 |
| La foto és de Shane Francescut |
Nota per Laura Codina, estudiant del Màster en Antropologia i Etnografia de la UB
LA FUNCIÓ DESAMBIGUADORA DEL MONUMENT
Manuel Delgado
Però, a més, vull que pensis què
és un monument en si, al marge del significat que pretengui. Els monuments són abstraccions que volen ser, al
seu torn, formes radicals de locus, és a dir concrecions de la relació singular
que existeix entre una certa ubicació local i les edificacions que s'aixequen
en ell o en el seu entorn, llocs psicològics sense els quals els espais
esdevindrien opacs i incomprensibles. No amaga que aquesta voluntat evocadora
es posa al servei d'una concepció eminentment política del mite fundador i de
la ritualització commemorativa que tot monument vol ser.
D'altra banda, no
oblidis que les institucions polítiques són aquelles en què resideix la
legitimitat per definir el perfil tant morfològic com moral d'una ciutat, el
que manté a ratlla l'element "irracional" -és a dir, no orgànic- del
creixement de les ciutats. Es tracta d'establir i proclamar un nexe estructural
que cohesioni més enllà de tota morfologia, el que sintetitza la ciutat per la
via d'una simplificació, i que és una potestat de la polis, la política, moment
i el llaç decisius de tota organització urbana políticament legitimada i
determinada.
El monument dóna
a recordar, no per força en el sentit que a tu t'interessa d'evocar
esdeveniments o personatges del passat -com passa amb el monument històric o
conmemoratiu-, sinó en el de que reprodueix el mecanisme bàsic de l'escultura
al·legòrica, sigui de temàtica mítica, religiosa o secular, que no és altre que
el de tenir i fer tenir presents els valors alhora més abstractes i més
fonamentals de l'imaginari social hegemònic, distribuint un cert valor de
veritat en els enunciats, a la manera d'allò que els semiòtics diuen isotopia,
és a dir -et ho copio del diccionari de Greimas (Gredos), «una clau de lectura
que torna homogènia la superfície del text, perquè permet superar les
ambigüitats».
Això és
important. La funció desambiguadora del monument es fonamenta en que fa que el
present sigui present en el passat i el passat present en el present, integrant
un i altre en una classificació dels objectes del paisatge que, perquè és un
sistema codificat, no pot ser sinó sincrònic. De fet, bé podríem dir que el
monument permet no tant recordar el passat com anul·lar-lo, negar-ho, aniquilar
a través d'un tractament que, com passa amb els mites d'origen, fan pensable el
diacrònic com trobant-se present en el sincrònic, i viceversa. O més aviat
podríem dir també que el monument no és ni sincrònic ni diacrònic, sinó
purament anacrònic, en tant representa la pura ahistoricitat.
D'altra bandam Henri
Lefebvre va escriure que tot monument no deixa de ser sinó l'expressió vicaria
del Palau, en tant que lloc cimer de la representació arquitectural del poder
polític, d'igual manera que les imatges i símbols religiosos fora de les
esglésies implicaven delegacions representacionals de l'autoritat eclesial
sobre el temps i l'espai socials.
Sigui quina sigui
el seu assumpte, el paper del monument és el d'organitzador simbòlic del
territori en què s'erigeix i marca, alhora que de mecanisme destinat a imposar una
determinada relació amb un passat que se suposa comú. Aixecant o indicant llocs
destinats a constituir-se en autèntics altars a un ahir que es pressuposa en
comú, es promociona i es posa
en circulació el capital emotiu que representen -o haurien representar- certs
punts per als veïns i els transeünts. La missió d'aquesta senyalització seria
la d'institucionalitzar certs aspectes del passat urbà i procurar la conversió
de llocs identificables en llocs identificadors.
El monument vol
imposar el lògic sobre el heterológico, el normalitzat sobre el heteronòmic o
sobre el anòmic. El monument expressa la voluntat de fer de cada espai un
territori acabat, definit, irrevocable. El monument, tot monument, fetitxitza l'espai, el rescata de l'acció
subversiva del temps quotidià, de la sapa a què es lliuren sense descans les
pràctiques ordinàries. El monument és sempre, indiferent al pas de temps -com
en aquella cançó de Suburbà sobre la Porta d'Alcalá de Madrid, que van
popularitzar Ana Belén i Victor Manuel; te'n recordes?-, d'esquena a les
repeticions i les diferències, centre estable al qual no semblen afectar la
cascada de successos que es desencadenen sense parar als seus peus.
Inalterable, aliè als conflictes, a les contradiccions, a les paradoxes que
l'assetgen des de baix, tot monument -Henri Lefebvre ho va entendre bé-
expressa la voluntat d'afirmar amb tota rotunditat un principi degut a Hegel: a
saber, el Temps històric engendra l'Espai en què s'estén i sobre el qual regna
l'Estat.
El monument és la
conseqüència de la preocupació de tota administració política per mantenir
punts poderosos d'estabilitat, llocs exactes que representen el que no
transcorre, el que està fora de perill del temps. D'aquí la seva obstinació a
fer ressonar els punts en què consisteix la seva voluntat de cristal·litzar a
tota cosa -és a dir en estabilitzar-se i estabilitzar-lo tot-, en mostrar-se
com natural i irrevocable, en marcar de manera el més indeleble que sigui possible
les fixacions en què presumeix estar, ja que l'Estat abans de res està. Com el
monument.
