La identitat catalana segons el nacionalisme primordialista
Manuel Delgado
A les antípodes de la visió d'una Catalunya en la que ningú té dret a excloure ningú, una altra postura apareix convençuda que hi ha una dimensió inefable en la que es manifesta una Catalunya eterna i essencial, al si de la qual sols poden ser admesos aquells que demostrin acatament absolut als seus estereotips. Aquesta actitud és pròpia del nacionalisme primordialista i implica un projecte assimilacionista envers els nous vinguts, front les postures integracionistes que sempre ha defensat el nacionalisme d'esquerres a Catalunya.
Es tracta, en definitiva, del nacionalisme místic resultant de la imaginària Catalunya pairal i que va animar el nacionalisme italianitzant del noucentisme, amb la seva natural desembocadura feixista de la mà de Nosaltres Sols o dels escamots d'Estat Català. La necessitat de no distreure esforços en la lluita contra el franquisme, va fer que la lluita en favor de la "integritat cultural" de Catalunya quedés congelada provisionalment. Un cop restaurada la democràcia, i deixant de banda esdeveniments com el de les darreres festes de Lleida i els altres que hem esmentat, les emergències de l'integrisme cultural s'han restringit a poca cosa més que esporàdiques declaracions d'Omnium Cultural o del Front pel Plebiscit per la Independència de Catalunya contra el cavall de Troia espanyolista que representen, segons ells, les Romerias del Rocio o les Fires d'Abril a Catalunya. Aquesta discrecció en les seves explicitacions no treu que les tendències a l'exclusió cultural dels "no assimilats" siguin ben presents, si bé en un estat larvari, en el si del catalanisme conservador, i fins i tot en corrents nacionalistes radicals que es presenten a si mateixes com a progressistes.
La pregunta que convindria fer-se seria la de si continuarà sent aquesta essencialisme agressiu una energia desordenada i innòcua o, per contra, aconseguirà arribar a activar-se politicament. Com Michel Wieviorka ha posat de manifest (cf. El espacio del racismo, Paidós, 1992), l'experiència demostra que la xenofòbia cultural, si no assoleix una mínima articulació ideològica, resta un vague substrat sentimental que pot, com a molt, legitimar mesures governamentals antiimmigratòries, però no corrents exitosos de signe feixistitzant, a la manera dels que es registren a França, de la mà de Le Pen, o a Austria, amb el partit que dirigeix Joerg Haider. Cal qüestionar-se, aleshores, si existeix a Catalunya la possibilitat de que aquest racisme cultural, escasament precissat i sense vertebrar, trobi el mitjans de transcendir al nivell polític, i si alguna de les formacions polítiques actuals estaria en condicions d'esdevenir, eventualment, el seu vehicle.
En gran mesura, és obvi que la resposta depèn de l'actitut que prengui al respecte Convergència i Unió, una opció conservadora que assumeix no pocs presupòsits primordialistes en el seu ideari. Però seria del tot injust acusar CiU d'haver-se excedit conreant postures xenòfobes contra els immigrants provinents d'altres comunitats de l'Estat. En l'afer de la Festa Major de Lleida, va ser el regidor i senador convergent Josep Varela un dels més crítics amb els boicotejadors. Pel que fa al govern de la Generalitat, és ben cert que a l'Expocultura, que es va celebrar a l'octubre de 1994 i de la que el President Pujol va dir que representava "l'ànima de Catalunya", no apareixien representades les cultures dels catalans "d'adopció", d'igual forma que tampoc hi eren en el recent II Congrès de Cultura Popular i Tradicional Catalana. En canvi, l'oficial Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana sempre ha mostrat una bona predisposició a incloure en la seva jurisdicció la globalitat de produccions culturals dels catalans, sense excepcions.
El propi pensament de Jordi Pujol és testimoni d'aquesta condició paradoxal i contradictòria del catalanisme conservador català, víctima da la necessitat de mantenir un cert equilibri entre les seves inclinacions primordialistes, pròpies de la seva herència conservadora i carlina, i la realitat sociològica catalana, que obliga a un compromís amb els aspectes més cosmopolites del catalanisme històric. Una cosa així, per resumir, com una síntesi entre el pensament de Torres i Bages i el de Valenti Almirall. Així, podem llegir Jordi Pujol definint la identitat catalana com "una personalitat col.lectiva dotada de coherència i capacitat formativa capaç per tant de donar una definida i operativa manera de ser als seus homes" (La immigració, problema i esperança de Catalunya, Nova Terra, 1976, p. 52), però també fen seves consideracions pròpies del catalanisme integracionista, com, per exemple: "Tots els que vivim i treballem a Catalunya, hem de ser un sol poble, un sol poble català... El moviment català que no tingui dintre d'ell un contingent suficientment important d'origen no català és que no és un moviment prou català" (Als joves de Catalunya, La Magrana/Ed. 62, 1988, p. 17).
Bastant més compromesa és la posició d'Esquerra Republicana, que és sens dubte l'opció política que més vulnerable s'ha mostrat fins ara a aquests tipus de temptacions exclusivistes. En els incidents de la Festa Major de Lleida, va ser el representant d'ERC a La Paeria l'únic que es va mostrar partidari de l'actitut dels que s'autoarrogaven l'encarnació de la cultura catalana. Abans, ERC havia protagonitzat episodis de purificació cultural tan delirants com la demolició d'un toro d'Osborne a Tarragona, seguint la ben curiosa consideració ‑aliena a tota mena d'evidències en contra‑ de que els braus són una "imposició espanyola". En el pla teòric, Josep-Lluís Carod-Rovira ha defensat l'existència d'una cultura ètnica catalana en termes d'un "bloc de formes de vida, interpretació, acció, organització i expressió", un "univers simbòlic" amenaçat pels "moviments migratoris del grup ètnic dominant, a través de la penetració demogràfica massiva de gent de fora del país" (a El nacionalisme català a la fi del segle XX, La Magrana/Ed. 62, 1987, pp. 181-91). Les pàgines de Nous Horitzons ja van servir, fa temps, per que Francesc Vallverdú denunciés que la intervenció d'Heribert Barrera a les Jornades sobre immigració i reconstrucció nacional, al novembre de 1979, responia a una concepció idealista de Catalunya, menyspreiava les aportacions dels immigrants i resultava objectivament filo-lerrouxista ("Les 'barreres' del senyor Barrera", N.H., 59, gener 1980, p. 8).
