El col·lega i amic Oriol Pasqual, company del grup Cultura Popular i Conflicte de l'ICA i de l'OACU, l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà, ens ha escrita una cosa bonica, interessant i pertinent sobre la sardana. És, diguem-ne, un altre punt de vista
A propòsit de la sardana
Oriol Pasqual (CPC-OACU)
Recordo un día; un día qualsevol, potser era dissabte, potser diumenge. Baixava pel Portal de l’Àngel, cosa estranya. No m’atanso mai al centre si no és perquè he de fer-hi algun encàrrec. M’agradaria de compartir-vos doncs, com aquell dia qualsevol de prompte es feu bonic, certament extraordinari; passavolant, de pressa i atenuat d’esquivar turistes i abromat per aquell munt d’estímuls sensorials, de prompte, en ser prop de la Seu, de lluny sento el compàs del tamborí i el plany de la tenora.
Com anant endinsant-me en una mena d’èxtasi, vaig atansar-m’hi amb el cor una mica encongit, encaterinat amb aquell ritme primitiu. Durant una estona m’ho vaig mirar de fora estant, anònim entre els guiris que no paraven de fotos amb el mòbil, com si els dansaires que observaven fossin criatures estranyes que acaben d’emergir del cor de la selva. Jo era allí, compartint amb ells la mateixa alteritat i una mateixa mirada vers allò exòtic i estrany; distància fascinada davant d’una escena estranyament aliena i alhora tan, tan meva, com si la rotllana pertanyés a un ordre del qual jo mateix hagués quedat, no sabia ben bé quan, expulsat.
De prompte, d’un impuls, acostant-m’hi amb dubte però sense ja poder fer-me’n enrere. vaig cercar la mà de dos desconeguts que d’un primer moment em miraren amb estranyesa però després d’uns fugaços somriure creuats a mode de presentació, es deixaren anar de les mans per prendre les meves i incloure'm-hi;, a mi, el nouvingut, en el si de la seva litúrgia. I així, ja dins, vaig començar a puntejar al compàs.
-Esclar que en sé de ballar sardanes, vaig aprendre’n de petit a un taller de l’escola i després, vaig poder professionalitzar-me l’estiu que es va posar de moda la cançó de Coti x Coti dels The Tyets. Amb els meus amics, més torts que un camí de cabres de tan torrats com s’hi pot anar una nit de Festa Major, sempre acabàvem la gresca ballant una sardana.
Esbufegant una mica de tan saltironeig i és que hauria de deixar de fumar, va ser quan vaig poder reconèixer no se què de semblant en el rostre dels altres, en aquells cossos dansants i que ara amb el meu cos eren u. I com una aparició sobtada d’entre tots aquells rostres fins fa res desconeguts, de bursada podia veure-hi el rostre de la meva mare, de l’àvia, la besàvia, de la germana, les filles que no han nascut encara... I sentir, com una moixaina fonda o una alenada gairebé sagrada, un pes de segles i l’escalfor del sol de Barcelona a la cara, que a la primavera, sobretot a l'abril, és com una exhalació de Pàtria. De Pàtria retornada, de mama, de iaia i de Pasqua. Com quan surt el Cristo Gros del Pi o els Gegants de la Ciutat baixen per la Rambla.
Pot semblar poesia, ans és així com vaig sentir-ho.
I literatura a banda, la sardana no és una postal folklòrica ni un residu. Tampoc no pot reduir-se a la caricatura d’una herència burgesa, per molt que determinats relats contemporanis s’entestin a llegir-la exclusivament des d’aquí. La seva persistència històrica no s’explica pels salons, les competicions, ni per les elits, sinó per la capacitat d’arrelament popular que ha tingut sobretot al carrer; per haver estat transmesa entre les classes populars com una forma viscuda de comunitat. No gens menys, comunitats molt diverses; Val a dir, la sardana remet, en realitat, a comunitats molt concretes i a formes de vida igualment concretes; a una manera de ser catalana que ni ha estat mai l’única ni, probablement, la més hegemònica al Principat, malgrat els reiterats intents de patrimonialització i essencialització cultural que han volgut convertir-la en símbol totalitzador del país. Precisament per això conserva interès antropològic: perquè revela les tensions entre cultura viscuda i cultura institucionalitzada, entre pràctica popular i construcció identitària. Però la sardana, lluny de generalitzar-la, és alhora d’arreu del Principat (incloent-hi la Catalunya del Nord) i estrictament particular i local, com ho és la Jota a l’Ebre, els Balls de Bastons al Garraf, les Gitanes al Vallès i al Gran Penedès o les Falles al Pirineu.
