Michel Leiris fotografiat per Man Ray el 1930
Fragment de Michel Leiris o el deure de la lucidesa, pròleg Pròleg per Michel Leiris, L'etnòleg devamt el colonialisme, Icaria/ICA, Barcelona, 1995.
Surrealisme, comunisme i anticolonialisme. Michel Leiris
Manuel Delgado
Va ser la indignació suscitada per la repressió que l’exèrcit francès desencadenà contra el rifenys el 1925 el factor estratègic que va propiciar el tan controvertit acostament surrealista l'òrbita comunista. Així, quan una ampla majoria de l’opinió pública es manifestà favorable a la guerra contra un moviment que ni tan sols aspirava a la independència, sinó més aviat a un tracte d’igualtat amb els funcionaris i amb els colons, i quan un bon nombre d’intel·lectuals francesos feren seus els pitjors arguments patrioters –el manifest “Les intellectuels aux côtes de la Patrie”-, els surrealistes reaccionaren enviant missatges de suport a Abd-el-Krim i denunciant l’actitud dels escriptors pro-colonialites –“gossos entrenats per aprofitar-se bé de la pàtria”-. Aquest fou el principal desencadenant d’un procés que, en primera instància, va conduir-los a confluir amb altres grups intel·lectuals anticolonialistes, com els que s’agruparen a l’entorn de les revistes Clarté (Bernier, Fourrier) i Philosophies (Lefebvre, Politzer, Gutermann, Friedmann, Morhange), amb els qual signaren una declaració –“La Révolution d’abord et toujours”-, en la qual s’atacava amb duresa la brutalitat imperialista.
Els que signen el desembre de 1925 l’acta fundacional de La Guerre civil, la publicació que pretenia esdevenir portaveu unificat de totes les tendències artístico-literàries anticolonialistes i que és el preàmbul de l’adhesió de quasi tots ells al PCF, són: Aragon, Breton, Soupault, Desnos, Péret, Guitard, Masson, Serge, Bernier, Crastre, Éluard, Fourrier i, evidentment, Michel Leiris.
En aquell moment sols la minoria comunista protestava obertament contra l’agressivitat imperialista francesa, sobretot de la mà d’un dels seus dirigents, el membre del bureau Jacques Doriot, que amb el temps es separaria del PCF per fundar el 1935 el Partit Popular Francès, una organització d’extrema dreta que acabà col·laborant amb els ocupants nazis. Llavor, però, Doriot representava la branca més radicalment antiimperialista del partit comunista i havia defensat fins i tot la confraternització dels soldats francesos amb els rebels rifenys. És envers ell i la posició política de la que era la més vehement expressió que els surrealistes, que no havien prestat gaire atenció a la Revolució boltxevic, giren els ulls. Després vindrà la lectura gairebé litúrgica del Lenin de Trotsky, i finalment la incorporació a les cèl·lules comunistes. Quan Yves Tanguy, Tristan Tzara i André Thirion reben el 1930 l’encàrrec de decorar la Billevilloise per celebrar en ella l’exposició commemorativa del IOé. Aniversari del PCF, munten una guillotina de mida natural vessant sang, en homenatge als condemnats de Yen-Bay. Salvador Dalí, per la seva banda, dissenyà pel mateix esdeveniment un escenari destinat a emmarcar la reproducció del famós telegrama en què Doriot felicitava Abd-el-Krim per les seves victòries sobre l’exèrcit francès.
La sensibilitat anticolonialista de Michel Leiris és, doncs, inseparable que la que justament animà en el seu moment tot el moviment surrealista a acostar-se a una opció de compromís polític com era el PCF.
En tot aquest plegat de circumstàncies és on cal cercar l’origen no sols de la militància antiimperialista de Leiris, sinó també de l’arrel doctrinal de les seves argumentacions teòriques sobre això. Aquestes, en efecte, i tal com constatarà el lector tot seguit, insisteixen en la mateixa línia que ja presidia el manifest surrealista contra la Guerra del Rif del 1929: la que, inspirant-se en Hobson i Hilderfing, havien inaugurat Lenin i Bujarin, en el sentit de veure en el colonialisme una transposició de la lluita de classes a l’àmbit de les relacions entre les nacions capitalistes i els països per aquestes colonitzats, com també la contemplació de l’imperialisme com l’estadi superior de l’expansió capitalista en la seva cerca de nous mercats per als seus productes. Per últim, no deixem de recordar que també l’etnologia francesa de l’època mostrava els efectes d’un cert ànim anticolonialista. De fet, Paul Rivet i Georges-Henri Rivière van concebre el Museu Etnològic de Trocadero –després, a partir de 1937, el Museu de l’Home- imbuint-lo d’una voluntat pedagògica de lluita contra el racisme i l’exclusió i en favor d’una dignificació de les produccions culturals de les societats colonitzades. No s’ha de perdre de vista que la mateixa expedició Dakar-Djibouti, que tan determinant seria per a l’evolució personal de Leiris, va tenir com a destí darrer dotar de fons materials aquest projecte d’educació popular al servei del respecte envers els pobles administrats per França.
