Missatge a la família enviat des de Ciutat de Mèxic l'abril de 2013
UN PASSEIG PER L'ARQUITECTURA RACIONALISTA A CIUTAT DE MÈXIC
Manuel Delgado
Ahir va ser un
dia d’activitats diverses. Van venir a buscar-me per anar una colla a veure
algunes obres representatives. Ens van dur primer a Nuevo Polanco, una zona que
un dia fou industrial i ara és la seu d’edificis residencials de classe mitja
alta, centres comercials i seus empresarials. Van anar a una mena de nucli que
conformaven un d’aquests centres comercials, el Museo Soumaya i un edifici en
construcció, que és obra de David Chipperfield. És un dels convidats al
congrés i ens va estar explicant els detalls del procés de construccio. Com el que
explicava era molt tècnic i bàsicament per arquitectes em vaig escapar per anar
al museu. Sols vaig poder recórrer una de les plantes, on hi havia unes
meravelles totals: uns santcristos d’ivori tallats per artesans xinesos a
Filipines a finals del segle XVII i una col.lecció de pintura novohispànica
anònima de finals de XVIII. L’edifici és monstruós, d’una arrogància tremenda i
sembla concebut per a que la gent que hi entra s’hi senti petita i
insignificant. És una obra de Fernando Romero. Em va semblar horrorós, d'una pedanteria insoportable. Per cert, tot aquell sector és propietat de Carlos Eslim; ja sabeu, l’home més ric del món.
El que sí que és
una delícia és el lloc on vàrem anar a continuació, la Casa Prieto, una de les obres de Luis Barragán, construïda al
1951. Ens va atendre la senyora de la casa, amb una amabilitat exquisita. Barragán és un arquitecte interesantíssim. Decididament em fascina el
moviment modern. Aquest home, a més, generava espais que presentava com
“espirituals”. I certament la seva obra és una prova que poques coses més
espirituals que la fredor i l'aparent asèpsia del racionalisme en arquitectura. Està a un barri que es diu El
Pedregal. La casa estava plena de pintures de Chucho Reyes. Bellíssimes.
És d’aquells llocs als que hagués volgut que fóssiu amb mi, perquè sense
vosaltres perden molt del seu valor. L’arquitecte no ho sabia; però jo sí.
La visita també
va passar pel campus de la UNAM, que de fet també està al Pedregal. De banda de
recordar-me'n de quan vàrem estar plegats, m'ha permès tornar a admirar la seva
perfecció. No sols pels volums o pels murals, sinó també sobre aquesta imatge
d'un espai autènticament públic, concebut per l'ús i per la trobada, accessible a tothom, i, sobre tot, sense
policia, el que contrasta amb la resta de la ciutat, que sembla realment una
ciutat ocupada, amb una presència policial certament agobiant. Crec que és el campus universitari més bonic del món, més que el de Harvard. És una obra de Mario Pani i
Enrique del Moral. Recordeu els murals de Rivera, David Alfaro Siqueiros, Juan O’Gorman, José Chávez
Morado, Francisco Eppens y Mathias Goeritz. El paisatge va ser cosa també d'en Barragán.
Parlant d'en Goeritz. El dia anterior vaig estar al museu El Eco, que està davant del monument a La Madre. Un lloc també ben interessant. Per cert, al davant vaig trobar-me amb un espectacle esparvarant. Estaven entrenant gossos que, veient que els hi feiem fer, vaig pensar que eren policies pel tipus de coses que els feien fer. Després vaig asabentar-me que en realitat eren animals destinats a baralles, un espectacle oficialment prohibit a Mèxic, el que no impideix que s'ensinistre les bèsties en un lloc públic, amb un destí que tothom coneix -fins i tot els policies que hi eren presents tota l'estona- i amb un públic que aquell matí de dissabte estava constituït sobre tot per criatures. Em va venir al cap "Amores perros". Per cert, vaig estar dinant amb els meus amfitrions -Andrea Griborio i Miquel Adrià-, a un restaurant que està a la cantonada on es va rodar l'escena del xoc, Juan Escutia i Atlixco, a la Colonia Condesa, molt a prop de l'hotel. Hi van posar una placa i tot.
Per acabar la crònica del dia, us informo que sesprés ens van
convidar a un còctel de benvinguda a l’edifici d’Infonavit, al terrat, on han
fet una mena de jardi-horta enorme —van dir-me que era el terrat verd més gran
de Llatinoamèrica. Eren bàsicament autoritats, ja m’enteneu. Estava
l’arquitecte, en Teodoro González de León. I per acabar un altre còctel de
benvinguda a un altre lloc que a aquelles alçades del dia ja no sé quin era.
