 |
| La foto és de Liam Frankland |
Missatge per en Jaume Mestres, doctorant, enviat el desembre de 2011
CONSIDERACIONS SOBRE LA FIGURA DEL SENSE SOSTRE
Manuel Delgado
Crec
que podries aprofitar la teva relativa possibilitat de fer un treball d’a prop
sobre els sense sostre per fer-nos pensar més enllà de la problemàtica concreta
de la marginació social, que és on solen ser ubicats. No és que no l’hagis de
considerar, sinó que convé assumir la qüestió des d’una perspectiva més ample.
No sé exactament quina, perquè no és el meu tema, però trobo ben eloqüent la
figura del sense sostre, el homeless,
aquell que es caracteritza per no tenir casa fixa, sinó per haver adoptat l'espai
públic com el que no podria sota cap concepte ser: una certa forma de llar. La
seva imatge trobo que resumeix de manera visible el drama d'aquell que ho ha
perdut tot, que no té punt fix on tornar i que, per això, viu a temps complet l'experiència
desubicada, dislocada del vianant. Aquest individu viu al carrer, a diferència
de la resta d'urbanites, que al carrer podem fer qualsevol cosa, menys viure.
Nosaltres vivim a casa nostra, la
qual cosa insinua que el que fem fora de casa no és pròpiament viure.
El
sense sostre és aquell que porta a les últimes conseqüències la naturalesa nomàdica
de l'urbanita, tal com se’n referia Oswald Spengler. Alhora, és qui porta a
l'extrem la condició que l'espai públic s'arroga d'espai de i per als usos, ja
que li treu el màxim profit a elements del mobiliari o instal.lacions que en
principi només podrien ser emprades de pas. La visibilitat del sense sostre és
la de l'un personatge absolutament públic, ja que està en estat de permanent
exhibició.
De
banda d’això, continua sent incontestable que aquestes persones resumeixen la
idea mateixa de marginació social, que s'aplica als qui han estat expulsats de
qualsevol punt estable de l'ordre social de posicions. Han perdut els seus
referents primaris situats a l'interior, i ja no tenen un lloc laboral, ni una
llar. Esborrats, donats de baixa en la vida social, el seu lloc és el no lloc i
ocupen precisament aquests espais que solen servir com a exemples d'aquest lloc
que és la negació mateixa del lloc: els vestíbuls de les estacions de tren o de
metro, els bancs públics, els caixers automàtics, els vestíbuls, les avantsales
dels comerços... No tenir domicili és llavors no tenir identitat reconeixible,
veure convertit en un rondaire professional que acaba esdevenint part del paisatge
urbà de les grans ciutats.
Per
descomptant que no és un fenomen nou i la història registra la presència de
vagabunds, captaires i "malentretenidos", com se’ls deia abans. Ja
saps que a les ciutats dels països pobres, els sense sostre són una població
flotant el nombre pot arribar als centenars de milers. A les grans urbs dels
països rics, en canvi, constitueixen una mena d'accident, un exabrupte o
pústula que desmenteix la condició plenament integrada que presumeix la seva
societat i la competència del sistema sociopolític per garantir el benestar de
tots, sense excepció.
A
les ciutats dels països anomenats desenvolupats el nom que reben les persones
sense sostre rep matisacions, que indiquen diferents gradients de miserables i
diferents tipus de marginació social. El terme anglès homelless, remet globalment als sense llar, persones que no tenen
direcció, en el doble sentit de senyals postals i d'orientació vital.
Hauries
de considerar una mica el tema la història de la persecució contra els
individus i els grups peripatètics, és a dir sense domicili físic. Penso en els
treballadors rodolants al llarg de la història europea. Fes-li un cop d’ull al
llibre de l’Olga Achón, una companya del GRECS,, Importando miseria (La Catarata), o
millor inclús directament a la seva tesi doctoral, que en parla més abundantment del tema,
en el seu cas en tota la preparació històrica que fa a l’abordatge de la
qüestió de l’allotjament dels treballadors temporers al Segrià. La pots trobar per internet.
A
finals del XIX i en les primeres dècades del segle XX, Estats Units va conèixer
als hobos, treballadors eventuals, anglosaxons i blancs en la seva majoria, que
anaven de ciutat en ciutat i de poble en poble a la recerca d'una ocupació
temporal, viatjant il.legalment en els trens, vivint als carrers i freqüentant
els menjadors públics per a pobres. Eren treballadors immigrants al peu de la
lletra, ja que es passaven el temps desplaçant d'un costat a un altre a la
recerca d'una col.locació eventual. Per la seva grau de consciència política i
sindical, la presència freqüent de persones amb un nivell intel.lectual gens
menyspreable -entre ells alguns van arribar a ser cèlebres, com Walt Whitman o
Woody Guthrie-, la seva capacitat d'autoorganització i la cultura específica
que van arribar a generar, van ser objecte d'una certa admiració i el cinema i
la literatura van adonar abundant de la seva existència. L'Escola de Chicago li
va dedicar algun dels seus grans textos clàssics, el llibre The Hobo, de Neil Anderson -que també
havia estat ell mateix un hobo-, editat el 1923 i del que tens una edició
accessible a University of Chicago Press. També tens un no menys cèlebre
article del pare d'aquella corrent d'antropòlegs i sociòlegs urbans, Robert
Ezra Park, que en el mateix any publicada seu article "L'esperit del hobo:
reflexions sobre la relació entre mentalitat i mobilitat", que trobaràs
traduït a la compilació de Park La ciudad
(Serbal).
Deixant
de banda aquest fenomen social dels treballadors-vagabunds, les persones que
viuen al carrer han vingut rebent l'etiqueta de tramps o bums,
equivalents al desglossament en francès entre vagabond i clochard. El
primer terme -tramp, vaganbonde- designa més aviat al captaire o indigent,
persona sense domicili que viu de la caritat. El segon -bums, clochard- remet a
l’inadaptat social, alcohòlic, toxicòman, que pot arribar a practicar la
delinqüència. Aquesta distinció és inexistent en castellà, que reuneix al terme
rodamón i més modernament sense sostre, a tots els habitants de l'espai
públic.
En vàrem parlar, però permete’m que insisteixi en l’accessibilitat que te per tu un altre company del GRECS, en Joan Uribe. Et vaig passar el seu estudi –que, per cert, signa amb una altra ex alumna que feia molt que no veia, la Sara Alonso– Les persones en situació de sense llar de Barcelona: perfils, estat de salut i atenció sanitària (Fundació Jaume Bofill). Com et deia, no és un tema que em sigui propi, però puc remetre’t a alguns textos interessants que parlen del tema. Penso en el llibre de Margaret Kohn, New Neighborhoods: The Privatization of Public Space (Routledge). És important.
En fan referència Arjun Appadurai a El rechazo de las minorías (Tusquets) i en Zygmunt Bauman, Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias (Paidós). Per una ubicació genèrica de la marginació com a forma d’exclusió, mira’t tota la primera part de Antropología de la vejez, de la Teresa San Román (La Caixa).