A aquest àmbit general, definit per l’oposició que surrealistes, comunistes i bon nombre d’etnòlegs compartien envers l’imperialisme els anys 20 i 30, se li afegeix, en el cas de Leiris –en el qual s’entrecreuaven les tres condicions-, un altre element no menys estratègic, l’origen del qual hauria de trobar-se en l’interès mostrat pels surrealistes –i per altres moviments d'avantguarda contemporanis i anteriors- per l’art exòtic en general, i pel negroafricà en particular. Cal recordar que aquest va ser el factor que va fer que els surrealistes atorguessin un protagonisme absolut en les seves geografies mítiques tant al continent africà com a les seves províncies antillanes.
Tot això implica que Leiris, en tant que surrealista, arribà a l’etnologia ja plenament compromès amb la causa antiimperialista. Ho demostren testimonis com el d’aquella carta que adreçà el 9 de maig de 1927 a la seva esposa Louise Godon des d’Egipte, en el decurs d’aquell mateix viatge en el què escriurà Aurore. En ella expressa que el seu odi cap a l’estat d’ànim colonial és més fort que mai i que veu els europeus com a “sinistres idiotes i bèsties infames, tots ells, fos quin fos el seu ofici, amb mentalitat de sotsoficials”.
Altres experiències personals hauran de ser igualment determinants a l’hora de polir les conviccions anticolonials de Leiris. Acabem de veure com és el jazz i una certa idea d’allò negre el que l’indueix a iniciar les aproximacions que acabaran conduint-lo al Museu del Trocadero i a l’etnologia. En concret, per a Leiris hauria de ser especialment determinant compartir aquells moments d’ebullició intel·lectual i política amb els homes que a partir de 1934 i des de les pàgines de L’Etudiant noir elaboraven els rudiments de la que aviat seria l’estratègica idea de negritud: els poetes León Gontran Damas, Léopold Sedar Sénghor i Aimé Césaire. El paper d’aquest darrer –un dels més íntims i duradors amics personals de Leiris hauria de ser fonamental, justament per la seva doble condició.
En tant que militant al servei de l’emancipació de la classe treballadora i del poble antillà, en el seu paper de diputat i alcalde de Fort de France, en les files comunistes primer i després com a líder del Partit Progressista Martiniquès, les aportacions teòriques del qual a l’entorn de la qüestió colonial –contingudes en el seu Discours sur le colonialisme (1951)- venien a coincidir en l’essencial amb les de Leiris. Com a activista del surrealisme, a més de la seva esplèndida bibliografia poètica i literària. Césaire va destacar en el seu paper d’impulsor de la revista Tropiques que juntament a la neoiorkesa VVV, dirigida per Breton, aglutinà a principis dels anys 40 els sectors més inquiets de l’exili francès a Amèrica –Lévi-Strauss, Métraux, Denis de Rougemont, Duthuit, Lebel, Masson, Matta, etc.-, i a la què sens dubte correspon gran part del mèrit de l’expansió llatinoamericana del surrealisme.
L’etnòleg acomplia així el que el mateix Leiris havia enunciat com el seu “deure de lucidesa”, un compromís que, més enllà de la distància del naturalista que algú podria pressuposar al practicant de la disciplina, l’obligà a prendre partit enfront d’allò que ocorre als éssers humans que ha triat com el seu objecte de coneixement. I no es tracta sols d’una actitud merament solidària o d’un gest de magnanimitat romàntica, sinó del dret de què l’indígena és fa creditor de rebre alguna cosa a canvi d’allò que l’etnògraf en certa manera li pren, sia en forma d’informació, d’hospitalitat o fins i tot d’objectes materials que s’enduu amb ell. Michel Leiris no feia, d’altra banda, sinó traslladar al camp del que acabaria essent el seu ofici d’etnòleg una decisió vital de rebel·lia que ja havia pres molt abans, el 1926, quan, en les pàgines del número 2 de la filocomunista Clarté, havia retut el seu homenatge personal a aquell que en tants sentits havia esdevingut i continuaria esdevenint el seu model d’ètica i de creativitat: Arthur Rimbaud. És ell qui Leiris imita com a escriptor i després com a antropòleg.
