 |
| La foto és de Josu ST |
Fragments de
l'entrevista concedida a Marta Venceslao per a Quaderns d'Educació Social¸ publicat al seu número 16 (desembre
2014)
- Cada moment històric i cada context social han tingut les seves modalitats
de nomerar i operar amb allò que pertorba l’ordre social (els leprosos a la
Edat Mitjana, els anormals al segle XIX, els desviats de la dècada dels
60’-70’). Com són, al seu parer, aquesta formes i retòriques de l’exclusió a
l’actualitat?
El repertori de formes d'exclusió és restringit i repeteix un seguit de
mecanismes bàsics, entre els quals el prejudici, l'estigmatització, la
segregació, la discriminació, la marginació, etc. Ara bé, `podria establir-se que els dispositius de
l'exclusió, que podriem trobar en diversos graus presents en altres societats i
moments històrics, s'han aguditzat en una darrera fase de l'evolució de les
societats modernitzades com a conseqüència paradoxal de l'auge de l'igualitarisme.
En efecte, les ideologies de i per a l'exclusió
funcionen a la manera d'una font de justificacions per el desmentiment
de que la igualtat de drets i oportunitats es constantment objecte en les
relacions socials reals. Totes les modalitats d'exclusió troben, per aquesta
via, un vehicle per a naturalitzar una jerarquia en la distribució de
privilegis i en l'accés al poder polític i a la riquesa econòmica que els
principis democràtics que presumptament orienten la societat moderna mai no estarien
en condicions de legitimar.
Hi ha una cosa que caldria ser remarcada i que està a la base de l'auge que
estan experimentant les discursos que s'estan fent a propòsit de l'exclusió
social, si més no des de certes perspectives. Sempre hi hagut reflexió i
recerca a propòsit de l'exclusió social sota les seves diverses expressions,
com poden ser la segregació espacial, la discriminació racial, la persecució
religiosa, la desigualtat entre homes i dones, etc. Això no és cap novetat.
Però el que si que ho és és la tendència a subratllar com un concepte amb valor
propi el d'exclusió. El que hauríem
de preguntar-nos és a partir de quan i en quines circumstàncies s'està posant
un èmfasi especial en parlar d'exclusió i veurem que coincideix amb el moment
en que es parla cada cop menys d'explotació, és a dir com una contribució a la
desactivació del valor "classe social" com una categoria clau en les
explicacions sobre allò social.
En efecte, un cert discurs a propòsit d'exclusió es popularitza i ocupa
llocs centrals en les agendes polítiques i socioinstitucioals com una manera
d'advertir als explotats —es a dir una immensa majoria de la població—els
perill que l'aguaiten si es nega a col·laborar i no se somet a allò que se
l'imposa. Com si se li digués a la creixen massa de treballadors precaris i
aturats"aneu amb compte que, si desobeiu, acabareu expulsats de la plena
societat. Aquest és el sentit que convé atribuir-li a aquesta noció no menys de
moda que és la de "persones o grups en risc d'exclusió social".
Això fa també explicable que tants conflictes avui es
produeixen entre grups considerats "maginals" i sectors socials
formats per una classe mitja empobrida i les restes de la classe obrera, que
són conflictes en realitat entre exclosos i explotats.
- Émile Durkheim va situar la funció social de
la desviació com element de cohesió social, és a dir, com element que, al
situar una diferencia clara entre normalitat/anormalitat, bé/mal, contribueix a
consolidar els valors i les normes culturals de la comunitat possibilitant el
consens i el manteniment de l’ordre social. Podríem fer una analogia entre la
figura del desviat i l’exclós social?
Evidentment El contrast entre normal i anormal és
que és idèntica a la que separa l’acceptable i l’inacceptable i l'exclòs ho és
perquè, en efecte, és "inacceptable". Per això se li diu "tu
no" en una determinada esfera de la vida social o en totes: perquè s'entén
que s'aparta del que és socialment admissible i es col·loca més enllà del que
faria d'ell un ésser integrat. Aquesta premissa hauria de ser fonamental a
l'hora d'abordar les problemàtiques associades a l'exclusió social. Les nocions
de normalitat i anormalitat i aquells a qui s'apliquen no remet ena una
qualitat natural, sinó a factors que són sempre relatius a relacions de
dominació.
