EXPLICACIONS PARADOXALS
Manuel Delgado
En una interessant
contribució a la historia dels encontres, desencontres i malentesos entre
antropologia i història, Keith Thomas expressava la necessitat que es traiés el
màxim profit a les “explicacions paradoxals” que solien propiciar els
antropòlegs, la virtut de les quals consistia a desbaratar el tipus
d’interpretacions i pressupòsits dictats pel sentit comú amb què sovint es
conformaven els historiadors (cf. “Historia y antropología”, Historia Social,
3 (hivern 1989, pp. 62-80). Doncs bé, ens arriba un exemple més d’aquesta dèria
dels antropòlegs per explicar per mitjà de paradoxes determinats fets
històrics, resultat sens dubte d’una perspectiva que comparteix amb la dels
historiadors un mateix objecte –la societat– i uns mètodes similars –diversos
sols en la dosificació dels procediments–, però que es distingeix en l’èmfasi
posat en les condicions inconscients o almenys no explicitades de l’acció
humana, com també en el concurs determinant en ella de les inèrcies i les
repeticions, és a dir de la cultura.
Es tracta del llibre de Gerard Horta De la mística a
les barricades, publicat per Proa i que va merèixer el Premi d’Assaig
Carles Rahola. En una primera instància, l’obre exposa una visió en panoràmica
del contingut esoterista de diverses formes d’hostilitat al poder, un seguit de
relacions i itineraris entre, d’una banda, expressions d’ideologies de llarga
durada que un positivisme estret qualificaria d'obscurantistes i, de l’altra,
pràctiques històriques que s’han basat en la crítica radical de les aparences i,
especialment, d’aquelles en les quals els poders instituïts trobaven les fonts
de la seva legitimitat. El que ve a continuació d’aquesta presentació en
perspectiva és una mena d’inventari, desvetllat en la seva consistència
interna, d’escoles de pensament basades en el rebuig de l’evident, una de les
quals, l’espiritisme lliurepensador de la Catalunya del XIX, mereix una atenció
especial. Així doncs, del que ens parla el llibre és, en una primera fase, d’un
ampli espectre dels corrents ocultistes que van preparant el camí a
l’espiritisme llibertari, naturalista i feminista de la Catalunya de la segona
meitat del XIX, corrents que són ocultistes no sols en el sentit de que es
camuflaven davant les vigilàncies que, com a desviacions perilloses que eren,
no deixaven d'assetjar-los, sinó sobretot en el que escorcollaven l’obvi en
busca d’altres plans de la realitat.
La paradoxa
explicativa rau aquí que una visió del món a priori qualificable d’irracional
–l’espiritista– pogués ser convocada i utilitzada com un instrument ideacional
al servei del trencament amb sistemes de món tradicionals i ajudés a encarar
els processos de modernització –subjectivització, secularització,
centralització política, homogeneïtzació cultural, industrialització, etc.–
d’una manera racional, és a dir,
estructurant idees i actituds entorn d’eixos ètics, no subordinats a les
sacramentalitzacions rituals ni a les mediacions sacerdotals. L’«irracional»
espiritisme podia ser, aleshores, un factor ideològic estratègic en ordre a la
creixent interiorització de principis morals abstractes i la pedagogia d’un
tipus d’autoritat no fonamentada en el vell despotisme de la comunitat.
El que Gerard Horta ens explica és que res
hi havia d’irracional en l’assumpció de conductes o concepcions basades en la
comunicació amb mons paral·lels. Ans al contrari, la comparació entre cultures
i fases històriques ens posa de manifest com molts corrents d’emancipació
social s’han valgut de presumpcions mistagòguiques per superar contextos
socials marcats pel desconcert, aportant-hi fórmules i orientacions als
descontentaments col·lectius, integrant els sentiments de rebel·lia en un gran
propòsit d’alliberament social intrahistòric, dotant d’esquemes de
plausibilitat les conseqüències anòmiques de les dinàmiques civilitzadores,
proveint de congruència argumental i operativa les expectatives d’unes classes
oprimides fragmentades i confoses. En tots els casos, des dels apocalipticismes
medievals a un bon nombre dels actuals moviments alternatius, passant per
l'impuls profètic que tants cops ha guiat les lluites dels pobles i les classes
insurrectes d’arreu del món, la presència de poètiques transcendents al si de
moviments que aspiraven a un canvi radical en la societat no ha representat ni
un mer residu inercial de creences religioses no superades, ni una manifestació
d’immaduresa o desorientació ideològiques. Ben al contrari, aquesta
sensibilitat envers els altres mons dissimulava formes extremament elaborades i
subtils d’una racionalitat altra.
