 |
| La foto és de David Suñol |
Consideracions per Alicia Santamaría, estudiant de Belles Arts de la UB, enviades el desembre de 2014.
Les subcultures juvenils. Dissonància o ressonància?
Manuel Delgado
Un bon nombre d’allò que –evocant la famosa
novel·la de Ghoete– anomenaríem afinitats
electives podrien ser explicades a partir d’una doble tasca. D’una banda
expressen una voluntat de resistir-se a una tendència excessiva a allò del que
tant es parla darrerament, la globalització, un procés d’homogeneïtzació
cultural que rasa les diferències i les sotmet a paràmetres d’incidència
mundial. Però no és menys cert que també s’oposen a una tendència igualment
poderosa cap a una heterogeneïtzació insuportable, una fragmentació galopant el
resultat de la qual sols pot ser l’esmicolament de les experiències, la
generalització dels vertígens davant la incertesa, la sensació d’estar sumit en
una mena de turbulència constant. És segurament cert, en aquest sentit, que es
pateix l’afebliment dels grans referents morals, polítics, religiosos i
familiars, cada cop més desacreditats i cada cop més incapaços d’atorgar
significat a una vivència crònicament desorientada del món.
És en relació a aquest quadre que les
adscripcions voluntàries –del tipus que sigui– semblen constituir-se en
mecanismes d’enllaç entre els subjectes psicofísics i una dimensió comunitària
percebuda com cada cop més insuficient. Donen satisfacció a una necessitat de
pertinença col·lectiva, però també semblen en condicions de propiciar una
organització coherent del propi jo. Podríem parlar, en certa mesura, de que
moltes adscripcions personals expressen una mena de complexofòbia, una síndrome de por a inseguretats de tota mena que
ja no poden ser alleujades amb el paraigua protector de la religió o de les
grans ideologies, i que es tradueix en la recerca sovint ansiosa d’una
simplicitat vital que la família no pot oferir, malgrat que és aquesta
instància la que va rebre del món modern la tasca de propiciar-la.
Entre les capes més joves de la societat,
aquestes estratègies adaptatives al servei de l’articulació socio-psicològica
dels individus es concreten en allò que Frank M. Thrasher anomenà, des de l’Escola de
Chicago, societats intersticials,
concepte aplicat aleshores sobre tot a les bandes juvenils que proliferaren a
les grans ciutats nord-americanes dels anys 20. Des d’aleshores, les cultures
menors que podien registrar-se subdivint el nou continent juvenil –el nivell
d’autonomia del qual no ha deixat d’augmentar– ha estat un recurrent objecte
per part de la sociologia i l’antropologia urbanes, sobre tot per a posar de
manifest com aquestes agrupacions expressaven en termes morals i resolien en el
pla simbòlic trànsits entre esferes incompatibles o contradictòries de la
societat global on s’inserien, com ara obligacions escolars o laborals/lleure,
feina/atur, aspiracions socials/recursos reals, família/inestabilitat
emocional.
Aquest tipus de cultures juvenils de nou
encuny no es limitaven a reproduir els esquemes organitzatius ni les funcions
iniciàtiques o de socialització dels grups d’edat coneguts en altres societats
–els grups de juvenia de la tradició europea–, ni tampoc eren pròpiament una
nova edició d'allò que els historiadors han anomenat «conferies del
descontentament» d’altres èpoques. Es tractava ara més aviat d'autèntiques
noves formes d’etnicitat, ja no basades com fins aleshores, en vincles
religiosos, idiomàtics, territorials o històrico-tradicionals, sinó molt més en
paràmetres estètics i escenogràfics compartits, en xarxes comunicacionals en
comú i en l’apropiació del temps i de l’espai per mitjà d’un conjunt
d’estratègies de ritualització permanent o eventualment activades. Cada una
d’aquestes cultures juvenils pertoca a una societat,
és cert, però una societat en què la col·lectivitat humana que les constitueix
ha renunciat a altres formes de legitimació, arbitratge i integració que no
siguin –tret eventualment d’algun ingredient ideològic més aviat difuminat–
l’exhibició pública d’elements purament estilístics : vestimenta,
pentinat, dialecte, gestualitat, formes d’esbarjo, pautes alimentàries,
gusts...
Vet aquí un cas en el que seria del tot precís
parlar d’autèntiques associacions de
consumidors, en la mesura que els individus pretendrien fundar el seu
vincle a partir no de les seves condicions reals d’existència, ni dels seus
interessos pràctics, sinó d’inclinacions personals que sols poden veure’s
satisfetes en i per el mercat. El que assegura en aquests casos la solidaritat
entre els membres d’aquesta societat i regulava les seves interaccions externes i internes eren unes
postes en escena el marc predilecte de les quals era l’espai públic que
colonitzaven, ja sigui apropiant-se d’alguns dels seus indrets, ja sigui creant
els seus propis itineraris en xarxa per travessar-lo. En una paraula, ens
trobaríem davant grups humans integrats el criteri de reconeixement
intersubjectiu dels quals no es funda en un concert entre consciències sinó
entre experiències, i en el si dels quals la codificació de les aparences
sembla ocupar un paper central. Cultura
en aquest cas s’utilitzaria no tant per a parlar d’una manera coherent de
viure, com d’una manera no menys coherent de semblar.
