 |
Estampa vuitcentista d'uns nens fent cagaR el tió. Està pressa del Costumari Català de Joan Amades
|
Article publicat al Quadern de Cultura d'El País, el 26 de desembre de 1991.
MERDA, CULTURA I SOCIETAT
Manuel Delgado
L’any passat va complir-se un segle de la publicació de Scatologie , Rites of all Nations, de
l’antropòleg i militar nord-americà John G. Bourke. Comparant èpoques i
cultures, aquesta obra mostrava com el fàstic i la vergonya que experimentem
davant l’acte de defecar o dels residus intestinals no eren sentiments gens
universals i que a moltes societats la merda havia rebut una valoració
majoritàriament positiva i benèfica. Aquesta constatació relativa a altres
àmbits culturals i que a moltes societats la merda havia rebut una valoració majoritàriament
positiva i benèfica. Aquesta constatació relativa a altres àmbits culturals
confirmava, a un altre nivell, el tipus d’apreciacions de Sigmund Freud quan
feia notar que els nens petits tendien a fer-se de ventre al damunt de persones
que coneixien i estimaven, segurament com a senyal d’afecte, al mateix temps
que semblaven , segurament com a senyal d’afecte, al mateix temps que semblaven
experimentar plaer jugant amb els seus propis fems. Aquestes constatacions
posaven de manifest, sobretot, que els excrements sempre i arreu havien rebut
de les respectives cultures la missió de significar, és a di, de remetre a
altres coses distintes amb les quals la merda mantenia relacions metafòriques o
metonímiques.
Avui la nostra societat atorga a les dejeccions una
càrrega simbòlica contradictòria i en aparença paradoxal. És cert que la merda
fa pudor però no sempre ni forçosament. En efecte, la de la muntanya , com és
sabut, no en fa, ni tan sols si la
remenem amb un bastó. Igualment, no sentim la mateixa repugnància si contemplem
els excrements d’un adult o d’un nadó, especialment si és fill nostre¡. Evidentment
hi ha merdes més netes que altres. Segons com, la merda pot ser associada a
l’abundor i a la sort, com passava en altres moments de la historia o en
societats exòtiques. Així, trepitjar merda és un accident propiciatori, d’igual
manera que la gent del teatre es desitja èxit a les estrenes dient-se allò de molta merda!
Aquesta també
seria la clau de l’estesa assimilació de què és objecte la merda
respecte del diner o a l’inrevés. Aquesta equiparació –explicita en llengües
com l’alemanya- probablement no és aliena al fet que valorem la pecúnia de
manera no gaire diferent a l’excrement, assignat a tots dos una naturalesa
alhora contaminant i benefactora, immunda però també Font de prosperitat.
Freud, altre cop, ja va anotar que la tendència coprofília de les criatures
anava, pressionada per les restriccions, desplaçant-se cap a altres objectes,
entre els que el més freqüent era el diner. A partir d’aquí , alguns teòrics
freudo-marxistes van establir el principi segons el qual l’anomenat “caràcter
anal” de la psicoanàlisi era el suposat de la pròpia reproducció capitalista.
No oblidem –tot donant-li la raó a Weber i als vincles que va descobrir entre
capitalisme i protestantisme- que el propi Luter rep de l’Esperit Sant la idea
de justícia de Déu quan és assegut en una comuna i que a la Theologia Crucis parla d’ell mateix com
‘”una vella merda”.
Els exemples quotidians de l’ús pejorativitzant que fem
verbalment de la merda són ben nombrosos. La merda esdevé sinònim de brutícia,
tant física com moral, de manera que eduquem els nostres fills indicant-los les
coses intocables amb l’exclamació caca! Els detritus figurats són una de les
armes més utilitzades en els exercicis de violència verbal : vés-te’n a la merda !, ets un merde!,
em cago en…! Per expressar contrarietat absoluta diem merda!, d’igual forma que ser
un merda, ser l’última merda! o amb
merda fins al coll entenem que es troba involucrada en algun afer innoble o
brut. Cagar-la és equivocar-se. Merder
significa soroll, confusió o desordre, cosa que podria tenir a veure amb el fet
que agafar una merda sigui sinònim
d’emborratxar-se. La freudiana associació entre analitat i sexe es reconeixeria
en l’expressió menjar-se una merda. Anar cagat
és propi de covards. …I una merda! és
una manifestació negativa radical. Etc, etc.
Aquestes festes de Nadal són propícies per comprovar
aquesta doble utilització que el codi cultural fa de la femta. El tió que fem cagar confirma connotacions
positives de la merda, potser heretades del vell prestigi fertilitzador dels
excrements i el seu valor analògic tant amb el fruit del part com amb
l’ejaculació masculina. El caganer
dels pessebres opera clarament aquesta enunciació ambivalent del residu
corporal i de la seva expulsió en públic. Situat prop del naixement diví, significa
un acte de veneració i alhora un signe de menyspreu i d’agressivitat, cosa no
gens estranya al si d’una cultura com la nostra, que tan abundantment fa ús
d’aquest enigmàtic fenomen sociolingüístic que és la blasfèmia. Així, el
caganer fa en aquest model microsocial que és el pessebre domèstic el que fan
habitualment moltíssims catalans: retre culte a les coses santes, alhora –i
sense que resulti en especial incompatible- que despenen gran part del seu
temps cagant-se en elles.
