dimecres, 15 de juny de 2022

L'anarquia ja regna als carrers

La foto és de Phil Pemman

Comentari per en Guillermo Aguirre, doctorand, enviat el 12 de juny de 2022.

L'anarquia ja regna als carrers
Manuel Delgado

La vida ordinària a llocs de concurrència pública és un colossal mecanisme d'integració automàtica, un exemple d'equilibri lluny de la linealitat. Això que Lefebvre anomena "embull d'activitats" funciona com un sistema crític autoorganitzat, al mateix temps simple i una intensificació al màxim de la complexitat. El gruix d'aquesta vida és integració automàtica i inorgànica. No és que allò urbà sigui informal, sinó que allò informal -augoestionat endògenament- és allò urbà. Allò que no pot cristal·litzar mai.

Un carrer és això, amb la seva crònica tendència a la saturació perceptual, amb el seu aspecte estocàstic i en perpetu estat d'alteració. La qüestió, en qualsevol cas, ha estat sempre la mateixa. Com superar la perplexitat que desperta aquest pur esdevenir que traspassa i constitueix els espais públics? Com captar i plasmar després les formalitats socials inèdites, les improvisacions sobrevingudes, les regles o codis reinterpretats d'una forma inesgotablement creativa, l'amuntegament d'esdeveniments, previsibles els uns, improbables els altres? modelant-la? Són aquests assumptes els que han fet l'abordatge de la societat pública una de les qüestions que més problemes ha plantejat a les ciències socials, que han trobat en aquest àmbit un d'aquests típics desequilibris entre models explicatius idealitzats i la nostra competència real a l'hora de representar –llegeix reduir– determinades parcel·les de la vida social, sobretot aquelles en què, com és el cas de l'activitat social que veiem desenvolupar-se a les voreres de qualsevol ciutat.

La vida ordinària afora és l'apoteosi de l'autoorganització. D'aquí la lucidesa de Jane Jacobs quan desplegar-se en aquesta vida ordinària al carrer no només una col·lecció fascinant d'actes i d'accions. Quan ens proposa l'analogia del ballet per referir-se al conjunt de conductes observables als exteriors urbans, no es limita a trobar una imatge poètica amb virtuts descriptives: està endevinant que allò que succeeix respon a un sistema d'activitats coordinades integrades des de dins, és dir a un concert entre cossos en moviment que ordenen la seva disposició mútua a partir d'una dinàmica d'ajustaments i reajustaments constants i en bona mesura espontanis. Tot això funcionant com una mena de musculatura regida per principis que no depenen d'una instància central aliena i suposadament superior –la del projectador o gestor urbans–, sinó de l'autoorganització autònoma dels seus components moleculars i de la manera com aquests es trenen amb freqüència a partir de la certa capacitat integradora, de què: doncs de l'atzar.

Creu-me. L'anarquia ja regna als carrers.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch