La foto es de Jonathan Higbee
Les primeres teories emocionalistes sobre la religió
Manuel Delgado
A la classe del dimarts passat, la que vàrem fer davant
el MACBA, vaig fer referència a les perspectives que podríem anomenar
emocionalistes, que són aquelles perspectives que treballen els fenòmens
religiosos posant-los al servei de les necessitats emotives dels ésser humans,
associades a’una psicologia que atenia quasi de manera exclusiva a les
dimensions purament afectives de l’esperit humà. Us remarco que aquests
coneixement haurieu de considerar-los a tall de complement per a tenir una idea
de conjunt de les teories front les quals apareixen les alternatives
sociologistes que seran seguides pel gruix de l’antropologia social europea,
que en bona mesura les ignoraran.
Una precoç manifestació d’això, en el camp concret de
l’antropologia de la religió, fou el llibre d’un dissident de Tylor, R.R.
Marett, titulat The Threshold of
Religions (1909). Marett afirmava, enfront del seu mestre i de Frazer, que
no eren pas les idees que feien sorgir l’acció, sinó que eren els requeriments
de l’acció que provocaven les idees, de manera que era l’aspecte motor i no
l’intel.lectual el que explicava en darrer terme el territori considerat
indeferenciable de la màgia i la religió, identificat al seu torn amb una
suposada “zona crepuscular” de la ment. L’entitat a la qual les actuacions
místiques s’adreçaven o que convocaven era una mena de poder ocult -el mateix mana que Mauss també farà centre de les
seves teoritzacions-, atribuït a certes persones o coses, i en el qual l’home
projectava dosis importants d’energia emocional que no trobaven satisfacció en
la vida quotidiana. En la mesura que les situacions en què l’individu se sentia
impel.lit a desplaçar els efectes dels seus sentiments -odi,amor, temor,
angoixa, ansietat...- tendien a repetir-se amb regularitat, els recursos
màgico-religiosos d’alleujament mitjançant els quals aquestes emocions podien
estabilitzar-se esdevenien finalment fórmules rituals socialment acceptades. El
practicant del ritu sap perfectament que pensar en un enemic seu mentre, posem
per cas, crema una fotografia seva no és pas el mateix que calar foc a la seva
roba, però aquest mecanisme li permet desfogar-se.
Aquesta postura fou compartida pel francès Alfred Loisy,
que considerava que els rituals eren simulacres d’acció que permetien
regularitzar els sentiments d’incertesa garantint a l’individu un mínim “de
confiança en les seves empreses i en si mateix”. A cops, aquesta vàlvula d’escapament que la
màgia o la religió impliquen pot ser també un estímul per a l’acció. En tots
els casos, el que realitza cerimònies religioses o màgiques es proveeix
d’autèntiques pròtesis que substitueixen les accions encaminades a uns fins
determinats i que sospita que són insuficients per a assolir-los ; la
finalitat dels ritus és “restablir la confiança dels homes quan aquesta ha
estat malmesa per una crisi”.
Ja vaig dir-vos que aquesta era també l’òptica que van
adoptar els antropòlegs culturalistes nord-americans hereus de Boas. Per
exemple, Robert H. Lowie, un dels deixebles de Franz Boas. En el seu llibre Religión primitiva (Alianza) sostenia
les tesis de Marett sobre la indistinció entre màgia i religió, ambdós fenòmens
vinculats als estats anímics que es projecten en forma d’experiència de por
davant el desconegut. El domini del màgico-religiós estava fet, segons Lowie,
de respostes a l’esbalaïment i d’un temor reverencial davant “el Sobrenatural,
l’Extraordinari, el Fantàstic, el Sant, el Diví” . Aquesta òptica és comparable
a l’aplicada per un altre boasià destacat, Alexander A. Goldenweiser, per al
qual també la màgia i la religió havien de ser conceptualitzades a partir de
l’estremiment de l’individu en presència de potències inefables.
