Aquest bitllet em consta com a enviat a El País el 9 de novembre de 2005. No he trobat la publicació. Segurament seria algun especial sobre l'ús urbà de la bicicleta.
UNA ANOMALIA AMB DUES RODES
Manuel Delgado
Hi ha persones que usen la bicicleta a la
ciutat per motius esportius o lúdics. Es reconeixen, perquè experimenten
l’estranya necessitat de disfressar-se de coloraines per circular. Hi ha
d’altres que entenen que usar la bicicleta és part de la seva lluita contra la
contaminació física i moral del capitalisme. Anar en bicicleta posa de
manifest, en aquest cas, una vocació de puresa i austeritat que permet
identificar en tot ciclista amb rastes una alternativa vivent al sistema. En
qualsevol cas, anar en bicicleta és, junt a saber fer anar el diàbolo i tocar
els bongos, un dels elements externs que permet distingir l’autèntic activista
d’un vulgar mortal. També hi ha que volen seguir les consignes oficials que fan
creure que ser ciutadà consisteix en reciclar llaunes, recollir les caques del
gos i anar de compres al centre amb bici i casc. La bicicleta forma aleshores
part del paisatge daurat d’una ciutadania entesa com a bon rotllo total.
El problema sorgeix quan s’opta per
desplaçar-se en bicicleta per motius pràctics, és a dir quan la bici assumeix
la seva utilitat com autèntic tot-terreny urbà, capaç d’adaptar-te a tot tipus
de circumstàncies i territoris. En aquest cas, el ciclista instrumental serà
algú condemnat a passar-se la vida donant explicacions. Sense raons saludables,
ideològiques o col·laboracionistes, ningú entendrà com és que uses una
bicicleta per anar per la ciutat, a no ser com una extravagància o com un signe
de desorientació generalitzada.
En altres paraules, si no ets esportista, si
no estàs contra la globalització o no ets tan pàmfil com per creure’t la
propaganda municipal, si sols ets un tipus amb bicicleta, la teva presència
serà reconeguda com la d’una anomalia temps-espai, una turbulència, a més d’un
destorb no prou justificat per vianants, taxistes, motoristes, repartidors,
conductors d’autobús..., és a dir, per a tothom. En un cas extrem, pot ser que
t’acabin convidant a escriure unes lletres per un important diari, argumentant
com és possible que una persona assenyada i respectable s’exhibeixi públicament
en bicicleta pel carrer sense deixar de semblar-ho.
