 |
| Fotografia de Sandra Viva, presa de es-es.facebook.com/pages/Street-Photography-Sandra-Viva/ |
Comentari sobre la sortida de camp del Primer de Maig. Antropologia religiosa. Classe del 6/5/13
LA MANIFESTACIÓ COM A RITUAL POLÍTIC
Manuel Delgado
A la sortida de camp a la manifestació del matí del Primer de Maig vaig fer un seguit de consideracions als/les assistents que em vaig permetre reiterar classe. D'entrada, des del punt de vista de la teoria política, la manifestació al carrer concreta el dret democràtic a expressar lliurement l'opinió i implica l’exercici d’un dret personal fonamental practicat col·lectivament. A través seu, les persones poden oposar-se als poders administratius o a qualsevol altra instància per mitjà d’una associació transitòria que es fa present en un lloc de pas públic. Aquest espai públic esdevé així molt més que un mer passadís: un autèntic espai públic en el sentit il·lustrat del terme, és a dir un espai de i per a la publicitat. En aquest sentit, la concentració o la marxa d’un grup humà pel carrer implica una fusió, però aquesta fusió no té res d’orgànica, a la manera de la convivència comunal, sinó que està conformada per persones individuals que prescindeixen o posen entre parèntesi provisionalment el que les separa, per assolir una unitat moral que es pressuposa efímera.
Recordem que, per la ciència política, la manifestació implica potser la
forma més entusiasta i activa de participació política, el nivell mig de la
qual trobem –si més no en una societat nominalment democràtica– l’acte
elemental d’anar a votar. És també una de les modalitats més taxatives de
control social sobre els poders públics. Participar en manifestacions, sortir al carrer, per expressar
missatges associats al que ha de ser o no ha de ser l’administració dels afers
públics constitueix una modalitat d’acció política que implica el màxim grau d’involucrament
personal dels membres d’una societat. No cal dir que les accions de protesta al
carrer són un recurs bàsic perquè les minories socials, polítiques o culturals
puguin gaudir d’una veu públic que els circuits mediàtics i publicitaris al
servei de les institucions polítiques i les majories socials no els hi
concedirien mai. Però si és el mecanisme més recurrentment utilitzat a l’hora
de contestar qualsevol forma d’autoritat institucional del tipus que sigui, no
és menys cert que també poden ser un recurs del propi poder polític i altres
instàncies poderoses en ordre a mostrar-se «legitimades pel carrer», com veiem
que passa en el cas de les manifestacions de crisis, aquelles que
convoquen els propis governs per fer front a certes amenaces que es perceben
com posant en perill el sistema polític hegemònic o simplement els partits
polítics que governen.
Si és veritat que tot poder polític demana avui la seva corresponent
escenificació, la posada en escena teatral de la seva grandesa i la seva
eficàcia, sembla inevitable i pertinent l’espectacularització d’instàncies
polítiques que són constantment evocades, però que, en cas que no existissin
les manifestacions i altres actes de masses similars, no tindrien l’oportunitat
d’esdevenir visibles. Si l’Estat i les diferents esferes governamentals tenen
el seu teatre, el mateix es podria dir d’institucions al mateix temps
fonamentals i hiperabstractes, com ara el
poble, la ciutadania, els votants..., és a dir, tots aquells als quals
presumptivament el sistema polític representatiu representa. En aquestes
oportunitats, el sistema de representació hegemònic pot oferir la imatge de que
la ciutadania no és un personatge al mateix temps protagonista, però passiu,
que es limita a dipositar el seu vot en una urna cada ics temps, sinó un
conjunt d’individus conscients i responsables que poden prendre la determinació
de fer sentir la seva veu directament, sense la intermediació dels seus
representants polítics. Les manifestacions polítiques acaben fent, doncs, el
que els rituals solen fer: convertir en realitat les il·lusions socials,
constituir-se en pròtesi de realitat que fan pensable allò eteri, invisible,
metafísic, però tot i això permanentment evocat. Les manifestacions fan real el
que, si no fos per elles, no seria sinó una pura entelèquia. El que veiem
desfilar a la manifestació a la que vàrem assistir el Primer de Maig era la classe obrera, per exemple.
De la mà d'aquests fenòmens ens trobem de ple dins el camp de les operacions-trajecte,
dels desplaçaments, dels trànsits i dels passatges. Els itineraris a peu per la
ciutat –individuals, grupals o massius– organitzen polisèmicament els elements
dels seus recorreguts –arquitectura edificada, monuments, mobiliari urbà–, els
investeixen d’un valor afegit –positiu, negatiu, neutre– i teixeixen amb ells
configuracions tempoespacials, formes de deambular que trien, incoen,
substitueixen, combinen, desgreixen o modifiquen els elements de l’entorn
construït i dissenyat; que seleccionen; descarten o fragmenten els espais que
recorren, afirmen o desmenteixen; omplen o provoquen absències en aplicar-se
sobre una forma urbana vivificada de sobte per una acció col·lectiva que la
talla i retalla. Aquestes figures designen la tasca d’apropiació d’indrets i
trajectes considerats apropiats i apropiables. En alguns casos, aquesta
apropiació és institucionalment propiciada, patrocinada o simplement acceptada.
