complicitat amb la repressió de Joan Saura contra els moviments socials i amb
la destrucció de la Barcelona popular i la seva entrega al més brutal
neoliberalisme. En aquesta darrera etapa, no he entès com podíem desaprofitar l'oportunitat irrepetible de participar i àdhuc contribuir a orientar esdeveniments transcendents
que implicaven un autèntic procés de ruptura democràtica, un procés que havíem repetit
que desitjavem i davant del qual, ara que el teníem a un pam de nassos, ens
arronsaven, incapaços d'entendre el que passava i menys d'intervenir per
reforçar la seva vessant més social.
Però ni els
servilismes ni les pusil·lanimitats em feien perdre l'esperança de que en algun
moment prendríem consciència de la importància extraordinària de la dinàmica històrica en que ens trobàvem
immersos i recuperaríem alguna cosa de la nostra vella audàcia a l'hora
d'analitzar la realitat i passar a l'acció per canviar-la.
El que no
m'imaginava és que acabaríem sent un obstacle per la història i ni en el pitjor
mal son podia figurar-me la paorosa imatge d'aquest matí al Parlament: els nostres diputats votant colze
amb colze amb els hereus del franquisme, que és el que tantes vegades hem repetit
que és el Partit Popular, ni tampoc amb les disfresses postmodernes de la "España una, grande y libre" que és Ciutadans.
En fi. En
aquestes condicions està clar que no puc continuar militant a Comunistes de
Catalunya. Sisplau, accepteu la meva baixa i la meva dimissió com a membre del
Comitè Central. Una abraçada especial als i les camarades de la Cèl·lula Ramon Casanellas, en nom dels grans moments de lluita i amistat viscuts plegats.