D’acord amb aquest enfocament subjectivista la religió en
darrera instància ha de ser definida per referència a la condició íntima i
privada dels sentiments que presumptament la provoquen. Després de Goldenweiser i Lowie, un home clau
per a l’evolució del culturalisme nord-americà, Clyde Kluckhohn, elaborà una
teoria general de la religió del tot fidel a la mística de l’experiència, la
qual cosa no hauria de fer estrany en un autor que havia explicitat la seva
admiració pel degeneracionisme d’inspiració catòlica dels difusionistes.
Un altre representant de la lectura subjectivista de la
màgia i la religió fou Bronislaw Malinowski, en qui es combinaven els deures
que li imposava tant el seu deute amb Frazer, el seu padrí intel.lectual, com
la seva admiració per Freud i, més en concret, la seva amistat personal amb el
psicoanalista Ernest Jones. Amb Frazer compartia l’absolut menyspreu pel saber
màgic, “art governat per creences malforjades i mancades de profunditat, que es
du a terme amb una tècnica simple i monòtona”. Amb Freud, compartia d’altra
banda la lleialtat als principis relatius a la satisfacció del desig, és a dir,
els que conciten l’individu a posar en efecte i avançar gestualment o
mentalment la representació del seus fins. La idea central del funcionalisme de
Malinowski era que els ritus són els instruments que permeten d’alleujar
l’angoixa davant calamitats naturals i actuen com a reductor del nivell
d’incertesa en les relacions ambientals, combinadament amb el el que podríem
anomenar “ansietat utilitària”, suscitada per la constant urgència de cobrir
les necessitats fisiològiques elementals. El leimotiv del funcionalisme malinowskià aplicat al camp de la màgia
i la religió les concep com a guies per
a l’actitud adequada amb vista al domini racional de l’entorn i al servei de la
necessitat psicofisiològica de superar sentiments individuals d’incapacitat o
desemparament, fent acceptable en el pla afectiu la frustració dels assoliments
esperats o la indefensió enfront les contrarietats naturals. Com assenyalava
Malinowski mateix : “Màgia i religió no són sols doctrina o filosofia, ni
cos intel.lectual d’opinios, sinó un mode especial de conducta, una actitud
pragmàtica que han construït la raó, la voluntat i el sentiment al mateix
temps. D’igual manera que és mode d’acció, és sistema de credos i fenomen
sociològic a més d’experiència personal” .
El coqueteig de Malinowski amb la psicoanàlisi ha de ser
posat en relació amb un corrent antropològic més ampli que, inspirant-se en una
determinada interpretació del Totem y
tabú de Sigmund Freud (Alianza), serà dominant als Estats Units fins a la
dècada dels cinquanta i gaudirà d’un considerable ascendent fins bastant més
tard. En aquesta perspectiva es fonamenten els supòsits teòrics segons els
quals les normes culturals poden ser interpretades com a respostes davant les
privacions instintuals imposades als seus membres durant la infantesa i
l’adolescència. Els ritual i les creences religioses serien sistemes projectius, equivalents, en el
nivell social, dels sistemes neuròtics individuals. És des d’aquesta orientació
patologitzant que Ruth Benedict, per a posar un cas, podia referir-se a la
cultura kwakiutl com “megalòmana paranoide”. La missió d’aquests rituals i
creences seria aleshores, actuar com a recursos que controlarien amb èxit les
ansietats provocades pels traumes, i crearien una simptomatologia neuròtica
socialment acceptada i rutinària, capaç d’evitar les conseqüències
catastròfiques que un neguit persistent podria provocar per a l’activitat dels
individus.
Des de la perspectiva de l’escola de cultura i
personalitat, la religió actuaria com a institució cultural, sostinguda per una
societat, que pot ser objecte de comunicació, que gaudeix d’acceptació comuna i
la infracció o la desviació de la qual provoca certa pertorbació en l’individu
o en el grup. En la mateixa orientació que Malinowski inaugurava en
antropologia, també aquí la religió serveix per a oferir pal.liatius i
compensacions als sentiments que comporta la incapacitat de satisfer certes necessitats
biològiques o altres de generades per la mateixa cultura. L’ascendent pragmàtic
queda reflectit en la insistència a presentar les institucions culturals com a
“resultat dels esforços fets per controlar i estimular la conducta”.
