 |
| La foto és de Georges Brassai |
Nota pels estudiants de l'assignatura Introducció de l'Antropologia Social de la UB, arrel de la classe del 20 de novembre de 2012
LA FESTA, EL VI I LA IDENTITAT
Manuel Delgado
No sé com va sortir el tema, parlant de la relació entre cultura i identitat, però vaig fer referència al sentit social que té no sols beure alcohol en reunions i fer-ho a més seguint alguna cosa semblada a una obligació. D’entrada recordeu la conceptualització que fem distingit beure sol i beure plegats. Vaig esmentar el cas de les persones que tenint, per exemple, ideologies contraposades poden prendre’s junt i animadament un gin tònic a la barra d’una bar. Podria ser que semblés una tonteria, però és important en ordre a entendre quin tipus de fenòmens estudien els antropòlegs quan aborden esferes com ara les de la festa o la sociabilitat de bar.
Pensem
en un cas ben emblemàtic: el del consum de vi en el context festiu, per
exemple. És a les hores quan entens fins quin punt el vi és un dissolvent. De
què? Doncs diguem que les substàncies sobre les que actua amb major eficàcia
són aquelles què prenem habitualment per certeses i, en especial, una de què
depenen moltes coses, però que el vi desemmascara i torna fràgil: la identitat.
Si el vi s’ha guanyat la seva reputació com a instrument de sociabilitat és
justament perquè les seves virtuts desinhibidores ens impel·leixen a abandonar
la nostra reserva i ens obliguen a exposar-nos,
en el doble sentit d’exhibir-nos i de posar-nos en un cert risc. Ens anima a
obrir-nos als demés, ens allibera de les tiranies de la intimitat i, en fer-ho,
ens deixa a la intempèrie d’un intercanvi comunicacional intensificat al màxim.
I
és perquè excita la comunicació humana i desbarata tota quimera de coherència
personal que el vi ha esdevingut entre nosaltres un recurs cultural de primera
magnitud, al servei de pràctiques que acceleren sovint fins el paroxisme les
energies que fan possible la vida col·lectiva. Entre elles, és clar, la festa,
exasperació de la vida social que en què el vi juga un paper fonamental com a
beguda ritual, en el sentit d’obligatòria en relació a certes circumstàncies en
relació a les quals exerceix una eficàcia que és totalment o parcialment
d’ordre simbòlic. D’aquí el factor dionisíac que tota festa conté en major o
menor mesura, com un ingredient que no pot faltar o com el que determina el
regne de desmesura que inaugura. Ho veiem a les festes particulars –d’una boda
a un comiat de solter o de soltera, passant per les celebracions més privades,
com un aniversari en família o l’encontre eròtic dels amants–, de les que el vi
o el seus succedanis resulta ser un requisit del que ningú pot escapolir-se,
tret –i a penes– dels nens o els malalts. Ho veiem, no cal dir-ho, en les grans
celebracions populars, aquelles que transformen els escenaris públics de la
nostra vida quotidiana. En tots els casos, la mateixa funció que el vi assumeix
com a institució social: obligació d’obrir-se
als altres i al món, fundació efímera d’una societat per definició excessiva.
Aquest
entestament en assignar-li un lloc fins tal punt important al consum col·lectiu
de derivats fermentats del raïm al seu si, ens adverteix de coses
significatives pel que fa a la funció social de la festa. Aquestes apreciacions
serien, de fet, extensibles a aquelles societats –segurament totes– en què les
celebracions apareixen determinades per la utilització de substàncies o/i de
tècniques corporals –la dansa, per exemple– de les quals s’obté un cert canvi
en la perspectiva que els individus participants tenen de si mateixos i de la
realitat que els envolta. Com si aquestes fórmules de trasbalsament de la
realitat –que massa precipitadament associem a la mera dimensió transgressora
de la festa– estiguessin posades al servei d’una percepció immediata de què és
allò de que està feta la vida social, quina és la seva naturalesa primera i
última, en una didàctica a què la festa es
consagra i que no és altra que la dels fonaments mateixos de l’existència de no
importa quin agregat humà, de la parella a la humanitat en conjunt.
L’exaltació festiva és idèntica a l’apoteosi de la
màscara. La momentània dissolució festiva de l’ordre social a la què el vi
ajuda, el retorn a les turbulències que permeteren el pas d’un caos creador a
un cosmos creat –però que no són abans, sinó que romanen en tot moment sota–,
no implica una negació. Ans al contrari. El desgavell festiu proclama el que,
antullant-se l’anunci de l’imminent final de l’ordre societari, és en realitat
el seu principal recurs, la seva possibilitat mateixa. La incandescència
festiva, aquest foc que el vi alimenta, ha generat altre cos, però un cos que
no és altra cosa que un pur ordre muscular, un ésser que pensa sense cervell,
que respira per la pell, que digereix amb els ulls.
En aquest context, parlar d’identitat resulta com a mínim irònic. La
festa proclama una identitat comunitària, traça els seus límits i estableix el seus
criteris d’admissió. Però, un cop procurats aquests paràmetres del dins i el fora de la comunitat, ja en marxa la màquina festiva, el paper
central que sempre acaba jugant el desgavell adverteix que a l’interior
d’aquest ordre en origen identitari regeix qualsevol cosa menys la identitat.
És més, la pròpia naturalesa implícitament o explícitament orgiàstica de la
festa posa els copresents fora de si, els fa irreductibles a una determinada
unitat de pertinència. Absorbits por el terbolí festiu –la música, el ritme i,
és clar, el vi–, els subjectes passen a percebre’s com a part de qualsevol cosa
menys d’una comunitat orgànica, en la mesura que, per dir-ho com proposava
Nietzsche a El nacimiento de la tragedia tragèdia
(Alianza), senten «l’impuls de transformar-se a si mateixos i de parlar per
boca d’altres cossos i altres ànimes». Dislocar-se, desintegrar-se –és a dir,
perdre tota integritat–, fer-se miques, reagrupar-se en altres cossos, parlar
per altres boques, veure’s transformat a si mateix davant seu, i actuar com si
hom realment hagués penetrat en altre cos, en altre caràcter.
El vi fa que sobrevingui a les nostres festes el que el cor dionisíac ja
suscitava, «una suspensió de l’individu, deguda a l’ingrés en una naturalesa
aliena», en un fenomen que es desencadena, «com una epidèmia: una multitud
sencera se sent màgicament transformada d’aquesta manera», continua escrivint Nietzsche.
En això consisteix justament l’èxtasi col·lectiu que és la matèria primera de
tota festa: la capacitat de fer que els individus se sentin part de la
comunitat, però no com entitat dotada de forma, sinó com a magma insensat, puix
que s’ha assolit que aquestes molècules de la vida social que són els subjectes
experimenten, amb estupor, l’evidència que no són ningú sinó tots els demés, sentin que, com segueix dient Nietzsche
a propòsit del pathos dionisíac, «el
terra vacil·li», car ja no és possible mantenir «la creença en la
indissolubilitat i la fixesa de l’individu». La festa és aleshores, per
definició gairebé, record de tot i oblit de si.
