 |
| Karl Polanyi |
Karl Polany, la socialdemocràcia i el socialcristianisme
Manuel Delgado
Em sembla una excel·lent idea la de consagrar una trobada aquesta vessant diguem-ne religiosa de l’obra i el pensament de Karl Polanyi, que no és en absolut marginal; ans el contrari, com bé nota en Miquel, és del tot vertebradora i actua de manera determinant al seu nucli. Fem aquest seminari sobre el Polanyi religiós, sí.
Molt bé les lectures que has fet, Miquel. Recuperar La gran transformación i descobrir aquest La naturaleza del fascismo. Molt bé la iniciativa de Virus de treure’ls. T’animo que les completis amb una altra publicació recent i ben accessible. Parlo de Los límites del mercado, també de Polanyi, que ha tret Capitan Swing, amb un excel·lent pròleg de César Rendueles. És una col·lecció d’articles de després de la guerra, alguns amb títols tan eloqüents per el que estem parlant com “Comunidad y Sociedad. La crítica cristiana a nuestro orden social” i “El cristianismo y la vida econòmica”.
Aquest llibre il·lustra com de fonamental es, per entendre la perspectiva de Polanyi, el seu deute amb les teories de Ferdinand Tönnies. La idea de desincrustació de l'economia té a veure, en Polanyi, amb la geseinschaft de Tönnies, és a dir .amb el procés de desintegració de la gemeinschaft o comunitat. Tónnies, que elabora tota la seva teoria sobre la comunitat a partir d’una concepció fatal del capitalisme, una història lamentable en que acaben desembocant totes les societats després d’haver renunciat a la congregació afectiva que eren abans de la caiguda en la modernitat. Aquest és el Tönnies que, tot i ser obertament socialdemòcrata, Luckacs posa en lloc destacat a la llista negra de l’anticapitalisme romàntic més reaccionari.
Però això és també Polanyi. De fet, la “gran transformació” és la gran transformació que va portar de la Gemeinschaft a la Gesellschaft. En Polanyi es recupera, fonamentada històricament i etnològicament, aquesta exaltació tönniesiana de la comunitat com a agrupació orgànica d’individus que es convé de manera estreta i no egoísta, que s’interaccionen amb el seu material i social per obtenir els seus recursos. denominó economía substantiva, ja sabeu, el que m’ensenyava en Contreras quan feia Econòmica amb ell, el procés instituit d’interacció entre l’home i el seu medi ambient, que implica un continu abstiment dels medis materials que necessita. Allò de l’economia substantiva.
El que efectivament s’ignora és la filiació política de Polanyi com un laborista fabià i com un seguidor del socialisme gremial de Cole o la democràcia funcional d’Otto Bauer. Polanyi era, per exemple, anticomunista i va fer la seva tasca a Estats Units en ple maccarthisme, a la manera de Hannah Arendt, amb qui els paral·lelismes i connexions són abundants. Podríem dir que, com Tönnies, era un socialdemòcrata i sobre tot socialcristià, en la línia de Robert Owen u Richard Tawney. Ho va ser inclús com a científic social. És més, es va alinear amb l’anomenada epistemologia teològica, és a dir a una perspectiva científica orientada per la revelació i la fe.
També encertada l’apreciació d’en Miquel sobre la forta inspiració del continu Tönnies-Polanyi en les teories dels bens comuns o del procomú, en la línia d’Elinor Ostrom. Per això aquesta revifalla de Polanyi, perquè alimenta aquestes ideologies postpolítiques que trobem a totes les mogudes “alternatives”, però també per a la gestió institucional de l’economia i, a particular, de la gobernanza urbana. Polanyi veu com pren força ara la idea que cal generar opcions que es col·loquin a mig camí o al marge tant del despotisme del mercat lliure com a la centralització estatal i reivindica que siguin els propis ciutadans els que se’n cuidin de garantir els serveis públics, fent compatible l'eficàcia i la sostenibilitat de cara a abastir-se i racionalitzar els seus recursos. Aquesta és, efectivament, la ideologia oficial dels nostres Comuns.
Polanyi seria un dels precursors d’aquesta recerca de terceres vies entre la ferocitat del liberalisme capitalista i el fracassat projecte socialista, fonamentades en participació activa de poblacions que, desmantellat el que fou l’estat del benestar, ja no poden esperar el suport de l’Estat i d’allò públic per cobrir drets i necessitats i a les que s’anima a allò que diuen empoderar-se, és a dir buscar-se la vida pel seu compte.
