diumenge, 29 de novembre del 2020

Un passeig per l'arquitectura racionalista a Ciutat de Mèxic


La fotografia és de l'interior de la Casa Prieto. És de Luis Antonio Ordóñez i està presa de inian.mx/

Missatge a la família enviat des de Ciutat de Mèxic l'abril de 2013

UN PASSEIG PER L'ARQUITECTURA RACIONALISTA A CIUTAT DE MÈXIC
Manuel Delgado

Ahir va ser un dia d’activitats diverses. Van venir a buscar-me per anar una colla a veure algunes obres representatives. Ens van dur primer a Nuevo Polanco, una zona que un dia fou industrial i ara és la seu d’edificis residencials de classe mitja alta, centres comercials i seus empresarials. Van anar a una mena de nucli que conformaven un d’aquests centres comercials, el Museo Soumaya i un edifici en construcció, que és obra de David Chipperfield. És un dels convidats al congrés i ens va estar explicant els detalls del procés de construccio. Com el que explicava era molt tècnic i bàsicament per arquitectes em vaig escapar per anar al museu. Sols vaig poder recórrer una de les plantes, on hi havia unes meravelles totals: uns santcristos d’ivori tallats per artesans xinesos a Filipines a finals del segle XVII i una col.lecció de pintura novohispànica anònima de finals de XVIII. L’edifici és monstruós, d’una arrogància tremenda i sembla concebut per a que la gent que hi entra s’hi senti petita i insignificant. És una obra de Fernando Romero. Em va semblar horrorós, d'una pedanteria insoportable. Per cert, tot aquell sector és propietat de Carlos Eslim; ja sabeu, l’home més ric del món.

El que sí que és una delícia és el lloc on vàrem anar a continuació, la Casa Prieto, una de les obres de Luis Barragán, construïda al 1951. Ens va atendre la senyora de la casa, amb una amabilitat exquisita. Barragán és un arquitecte interesantíssim. Decididament em fascina el moviment modern. Aquest home, a més, generava espais que presentava com “espirituals”. I certament la seva obra és una prova que poques coses més espirituals que la fredor i l'aparent asèpsia del racionalisme en arquitectura. Està a un barri que es diu El Pedregal.  La casa estava plena de pintures de Chucho Reyes. Bellíssimes. És d’aquells llocs als que hagués volgut que fóssiu amb mi, perquè sense vosaltres perden molt del seu valor. L’arquitecte no ho sabia; però jo sí.

La visita també va passar pel campus de la UNAM, que de fet també està al Pedregal. De banda de recordar-me'n de quan vàrem estar plegats, m'ha permès tornar a admirar la seva perfecció. No sols pels volums o pels murals, sinó també sobre aquesta imatge d'un espai autènticament públic, concebut per l'ús i per la trobada, accessible a tothom, i, sobre tot, sense policia, el que contrasta amb la resta de la ciutat, que sembla realment una ciutat ocupada, amb una presència policial certament agobiant. Crec que és el campus universitari més bonic del món, més que el de Harvard. És una obra de Mario Pani i Enrique del Moral. Recordeu els murals de Rivera, David Alfaro Siqueiros, Juan O’Gorman, José Chávez Morado, Francisco Eppens y Mathias Goeritz. El paisatge va ser cosa també d'en Barragán. 

Parlant d'en Goeritz. El dia anterior vaig estar al museu El Eco, que està davant del monument a La Madre. Un lloc també ben interessant. Per cert, al davant vaig trobar-me amb un espectacle esparvarant. Estaven entrenant gossos que, veient que els hi feiem fer, vaig pensar que eren policies pel tipus de coses que els feien fer. Després vaig asabentar-me que en realitat eren animals destinats a baralles, un espectacle oficialment prohibit a Mèxic, el que no impideix que s'ensinistre les bèsties en un lloc públic, amb un destí que tothom coneix -fins i tot els policies que hi eren presents tota l'estona- i amb un públic que aquell matí de dissabte estava constituït sobre tot per criatures. Em va venir al cap "Amores perros". Per cert, vaig estar dinant amb els meus amfitrions -Andrea Griborio i Miquel Adrià-, a un restaurant que està a la cantonada on es va rodar l'escena del xoc, Juan Escutia i Atlixco, a la Colonia Condesa, molt a prop de l'hotel. Hi van posar una placa i tot. 

Per acabar la crònica del dia, us informo que sesprés ens van convidar a un còctel de benvinguda a l’edifici d’Infonavit, al terrat, on han fet una mena de jardi-horta enorme —van dir-me que era el terrat verd més gran de Llatinoamèrica. Eren bàsicament autoritats, ja m’enteneu. Estava l’arquitecte, en Teodoro González de León. I per acabar un altre còctel de benvinguda a un altre lloc que a aquelles alçades del dia ja no sé quin era.





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch