Aquest foto la vaig fer de la Diagonal al poc d'obrir-se el tram al mar el febrer de 1999.
Notes per Carla Rivera, col·lega de l'OACU i doctoranda, enviades el desembre de 2025.
Oriol Bohigas i la lògica político-urbanísica del monument
Manuel Delgado
A propòsit de la influència que estava rebent Oriol Bohigas a finals dels 60 d’Aldo Rossi, és a dir el neoracionalisme que va representar la Tendenza italiana. Mira’t La arquitectura en la ciudad, de Rossi (Gustavo Gili). Aquesta línia aspirava a emfatitzar el valor del monument no com a vestigi del passat, sinó com a senyal de la persistència de tot allò que fonamenta el fet urbà, les dimensions del passat que són en el present. Llavors, la noció de monument s'oposaria tant a la d'ambient com a la de permanència. La conservació de l'ambient és contrària al procés dinàmic real de la ciutat, ja que implica una mena de pràctica embalsamadora dels vestigis. Per la seva banda, la pervivència s'identifica amb una presència patològica, alhora aïllada i anòmala, un exabrupte indesitjable del territori. Per contra, el monument és, com subratlla Bohigas, un “element primari”, és a dir, un factor físic que participa de l'evolució social, sense deixar de representar la persistència de les seves propietats essencials.
Per Rossi –i per Bohigas–, els monuments són abstraccions d'origen més o menys vernacular que volen ser, alhora, formes radicals de locus, és a dir concrecions de la relació singular i alhora universal que existeixen entre una certa situació local i les edificacions que s'aixequen en ell o en el seu entorn, llocs psicològics sense els quals els espais esdevindrien opacs i incompatibles. No s´amaga que aquesta voluntat evocadora es posa al servei d´una concepció eminentment política del mite fundador i de la ritualització commemorativa que tot monument vol ser, i això és important en el cas de la relació de Bohigas amb Barcelona. Per a Aldo Rossi, les institucions polítiques són aquelles en què resideix la legitimitat per definir el perfil tant morfològic com moral d'una ciutat, cosa que manté a ratlla l'element irracional del creixement de les ciutats i fent-se guardianes i portantveus del que entenen com “la voluntat secreta i incontenible de les manifestacions col·lectives”. Descobrir i proclamar el que Rossi designa com “l’ànima de la ciutat", és a dir el nexe estructural que cohesiona més enllà de tota morfologia, cosa que sintetitza la ciutat per mitjà d'una simplificació, és una potestat de la polis, la política, el moment i el llaç decisius de tota organització urbana políticament legitimada i determinada.
Això és del que parla i el que defensa Bohigas, una defensa de la monumentalització que va respondre en el seu moment a la recuperació d'elements tradicionals que va caracteritzar la reacció antimoderna del disseny urbà i les arquitectures postmodernes, que passa en tants sentits per una denúncia dels excessos funcionalistes i per una nova avaluació, en positiu, dels factors representacionals i simbòlics que transcendeixin la dimensió purament utilitària. Aquesta òptica es va traduir en una nova pràctica urbanística que trobava el seu centre no tant a l'objecte edificat com a l'entorn amb què establir una mena de pacte o diàleg en el pla de les significacions, capaç d'integrar tota nova construcció en un ordre perceptiu-mental sedimentat.
Amb aquesta influència de la Tendenza, a Oriol Bohigas se l’ha d’entendre en el context en que escriu i planifica, no sols el present de Barcelona, sinó el futur polític de la ciutat. T’he insistit en que en aquell moment –any 60– ja es planteja el problema central de la generació d’un esperit civil amb el que construir ciutadania. El que m’envies és de l’any 1969. En Porcioles ja està preparant el camí i en Bohigas el teoritza. Màxim respecte pel Moviment Modern –al que retreu les seves banalitzacions– però assumpció de l’herència política del GATCPAC. Recorda, un dels referents del Model Barcelona, com també ho és, no te n’oblidis, el noucentisme i la seva utopia ciutadanista, una utopia de la que la monumentalització és essencial. És l’apoteosi del vincle entre arquitectura i escultura pública: Marès, Gargallo, Clarà. Barcelona s’omple de monuments, sobre tot d’art públic més que commemoratiu. Mira el Parc de la Ciutadella, la Plaça Catalunya, Montjuïc. Aquest esperit noucentisme anima en Bohigas amb el futur al·lucinat de Barcelona al cap.
Al 1997 mira el que diu l’Oriol: "Nuestras ciudades necesitan una doble intervención simultánea y coordinada: rehabilitar el centro histórico, actuando en ellos a fondo y dar 'centralidad' —urbanidad, identidad, monumentalidad, espíritu colectivo, participación politica— a la periferia. Això está a “La reconstrucció de la ciutat”, en Bruno Gabrielli et al., La ciudad històrica dins la ciutat, Ajuntament de Girona, 1997).
És el tema del que hem parlat sovint i que està a la base del que en determinat moment serà la invenció o si més no la potentalització de l’espai públic com a categoria moral. El paper del monument és contribuir a la reconfiguració de l’espai urbà destinada a semantitzar la ciutat dotant-la d'esquemes imaginatius per mitjà d'una organització autoritària del medi urbà que el predisposés per ser percebut i avaluat segons determinades expectatives òbviament hegemòniques. Per Oriol Bohigas –goita el que diu a Reconstrucció de Barcelona, l’any 85– prima la voluntat de produir identitat –la mateixa de Barcelona, per exemple–, que es tradueix en la recerca d'una"homogeneidad cuantitativa y cualitativa de la ciudad (...) subrayando la representación unitaria de la ciudad en los mismos sedimentos históricos".
Els recursos que es van desplegar per fer eficient aquesta metaforització territorial –i també temporal per mitjà de la producció de festes– van adoptar des de bon principi un estil fonamentalment pedagògic, en el sentit de pensat amb vista a fer aprendre al ciutadà, indicant-li què ha de ser mirat i com ha de ser mirat. Aquesta intenció de convertir l'urbanita en una cosa semblant a un escolar mediambiental perpetu es va formalitzar mitjançant tota mena de produccions litúrgiques destinades a pal·liar, per mitjà d'una certa grandiloqüència ornamental, les possibles mancances de legitimitat simbòlica. Una d’elles, és clar i a saco, el monument. Pensa en la proliferació d’art públic a l’etapa Maragall, abans inclús de la candidatura olímpica: Miró, Pepper, Lichtenstein, Oldenburg, Gehrys, O'Guery, Chillida, Botero, Tàpies… Però, per mi, molt més significatiu del que t’estic dient va ser la fal·lera per monumentalitzar xemeneies i restes fabrils.
En efecte, el monument torna a ser estratègic com organitzador simbòlic del territori on s'erigeix i funciona com un mecanisme destinat a imposar una relació determinada amb un passat que se suposa comú. Aixecant o indicant llocs destinats a constituir-se en autèntics altars un ahir que es pressuposa en comú, es promociona i es posa en circulació el capital emotiu que representen –o haurien de representar– certs punts per als veïns i els transeünts. La missió d'aquesta senyalització seria institucionalitzar certs aspectes del passat urbà i procurar la conversió de llocs identificables en llocs identificadors. Tot plegat recull i vol activar el paper d'una suposada memòria comuna a la gènesi i l'evolució dels teixits urbans, aferrats a certes concrecions del paisatge de la ciutat. Oriol Bohigas ha parlat d'aquests punts mimant en Rossi, és a dir com a “elements primaris”, aquells en què la col·lectivitat, en el transcurs històric, “trets de permanència”, és a dir punts fixos de la dinàmica urbana, que poden explicar-se com a receptors de les activitats fixes, o com a components de la imatge de la ciutat.
Estaríem parlant, d'acord amb tot això, de la recerca d'un genius loci, una ànima dels llocs, “l'esperit” de la ciutat o del barri. És des d'aquí que el monument es pot definir com a concreció material d'un estat d'esperit col·lectiu que s'imagina o vol presidir, per dir-ho així, el procés morfològic d'una àrea urbana. Penso en una analogia: la de la noció física d'isotopia, que indica en el discurs una cosa semblant a allò que al territori pretén indicar el monument. La isotopia remet a les categories semàntiques redundants, una mena de nucli de significacions que privilegien una regió de l'espai textual, conferint-li una força d'atracció, distribuint un cert valor de veritat en els enunciats per mitjà d’una clau de lectura que torna homogènia la superfície del text, perquè permet superar les ambigüitats.
Això és el monument pe Bohigas: l’establiment de una fita en el paisatge de la ciutat, al qual, subratllada degudament, se l’encarrega la tasca d'exercir una eloqüència políticament pertinent. Es tracta llavors del que Bohigas designava com a elements "en que la colectividad, en el transcurso histórico, parece haberse expresado con carácteres de permanencia: signos de la voluntad colectiva, puntos fijos de la dinámica urbana", que poden explicar-se "como receptores de las actividades fijas, o como componentes no estrictamente funcionales cuyo valor urbano está en su misma presencia expresiva, hasta como integradores a un nivel más psicológico de la imagen de la ciudad." Això está a Proceso y erótica del diseño (La Gaya Ciencia, 1978).
Aquesta tasca didàctica, basada en l‟organització significativa de l‟espai i la seva celebració, es va explicitar en dos dominis prioritaris de l‟actuació municipal des del principi de l‟etapa maragalliana. Un va ser el que es va presentar com a rehabilitació, actuació destinada a la redempció de l'espai ia l'esponjament clarificador d'un paisatge considerat massa dens i amb tendència a l'opacitat.
La finalitat reconeguda d'aquesta purificació del territori era generar identitat, ja que del que es tractava, segons Bohigas –és a dir Rossi–, era obtenir "la recuperació de la dignitat formal que ajudi a millorar la consciència col·lectiva". L'altre àmbit de semantització preferent és el de la monumentalització. "Monumentalizar la ciudad quiere decir organizarla de manera que se subrayen los signos de identidad colectiva, en la que se respalda la conciencia urbana". En aquest context teoritzador es defineix el monument com “un elemento urbano de carácter permanente, cuya significación. más que estrictamente funcional, asume un estado de espíritu colectivo que participa preponderantemente en el proceso morfológico de un área ciudadana." Tot això és de també de Proceso y erótica.
Això, tal qual, és el que recullen els teòrics del neomaragallisme del Comuns. Mira el que escriu Josep Maria Montaner el 1991: “La implantación de monumentos de fuerte arraigo simbólico puede disminuir la tendencia de disgregación del vecindario de las grandes urbes al tener un punto de referencia para reconocerse como barrio, una agrupación urbana cada vez menos cohesionada." De l’article "El arte en la calle", a El País, 23 de novembre de 1991.
És a dir, Bohigas entendrà, i l’article que m’envies ho anuncia, que Barcelona ha abandonat la seva fase d’expansió per encetar una altra de, com indicarà amb el títol del seu llibre Reconstrucció de Barcelona, una reconstrucció que, per la seva obsessió per la textualització i per la conformació controlada de mapes mentals, és eminentment semiotitzant. El destí d’aquestes realitzacions reconfiguradores és dotar l’usuari semàntic de la ciutat d’esquemes imaginatius per mitjà d’una organització del medi urbà predisposada a ser percebuda i avaluada d’acord amb determinades expectatives hegemòniques, que eren les maragallianes, però abans porciolanes, les de la voluntat de produir identitat. Com ho fa?: doncs assolint una “homogeneïtat quantitativa i qualitativa de la ciutat (...) subratllant la representació unitària de la ciutat en els mateixos sediments històrics”. Això és Reconstrucció de Barcelona.
Objectiu del monument, el que tingué de la mà de la model teòric de la Tendenza però també del referent històric que presta noucentisme: rehabilitació, redempció de l'espai i l'esponjament clarificador d'un paisatge considerat massa brut i atestat. La finalitat reconeguda d'aquest desenturbiament és generar un cert sentit de la identitat, el gran objectiu de Maragall, Barcelona com a nació. El pas d’una gran població a un gran poble basat en l’amor cívic.