I entre tantes i tantes que podrien evocar-nos al mateix, la sardana és memòria popular viva, cultura feta Cos en resistència i en dansa. És una de tantes formes que te la tribu de les catalanes per mirar-se i reconèixer-se a si mateixa en aquest batibull de món on és tan fácil de perdre’s i no trobar el camí de casa, de tans camins i veus estranyes.
La sardana constitueix històricament i etnogràficament una forma de sociabilitat popular i ritualitzada vinculada sobretot a les dinàmiques festives, associatives i recreatives. La seva consolidació moderna al llarg del segle XIX i inicis del XX coincideix amb l’emergència d’una idea de catalanitat ideal i romantitzada, però també de noves formes de cultura popular urbana; cors, societats, foments i ateneus obrers, sindicats i cooperatives, que convertiren la plaça i la festa en espais centrals de producció simbòlica de comunitat, expressió i resistència; una pràctica col·lectiva de producció simbòlica de comunitat proletària que es ballava al carrer i a les places, però igualment als tallers, a les colònies i a les fabriques, la majoria de les vegades de forma espontània, també als camps, pels foraviles, pels camins i els ermitatges. La Sardana, si bé es creu que va néixer a l’Empordà, sempre fou de tothom, almenys molts i tothom d’aquests molts, s’hi sentien interpel·lats i cridats quan tocava ballar-la.
Molt abans de la seva institucionalització noucentista i de la posterior reapropiació nacionalitzadora -tant per sectors de la burgesia catalana com, paradoxalment, pel mateix franquisme que primer la va prohibir per ser un símbol associat al catalanisme, però que després va adoptar i folkloritzar fins a convertir-la en el màxim exponent d’allò que en deien “regionalismo bien entendido”- la sardana ja funcionava com una pràctica àmpliament estesa i socialment transversal, arrelada a espais de sociabilitat popular tant rurals com urbans. La seva força no provenia tant d’una uniformitat nacional preexistent com de la capacitat d’articular, corporalment i afectivament, experiències concretes de pertinença local i nacional.
Què hi ha símbols, que més enllà de la seva institucionalització, son mecanismes de cohesió i solidaritat, ho il·lustrava per escrit Joan Sales i m’ho confirmava la meva àvia per boca del seu pare; Sales conta que, camí de l’exili, l’any 39, abans de passar la ratlla de França, tot un batibull de gents diverses i disperses, units per la desfeta d’aquell país seu massacrat sota les bombes i la ira feixista; Socialistes i marxistes. Republicans i democristians. Carlins, monàrquics i anarquistes. Homes d’ERC i militants del PSUC, de la CNT i de la FAI. Poumistes i separatistes d’Estat Català. Rabassaires, obrers fabrils, menestrals i pagesos. Mestres de la República i bibliotecàries. Tipògrafs, impressors, editors i gent d’ateneu. Tots barrejats, poetes, funcionaris demés polítics i soldats de l’Exèrcit Popular. També capellans i religiosos catalanistes. Maçons. Gitanos republicans. Vídues amb els seus nins. Famílies senceres. I també aquells que no havien estat mai de res, però fugien igualment del terror i la venjança que se’ls abraonava al damunt. Doncs tots ells, abans de travessar la ratlla, encara amb esma de girar-se per mirar Catalunya una darrera vegada, van cantar plegats -fins i tot els anarquistes!- el Virolai.
Paral·lelament, la iaia, m’explicava com el seu pare -exiliat i després presoner a a Argelers- li contava com, quan a Ell li tocà passar a França, alguns dels que eren allí aplegats es donaren les mans per ballar una sardana. Segurament devia ser del tot matussera: gent exhausta, derrotada, enfangada i amb l’exili a les espatlles.