- El camp professional de l’educació social treballa,
en molts casos, amb subjectes fortament estigmatizats. Ens podria explicar,
grosso modo, com funcionen els mecanismes de construcció social de l'alteritat,
en aquest cas, deteriorada?
Crec que hauríem d'aprofundir en la manera com
Erving Goffman desplega la seva teoria de l'estigmatització. Fixem-nos com
Goffman defineix l'estigmatització consisteix en que la relació cara a cara amb
una persona "marcada", per una causa o una altra, esdevé una font
d'ansietat. La persona estigmatitzada nota que la interacció amb ella provoca
neguit, malestar, incomoditat, allò que diuen "violència". Això fins
i tot pel que fa a les persones "normals". que procuren conduir-se en
relació amb el estigmatitzat fent veure que comparteixen el seu punt de vista o
el "compronen", fins i tot quan proclamen estar del seu costat. Es el
que Goffman anomena "els benèvols".
També mereix la pena aturar-se en el que en
alguns casos és una autèntica "professionalització" del estigmatitzat,
que pot presentar-se i ser reconegut com a portaveu o representat del que
comparteixen el seu estigma,
Tenim després el que Goffman anomena "els
savis", és a dir "normals"
que es presumeixen "experts"
en l'estigma que afecta a certes persones i que contribueixen a alimentar una
mena de "ciència" o "disciplina" en condicions d'explicar
el problema que pateix l'estigmatitzat i de contribuir si no a la seva solució,
al menys a fer minvar el seus efectes.
És remarcable la virtut que el savi
desenvolupa en ordre a mostrar-se com a digne de la confiança dels
estigmatitzats. Sovint la saviesa del savi prové de les seves activitats en un
establiment o institució que aspira a satisfer les necessitats dels
estigmatitzats i que pertany a la xarxa d'ajudes que la societat els ofereix a
en ordre a pal·liar les desavantatges que l'afecten. És en aquest context que
Goffman parla de la " estigmofilia" per oposar-la a la estigmofobia
que solen experimentar la resta de normals .
- Aleshores, a lògica classificatòria per
tipologies i perfils poblacionals amb les quals, en ocasions, treballa l’educació
social, contribueix a produir i reforçar les identitats estigmatitzades...
Aquesta és la paradoxa de qualsevol tipus
d'atenció "especial". Determinar la condició especial d’una persona —per exemple, com a "exclòs" o
"en risc d'exclusió"— implica situar-lo sota l’acció d’una graella
ordenadora que divideix els usuaris d'allò públic en dos tipus: una minoria
constituïda per aquells que han estat definits en tant que especials, i, al seu costat i en contrast amb ella, una majoria que
conformen els qui, encara que no es reconegui, no deixen mai de pensar-se a si
mateixos i ser pensats pel sistema educatiu on s’insereixen com a normals.
És així que la diferenciació detectada i
sotmesa a atenció especial és una mena de molló que indica una situació
fronterera, exterior o inferior d’aquells als que s’ha fet «beneficiaris» de
l’indicatiu d'especials o diferents, en
aquest cas exclosos, que no es veu
com pot evitar reafirmar la lògica d’exclusió que pretenia combatre, en la
mesura que funciona objectivament com a font de
confirmacions de l’etiquetació pejorativa i inferioritzadora de què ha
estat objecte el seu destinatari. Aquest és el sentit de la crítica que s'ha
formulat contra, posem per cas, l’anomenada educació
compensatòria, com un mecanisme que subsana
les frustracions i dèficits de la societat en el seu conjunt. Els
estigmatitzats són víctimes de mecanismes d'una mena de desplaçament de tota
crisi social.
