 |
| La foto és de Saul Leiter |
QUI RECORDA ÉS QUI NO POT OBLIDAR
Manuel Delgado
Va sortir el tema, ben interessant, de la relació entre memòria i història
i, sobre tot, l'absurd del concepte de "memòria històrica". Va ser
quan vaig esmentar-vos el valor d'un dels deixebles d'Émile Durkheim, tot i que
rebé una forta influència del pragmatisme de G.H Mead i Henri Bergson. Parlo de
Maurice Halbwachs, de qui hauríeu de conèixer el seu La memòria col·lectiva (Universidad de Zaragoza) i Los marcos sociales de la memoria (Anthropos).
D'entrada, tinguem 'ho clar, per molt que ho repetim i ho sentim repetir,
la història no la fa la gent, ni els pobles, ni res per l'estil. La història la
fan els historiadors. La història és una disciplina o un coneixement i una
feina d’organització de determinats esdeveniments que són retallats d'una massa
immensa de fets del passat i que es concatenen i expliquen atorgant al resultat
un determinat sentit lògic, la font i la pertinència del qual prové sempre del
present i dels interessos en matèria de legitimitat de determinats sectors
polítics que, sempre en l'actualitat, tenen o aspiren a tenir el monopoli o
l'hegemonia en la producció de significats. La història, és a dir el relat amb
que culmina la tasca de l'historiador o del cronista oficial, és aleshores com
un conte o una faula, per descomptat sempre moral, és a dir ser exemplar.
Però això no és la memòria, que sempre és d'alguna forma col·lectiva, és a
dir social. Això és el que significa "recordar", que és "tenir
present", és a dir incorporar a l’ara aspectes de l’experiència acumulada
que es consideren d’alguna forma pertinents o adients per a dotar-la d’un cert
valor o significat. És a dir, no recordem qualsevol cosa, sinó un grapat
extremadament restringit de coses –situacions, personatges, sentiments, visions...–
que d’alguna manera complementen el present, en la mesura que li atorguen
significat, no sempre adient a la voluntat d'aquell que recorda.
Per dir-ho d'una altra manera, la memòria de les
persones és com una selecció d’instantànies que qui recorda ordena sense voler de
forma que el que produeix sigui alguna cosa similar a una biografia, un avatar
personal que doni sentit al que s'és i al que passa ara i sobre tot el que està
a punt de passar i depèn de la nostra acció, i no sempre en els termes que qui
recorda voldria. Amb la societat passa el mateix. La memòria col.lectiva és una
mena d’enfilament en el que la memòria d’un
i d’altre és van travant, buscant en les memòries alienes al que a la pròpia
li manca. El producte és una mena de remor de fons, un murmuri de vegades
ensordidor, del que podrien sorgir desenes, centenars, milers, qui sap si
milions de línies de record, que sempre són compartides.
La història la fan els historiadors, la memòria
les persones, però mai soles, perquè recordar és recordar algú. La història no
és que pugui ser manipulada; és tota ella, íntegrament, una manipulació. La
memòria, en canvi, no; sobre tot perquè no podem triar què recordem i que no. La
història és un producte, una cosa que s’ofereix sempre acabada i amb un
resultat contundent que es presumeix final; la memòria en canvi és més aviat una
producció, un treball incansable i interminable. Qui fa la història
–l’historiador– té la possibilitat de controlar-la. Qui recorda, no. Qui
recorda és qui no pot oblidar.