A banda de la seva dimensió mítica, gairebé llegendària, com passa amb tots els relats que passen de generació en generació; entre la veritat i la invenció; en aquell gest espontani i improvisat hi havia quelcom més que folklore: hi havia la necessitat desesperada de reconstruir, ni que fos durant uns instants, una forma mínima de comunitat davant la desfeta absoluta i aquella diàspora. Tots ells eren catalans, oposadament i agermanadament catalans: Tantes i tantes formes múltiples i diverses que hi ha de ser català, tanmateix, desprès d’aquell ritual espontani i improvisat, ja tots havien esdevingut el mateix, immigrants.
Així mateix, des d'una estricta actualitat i tornant al nostre segle, la sardana és profundament contrahegemònica. Perquè? Perquè davant l’individualisme i la mercantilització de la ciutat i de tota experiència urbana que ha estat capitalitzada, la rotllana de la sardana imposa una temporalitat ritual, horitzontal i compartida, fundada en la reciprocitat corporal i en la suspensió momentània de les lògiques competitives, globalistes, de consum i de mercat.
I per sobre de tot i no em cansaré de dir-ho, la Sardana serà desgentrificadora o no serà. Perquè la sardana fixa memòria allà on el mercat només hi vol circulació; produeix arrelament allà on la ciutat imbueix el desarrelament. Una plaça amb gent ballant sardanes és una plaça que encara pertany als seus veïns. Encara té gruix humà, continuïtat, sediment popular i identitat. La rotllana interromp o suspèn -ni que sigui per una estona- la lògica de la ciutat aparador, de la ciutat convertida en parc temàtic, en decorat Airbnb, en espai de consum sense història ni catalanitat. Ballar sardanes és també afirmar que Barcelona no és només una marca ni un producte: és una comunitat viva amb memòria pròpia. La capital d’un País i una Nació oprimides i etnocidiades de vell antuvi.
Per això alguns se’n riuen tant i la ridiculitzen tan sovint. Perquè no intueixen, ni poden copsar, que rere aquella música i aquella forma de dansar que ara sembla anacrònica, passada de voltes, ridícula i naïf des de la moderna mirada, s'hi amaga alguna cosa irreductible, per petita o amagada que sembli ara. Alguna cosa que no es deixa mercantilitzar, com tampoc patrimonialitzar o hegemonitzar del tot i que alhora tampoc es deix arraconar. Una manera concreta de ser plegades, de ser catalanes i ser Catalunya, una de tantes Catalunyes que hi ha al món i a l’univers. Un espurneig d’allò que rebrota sempre i sobreviu els seus il·lusos enterradors, com digué Francesc Pujols.
I tantes vegades, sinó sempre, en que Barcelona fa sentir-me foraster o bé un estrany. Així, ballant sardanes al pla de la Catedral, de prompte em sento a casa.
Per acabar, us comparteixo una sardana. Perquè em dona la gana. Sant Martí del Canigó, del Mestre Pau Casals, de la ma de l’ICA Orchestra. No el nostre ICA, sino la International Cello Academy Orchestra.
https://www.youtube.com/watch?v=qg1xUxGQ-sE&list=RDqg1xUxGQ-sE&start_radio=1
També un retall de diari que no he sapigut trobar complert, però que no deu ser gaire dificil de localitzar a la xarxa. Resulta que el 22 de juliol de 1933, a la plaça Lesseps de Barcelona, mentre s’hi ballaven sardanes, un automòbil particular passava per allà fent un soroll molt intens obligant als musics a aturar-se. Els presents van increpar al conductor que siusplau moderés el soroll, però aquest, tot xulesc i pollagorda i com passa sempre amb un cishetero quan no vol entrar en raons, va continuar generant més i més soroll. Davant d’això, la gentada, cada vegada més indignada i calenteta van empaitar el cotxe fins a enganxar-lo, van atonyinar el conductor, van bolcar el cotxe i el van destrossar. El conductor, que resulta que era el boxejador Pedro Roca, conegut com “l’Uzcudun de Gràcia”, va haver de fugir fins a la delegació de policia. Un titular del diari El Sol deia “El vehículo detonante. Un boxeador a punto de ser linchado”.
Salut i Sardana!
