Lewis H. Morgan
Aquest article el vaig publicar al Quadern de Cultura d'El País després de saber que, en no haver aconseguit suport econòmic instituconal, l'editorial Icaria no estava en condicions de continuar editant la col.lecció Breus Clàssics de l'Antropologia, que havia dirigit al llarg de quatre anys i on havien aparegut diverses petites joies de la disciplina. Va aparèixer el 4 de desembre de 1997.
L'ANTROPOLOGIA, LA LLENGUA I EL 2004
Manuel Delgado
Acaba d’aparèixer
la darrera entrega de Breus Clàssics de l’Antropologia, la col·lecció que
Editorial Icària i l’Institut Català d’Antropologia consagren a recuperar –i en
català- peces bàsiques per a la història de l’etnologia i, més enllà, per a la
del pensament contemporani. Es tracta ara de L’origen del sistema classificatori del parentiu, de Lewis H.
Morgan, sens dubte un dels antropòlegs evolucionistes més interessants i
vigents. Publicada per primer cop el 1868 i traduïda i prologada per Carles
Salazar, constata l’inici d’una preocupació, àmpliament conreada a partir
d’aleshores, per les correspondències entre les nomenclatures familiars –a qui
anomenem pare, cosí, oncle, sogre- i
els sistemes de conducta culturalment pautats, expressió particular d’una
qüestió més fonamental i ampla: la de les relacions entre llenguatge i vida.
Un cop fet
avinent el valor d’aquesta novetat, seria cosa de proposar una reflexió més
genèrica sobre el panorama de les traduccions de literatura antropològica al
català. Ve al cas perquè hi ha signes que aquesta podria ser, efectivament,
l’última entrega d’aquesta col·lecció. Ofegada per la tràgica manca d’interès
per la lectura que pateix el país,
marginada com a expressió d’una disciplina injustament perifèrica, Breus
Clàssics de l’Antropologia es debat entre reconvertir-se al castellà o
desaparèixer definitivament.
Tenim a les mans
una col·lecció de debò insòlita. D’Un parell d’anys ençà havien estat traduïdes
al català obres recurrentment citades com a referències indispensables en
ciències socials i que en pràcticament tots els casos ni tan sols es trobaven
en castellà. Què hi ha disponible a les llibreries de Maurice Leenhardt? Abans
que Paidós es decidís a publicar en espanyol el gran Do Kamo, Breus Clàssics havia ofert La persona a les societats
primitives, a cura d’Andreu Viola. Què tenim a l’abast de Michel Leiris? De
poesia i narrativa alguna cosa, fins i tot en català (Edat d’home, Edicions 62, 1992)... Però del Leiris etnòleg? Res, ni
en català ni en castellà, excepció feta, dins la mateixa col·lecció, de L’etnòleg davant el colonialisme, el
text en que l’autor de L’Afrique fantôme reflexionava
sobre les relacions entre antropologia i imperialisme.
Què pot trobar-se
de Marcel Mauss? Ben poc, tret de L'assaig
sobre la naturalesa i la funció del sacrifici, una de les pedres angulars
de l’antropologia i la sociologia de la religió, recollida a Breus Clàssics.
Fonts de l’antropologia de la família? Només en català i a la mateixa
col·lecció: l’esmentada novetat de Morgan ara mateix i El mètode genealògic dels sistemes classificatoris de parentiu, de
William H. Rivers. De Franz Boas, el fundador de l’antropologia cultural
nord-americana, tan sols es ven Els
mètodes de l’etnologia, inclòs a la col·lecció d’Icària en edició a cura
d’Angel Martínez. Pel que fa a Bronislaw Malinowski, Edicions 62 va procurar
versions de dues de les seves obres més importants, Sexe i repressió en les societats del Pacífic Occidental (1985, de
Lluís Flaquer, amb pròleg de Jesús Contreras). Però només una col·lecció tan
insensata com aquesta hauria `pogut encarregar-li a Joan Bestard la traducció
del polonès de la tesi doctoral de Malinowski, Sobre el principi de l’economia del pensament, de què no existia
fins ara sinó recent edició en anglès.
El compromís
entre contracultura i antropologia o la moda estructuralista van propiciar
algunes bones traduccions fa un grapat d’anys. Penso en les de Saluda Levitares
degudes a Miquel Martí Pol: Tristos
tròpics (Anagrama, 1969) o El
pensament salvatge (Edicions 62, 1971, amb pròleg d’Eugenio Trias).
Resumint: en dos anys aquesta col·lecció que ara està a punt d’expirar ha posat
en circulació tantes traduccions d’antropologia com totes les produïdes en les
tres dècades anteriors.
La cosa no deixa
de tenir la seva gràcia. En un moment com aquest, en què la urgència de
“defensar la llengua” sembla determinar gran part de la vida nacional, hom pot
notar en la seva pell de professional l’abisme que , en política, separa les
paraules dels fets. Els mateixos que proclamen amb tota la vehemència la seva
resolució de col·locar el català en el lloc de normalitat que li pertoca
contribueixen amb la seva passivitat al naufragi de les iniciatives que
intenten incorporar-lo a les bibliografies universitàries.
Aquesta no és
l’única perplexitat. No es diu que estem per organitzar un colossal homenatge a
la pluralitat cultural, de què les nostres ciutats ja en són escenari? Quina
mena de coneixement de la diversitat humana propiciarà el gran projecte del
Fòrum 2004? S’obligarà a les diferents cultures a esdevenir una mena
d’autoparòdia folkloritzada? O, ben al contrari, es procurarà fer possible, al
costat dels grans espectacles, una oportunitat per parlar i pensar seriosament
a propòsit de la multiplicitat d’humanitats amb què hem de conviure?
Plantejant-ho d’una altra forma, si estem tan il·lusionats a fer de Barcelona
un aparador planetari de l’heterogeneïtat de les cultures, com és que interessa
tan poc fer accessible la veu d’aquells –Leiris, Malinowski, Morgan...- que més
van fer per conèixer-les i fer-les respectar?