La vocació d’aquells que s’adhereixen a una
d’aquestes cultures juvenils és sobre tot, la de ser distingits en aquell espai públic que hem vist que adopten com
a propi per mitjà d’un ús intensiu i vehement. Expulsats o encara no
admesos a les institucions primàries, insatisfets en el seu no-paper, surant en
zones estructurals de ningú, troben en l’espai públic el paradigma mateix de la
seva situació d’incertesa, de la seva liminalitat, que recorda que, al correu
anterior, t'explicava que remet a la fase liminar del ritus de pas. En uns
carrers en què tothom és ningú en concret o tothom en particular, assagen les
seves primeres conquistes, els seus primers èxits contra l'ambigüitat
estructural que els afecta.
És a dir, ja que no han pogut trobar el seu
lloc en el sistema de parentiu, ni en el camp professional, en la mesura que no
han trobat un consol en les grans idees polítiques o religioses, en tant que
esperen ser admesos en el futur que ells representen i en què el lloc que han
deixat a la infància és ja irrecuperable, procuren ser a l’espai públic el que
la vida social ja i encara no els deixa ser: algú. El seu
aparat estètic els permeten operar una segregació perceptual, crear un
diferencial semàntic sobre un plànol de fons que no és monocrom ni homogeni,
sinó, al contrari, hiperdivers, heterotòpic, impredictible. En un domini de
l’alteritat generalitzada, és aspiren a ser identificats, localitzats,
detectats amb claredat. Al damunt d’aquest escenari caòtic que són els espais
públics urbans, ells aconsegueixen suscitar un focus d’organicitat, una
colònia, una possibilitat de reconeixement mutu en un maremàgnum tot ell fet de
desconegut inindentificables.
És això el que justifica la recerca d’elements
conductuals, vestimentaris, protocol·laris, estilístics, lingüístics que
resulten deliberadament nous, exòtics, futuristes, rupturistes, revolucionaris,
que aparentment trenquen amb la tradició. També pertanyen a aquest ordre de
costa la localització de punts arrencats a la indiferència, i per això
regalimant possibilitats i significats. El resultat és el sentiment exhibit de
superioritat en la presentació del jo, l’arrogància d’aquells que ostenten en
públic posseir el que els demés vianants no posseeixen: el privilegi de ser una
sola cosa.
Per molt que puguin integrar elements de
rebel·lia dins la seva retòrica, la seva tasca no és denunciar els mecanismes
institucionalitzats que pretenen fer de les societats metropolitanes alguna
cosa semblada a un organisme integrat. Al contrari, el que venen a fer és posar
de manifest la insuficiència crònica d’aquests mecanismes d'integració que
pretenen, i procuren reparar-los a través de modalitats experimentals
–n'aparença alternatives, sovint presumint d’«autònomes»– d’incorporació als
espais i les cadències de la societat i la política. Aquests àmbits de l’ordre
social i polític són, a més, posats a través seu a prova, sotmesos a tota mena
de forçaments i pressions. Són, així doncs mecanismes d’agenciament,
d’estratificació i de sedimentació, si bé provisionals i en període de prova,
en què s’assagen nous codis de significació i nous dissenys per el canvi
social.
El seu paper, tal i com l’Escola de Chicago
havia advertit, és essencialment de territorialització, és a dir de creació,
control i protecció de territoris que han quedat al marge de l’acció tant de la
instrumentalització econòmica com de les polítiques urbanes. Es tracta, doncs
d’autèntics grups zonificadors, colonitzadors de territoris inhòspits i
assilvestrats de la ciutat, marcats per la indefinició dels valors i els codis,
que han estat abandonats –a temps complet o sols a certes hores– del caos
autorganitzat en què consisteix el carrer i del qual la seva presència allibera
parcialment de la seva natura discontínua, inestable i dispersa. Gents de la
frontera entre l’urbà i el polític, entre el desestructurat i l’estructurat, la
tasca de la qual és la d’esdevenir pioners, exploradors o expedicionaris,
aixecadors de ponts entre espais inorgànics i orgànics, responsables de tota
mena d’ajustaments i reagrupaments.
Si vols començar a llegir, pots iniciar-te en
el tema amb el llibre de Carles Feixa, De
jóvenes, bandas y tribus (Ariel), i una bona etnografia clàssica: Los barjots, de Jean Monod (Ariel). Te
n'aniré donant més coses.