En d’altres –ho anirem veient–, aquesta dinàmica què territorialitza efímerament
l’espai públic pot ser determinada per tota mena de contenciosos entre grups
socials en disputa o amb una Administració pública que s’arroga la possessió
dels carrers i les places d’una ciutat.
Tenim, doncs, les manifestacions permeten que unes determinades aliances
socials puguin usar simbòlicament l’espai urbà com a plataforma per posar-se en
escena a elles mateixes. Els carrers esdevenen així marcs a disposició de que
els diferents segments que composen la societat
exhibeixen la seva pròpia epifania. Per tal fi cada grup humà –el que
l'altra dia desfilava per celebrat el Primer de Maig en el nostre cas– llença
sobre la forma urbana una xarxa d’avaluacions simbòliques sempre distinta. És
obvi que l’entramat de carrers i els decorats urbans –edificis, monuments,
etc.– són, en principi, els mateixos per a tothom i tenen el mateix significat
per a qui –des de les polítiques urbanístiques– els ha ordenat o els
administra. Ara bé, cada col·lectiu humà –de fet, cada individu també–
distribueix el seu propi sistema d’accentuacions i aplica el seu propi estil
d’enunciació, i ho fa a base d’aplicar sobre el mapa abstracte de la ciutat un
sistema de denotacions que ignora certs indrets, a la vegada que reconeix com a
forts i propis aquells punts i trajectes que tria per fer d’ells l’escenari de
la seva encarnació física. Parlem de fites,
o punts de referència; nodes, en el
sentit d’encreuaments, punts estratègics que permeten que s’hi donin
empiulaments, llocs on es concentren activitats; vies, conductes seguits pels actors socials, instruments al servei
de la connexió entre indrets, i límits,
els elements lineals no reconeguts com a vies i que són referències laterals i
de confí. El resultat implica una projecció col·lectiva d’allò que els geògrafs
de la percepció anomenarien mapes
cognitius, cartografies que cada individu elabora a partir la representació
mental que es fa dels indrets on viu o que utilitza habitualment.
Com vaig remarca-vos sobre el terreny, les manifestacions funcionen
tècnicament com a festes implícites o parafestes, en el sentit de que no són
homologades com a activitats festives a efectes oficials, ni del llenguatge
comú, ni per part d’aquells experts que es pressuposen competents en l’estudi
de les anomenades «tradicions». A la pràctica, però, aquestes activitats
massives que de manera compacta i concertada ocupen l’espai públic i el transformen
responen a lògiques que són essencialment les mateixes que orienten les festes
populars al carrer. I no és sols que les marxes de protesta civils nasquessin
al segle XIX inspirades en el model que li prestaven les processons religioses
o que, ara mateix, no facin més que aguditzar la tendència a incorporar
elements festivals; és, sobretot, que les manifestacions civils es revelen de
seguida al servei d’aquell mateix dispositiu de producció identitària del que
veiem que les festes eren paradigma i que, per dur a terme llur tasca, posen en
marxa mecanismes performatius que fan moralment eloqüent l’entorn físic que els
convocants i els convocats consideren apropiat i apropiable per dur a terme la
seva acció.
A diferència d’una processó o d’una cercavila, una manifestació és un acte
en el qual un segment social determinat reclama alguna cosa o fa saber
determinada informació relativa a la situació que travessa. Al missatge general
que tota festa emet –som!–, la
manifestació n’hi afegeix uns altres de més específics, que consisteixen a
afegir-hi... i volem, diem, exigim, etc., tal o tal altra cosa. Són mobilitzacions, un dels
instruments centrals dels moviments socials, corrents d’acció col·lectiva
suscitats per incidir sobre la realitat i canviar-la. És per la mobilització que
els moviments socials no sols mouen o intenten moure un cert estat de les
coses, sinó que ho fan a base de moure’s en un sentit literal, topogràficament
i cronològicament, al seu si. En tots els casos, les ocupacions extraordinàries
del carrer per part de grups compactes de persones que tenen intenció de dir o
fer una sola cosa al mateix temps obtenen una certa prerrogativa sobre l’espai
que usen transitant-lo, defineixen la seva acció amb relació a un territori que
afirmen com a provisionalment propi i al qual atribueixen o bé usurpen uns
valors simbòlics determinats.
La diferència més important que podem trobar entre les deambulacions
tradicionals i les manifestacions militants com la de l'altre dia, però, és que
les primeres pretenen expressar cíclicament l’existència d’una suposada
comunitat estable, un grup humà pretesament coherent del qual una de les
característiques és la perduració. En canvi, les manifestacions de carrer són
pràctiques significants marcades per la seva condició esporàdica i perquè fan
evidents les virtuts cohesionadores del conflicte, la qual cosa implica que
aquests tipus d’actes fusionals són, en efecte, un exemple de ritualització
dels enfrontaments socials, no gaire diferents dels que ha estudiat tant
l’antropologia social de temàtica exòtica com l’estudi del procés de
modernització a les pròpies societats occidentals. Això és obvi en el cas
d’aquells actes que impliquen la visibilització de grups que es consideren a si
mateixos com a injustament invisibilitats, per exemple les dones, els joves,
els immigrants, els gais, etc., amb la qual cosa l’analogia amb els ritus de
rebel·lió estudiats per l’etnologia clàssica esdevé encara més clara.
