 |
| Fotograma del film "La Taranta", basado en la obra de Ernesto di Maritno (1960) |
Comentari i referències bibliogràfiques per a Elena Febrer, estudiant de l'ESMUC de Barcelona, enviats en desembre de 2014
SOBRE MÚSICA I TRÀNSIT
Manuel Delgado
És una obra que s'hauria de convertir en eix
de la teva investigació, repeteixo. De fet, Rouget part de la distinció de Luc
de Heusch, que pren d'Eliade- entre possessió i xamanisme, que és bàsicament
entre trànsit i èxtasi, entre la música que produeix "des de dins" el
xaman i la música que rep "des de fora " el posseït. És a dir,
l'èxtasi musicante versus el trànsit musicat, ja que el posseït, en efecte,
"rep" la música en lloc de produir-la. Es tracta llavors d'un fenomen
d'inducció. Repeteixo: la clau de la música del trànsit és que aquesta es
produeix "per" els posseïts, i no " per ells", a la manera
com succeeix en el xamanisme.
L'interessant és que Rouget estableix com a
criteri fonamental a l'hora d'argumentar, que la música no ha de ser
considerada a partir de les seves qualitats immanents, sinó en funció de les
seves virtuts com socialitzadora, ja que els sons no funcionen a la manera de
mers estímuls musculars, per dir-ho així, sinó com a autèntics signes, una
apreciació que revela la formació de l'autor en semiologia amb Benveniste i
Martinet. És a dir la música no és en cap dels casos que Rouget esmenta o
estudia directament a Benín o al Brasil la font de l'agitació somàtica, el seva
desencadenant mecànic. Cada context requereix una consideració particular.
Mira-t'ho comparant el paper que juga la música en casos com el del
tarantelisme apulià, o el Gurri en els cultes tsar etíops, tot i que tots dos
semblin la mateixa variant del complex bori. En el primer cas, tal com el
descriu De Martino, la música serveix per calmar l'excitació, mentre que a
Gondar la música serveix per acompanyar l'activitat muscular que se suscita.
I és veritat que no hi ha cap regularitat
universal en l'ús de ritmes, harmonies, cadències, formes melòdiques,
instruments... Ni tan sols ho seria l'ús del crescendo o de la intensificació
del ritme, a la manera com veiem en la salsa i altres modalitats paroxístiques.
Rouget s'acarnissa especialment amb les interpretacions neurofisiològiques i
mecàniques de cert tipus de música associada al trànsit, incloent el
discotequer : paper de la percussió en el ritme cerebral, de les estimulacions
sonores intermitents, de l'efecte hipnòtic de la monotonia rítmica... M'encanta
aquesta vindicació que fa Rouget de la tesi de Rousseau sobre la "acció
moral" de la música, que és una manera ben bonica d'advertir que la
percepció i molt més la incorporació dels sons musicals està sempre
intervinguda per la cultura. Això no vol dir que no hi hagi una base
psicosomàtica o psicofisiològica en la relació entre música i trànsit o èxtasi,
amb el paper de certs ritmes repetitius en el sistema nerviós central com a
resultat de l'estimulació parasimpàtica.
De banda del Rouget, et recomano que et facis
amb els sipòsits de partida de l'etnomusicologia en general, sobretot pel que
fa a aquesta relació entre música i cultura. Per exemple, el llibre de Josep
Martí sobre això o el de Luis Díaz Viana, Música y culturas ( Eudema ).
Vet aquí alguns treballs que et poden ajudar.
Per exemple La tierra del remordimiento, d'Eduardo
de Martino (Bellaterra); Possession et
chamanisme. Les maîtres du Désordre, de Bertrand Hell (Flammarion), o la
compilació Sprit Possession, Modernity
and Power in Africa (Wisconsin University Press). Si entra en els índexs de
revistes com American Anthropogist, L'Homme, American Ethnologist, Current
Anthropology o qualsevol de les importants, segur que troba un bon nombre
d'articles sobre treballs etnogràfics en què la possessió és l'assumpte central.
En tots els que trobi, procuri centrar-se en els aspectes musicals i
coreogràfics.
Per cert, pensi en el que ha escrit el meu amic
Francisco Ferrándiz sobre el culte a María Lionza. Indispensable la seva
Escenarios del cuerpo. Espiritismo y sociedad en Venezuela (Universidad de Deusto).
Roger Canals té un article força interessant sobre Maria Lionza a l' Homme,
"Les avatars du regard dans le culti à María Lionza ( Venezuela)",
l'Homme, 188-189 ( 2011/2-3 ). Perquè vegisl'abundància de materials sobre el
tema. Acabo de clicar la paraula "possessió" en l'índex dels quinze
números de la revista TRANS, especialitzada en etnomusicologia i amb articles
només en espanyol, i m'han aparegut 43 articles.Ves a http://www.sibetrans.com/trans/.