En concret, les manifestacions de carrer proclamen un seguit de coses a
propòsit d’un sector d’opinió, d’un segment moral o ideològic, o d’una de les
fraccions que concorre en un litigi social, econòmic o polític qualsevol: la
seva força, la seva resolució, el seu entusiasme, la seva indigació, la seva
disciplina, la seva capacitat de convocatòria. No poques vegades, aquest tipus
d’actes enunciatius no tenen com a objectiu difondre un missatge concret –per
molt que es repeteixin consignes o s’enarborin pancartes–, sinó desplegar una
determinada energia social, corporificar o espectacularitzar no tant una
comunitat orgànica com una potència que expressa adhesions o/i rebuigs. Sovint,
aquesta potència pren la forma d’una quasi-amenaça davant d’aquells que d’una
manera o una altra s’està interpel·lant, ja sigui un altre sector social en
competència, una instància considerada
perillosa –i sovint presentada com una abstracció personalitzada: la droga, el
terrorisme, la delinqüència, el feixisme, la globalització capitalista, la
propietat privada del sòl...– o bé el poder polític, social o econòmic
establert considerat abstractament.
El grup humà que cristal·litza per una estona als carrers –i que, tret de
les manifestacions rutinàries o cícliques com aquesta del Primer de Maig, no
tornarà a aplegar-s’hi mai més per idèntics motius, tot i que si per raons
similars, no té en comú una cosmovisió determinada ni comparteix una mateixa
estructura societària, sinó que és una entitat polimorfa i multidimensional que
s’organitza ex professo en nom dels
afers concrets que han motivat la mobilització, però que són susceptibles de
generar formes d’identificació transversal sovint tant o més poderoses que les
de base ètnica o religiosa uniformes. Podríem dir que la manifestació suscita
un grup social per conjunció contingent, mentre que la deambulació festiva
tradicional pretén consignar l’existència d’un grup social basat en l’afiliació
o la pertinença a una unió moral més duradora. La manifestació de carrer fa
paleses les contradiccions i les tensions socials existents en un moment donat
en la societat i les persones que es reuneixen objectiven simbòlicament una
agrupació humana provisional convocada en funció d’interessos i objectius
col·lectius específics, esdeveniment amb un fort contingut emocional que, de
banda dels motius de la convocatòria, procuren als participants una dosi
important d’entusiasme militant i d’autoconfiança en la força dels qui pensen i
senten com ells. Ben entés que els aplegats no tenen per què mostrar-se
homogenis. Al contrari, com vàrem poder comprovar sobre el terreny, sovint les
manifestacions són posades en escena d’una diversitat de components en joc,
units per l’ocasió, però que curen d’indicar la seva presència delegada a
través d’indicadors singualitzadors, com ara la seva pancarta, de les seves
consignes o de la seva bandera.
Aquest
principi tindria les seves excepcions relatives, que coincidirien precisament
amb aquelles formes de manifestació que més a prop es troben del model que els
hi presten les festes tradicionals. És el cas de les protestes commemoratives, rutinitzades, potser les de
simbolisme més legible des de fora i l’evolució de les quals resulta més
previsible. La seva condició cíclica i regular les emparenta amb les
celebracions populars fixades al calendari i repetides any darrere any. La
manifestació a la que vàrem assistir en seria un exemple. En aquests casos,
l’activitat deambulatòria pels carrers és una mena de monument dramatúrgic en què
el grup reunit s’arroga la representació de col·lectius humans víctimes d’un
determinat greuge històric que, en la mesura que no s’acaba mai de reparar, ha
de recordar cada any la seva condició de pendent de resoldre. Els aplegats evoquen una ferida infligida,
una derrota injusta, una ofensa crònica, però no es presenten com una
congregació contingent, sinó com l’epifania d’un sector de ciutadans que tenen
en comú alguna cosa més que llurs vindicacions. Les dones, la classe obrera o
els catalans ritualitzen
El que resultaria bastant consensuable, a l’hora de
fer-ne l’anàlisi, és que aquest tipus d’activitats fusionals –les marxes i
concentracions– són una part substantiva de la vida civicopolítica en el món
contemporani i demostren la vigència de mecanismes d’afirmació comunitària
abundantment presents en la vida social humana, al mateix temps que testimonien
la capacitat del ritual d’adequar-se als requeriments comunicacionals dels mass
media, l’atenció dels quals sempre és un objectiu a assolir pels convocants. En
altres paraules, les manifestacions són un exemple palmari del que
l’antropologia de les societats industrialitzades anomena rituals polítics
moderns, destinats a crear solidaritats no basades forçosament en el consens,
fundar legitimitats, canalitzar la percepció popular dels esdeveniments..., tot
convinant una intensificació interna del grup congregat amb una funcionalitat
realitzada en qualitat de vehicles d’informació adreçada a d’altri.