L’afer central de
l’estudi d’Horta és, com hem dit, el de l’espiritisme, corrent esotèric basat
en la creença en la capacitat psíquica dels humans per entrar en contacte amb
els habitants del més enllà, que una part del llibertarisme català va
incorporar en bona mesura a la seva manera de veure el món i canviar-lo. Com en
altres casos dels quals el llibre aixeca testimoni, una tècnica de possessió –i
l’espiritisme ho és– permet que, en un moment donat, els exclosos i els mal
assentats en el sistema esdevinguin primer el centre d’un culte i, des d’aquí,
del món. Els desposseïts són els posseïts, els marginats passen a ser els
escollits. És fàcil entendre aleshores que la revolta trobi en els cossos en
trànsit una projecció de la pròpia efervescència social desfermada. I és que el
que Gerard Horta ens destaca és que tota revolució, tota insubmissió, per
molecular que sigui, sempre assoleix una dimensió somàtica.
De la mística a
les barricades és una obra que parla de la relació
profunda que vincula cos i revolució, una relació de la qual l’èxtasi
espiritista podia esdevenir model i anticipació. A la mínima oportunitat, la
insurrecció passa a convertir-se en aquell fons sonor estrident sobre el qual
els cossos transcendeixen les sinergies elementals i els ritmes simples, per
assolir una dimensió que és al mateix temps ètica, èpica i estètica, de què
l’estupefacció que el trànsit místic ja havia estat expressió és la primera
matèria. El cos i la societat descobreixen aleshores, en plena turbulència, com
són les distorsions allò que els alimenta, com són les alteracions el que els
procura l’alè vital. En aquestes oportunitats, el cos socialitzat o la societat
corporificada –com es vulgui– viuen un desajustament que és un reencontre amb
el principi ocult que els organitza sobre la base de desorganitzar-los primer.
Aquesta és la lògica simultàniament anorreadora i seminal que atorga a la
possessió un paper central en tantes explosions de rebel·lia col·lectiva. El
cos mediúmic i l’insurrecte –com el del xaman, el del dansaire o el de l'acròbata
del circ– demostren la capacitat humana per generar universos en els quals
l’esclavatge operatori ha quedat abolit o en suspens i en què ja no regeix ni
el pes ni l’equilibri. En tots aquests casos, el cos ja no és un mer instrument
per a la supervivència, sinó el pont que permet tota inserció significativa a
l’univers.
Negant l’immanent,
proclamant l’imminent, el trànsit porta a les seves darreres conseqüències la
comprensió en termes corporals de l'intercanvi que manté amb el seu context
social, la interpel·lació que fa i de què és objecte per part del mediambient
històric que l’envolta. El cos posseït i el cos insurrecte neguen la distància
entre l’interior i l’exterior, entre consciència i món, entre individu i
col·lectivitat; provoquen una dislocació, obren una esquerda per la qual poden
entrar i sortir energies que actuen a la història, però que no pertanyen
pròpiament a la història, sinó a la potencialitat bruta que les societats
humanes detenen per a la seva pròpia transformació. L’espasme del mèdium és
idèntic, en clau microcòsmica, a l’efervescència col·lectiva: en un i l’altra
podem ser testimonis de com gesticulen cossos que es neguen a acceptar-se en
qualitat d’entitats estabilitzades, que descobreixen un frenesí que podria –si
volgués, i aleshores vol– transformar-ho tot.
És curiós veure com
se’ns poden revelar d’inútils i nècies les oposicions que tantes vegades hem
vist presidint els debats entre antropòlegs i historiadors. L’explícit i
l’implícit, l’esdeveniment i l’estructura, el succés i el sistema, l’estàtic i
el dinàmic, el sincrònic i el diacrònic, l’acció i les operacions de la
intel·ligència... Tot això es reuneix i passa a través de l’espasme d’un cos
que ja no és de l’individu, sinó de la història i de col·lectivitats dotades de
consciència. En poques oportunitats podríem descobrir amb més claredat com
categories que el discurs inventa i separa poden esdevenir una mateixa cosa
quan es deixen en mans de les manifestacions més radicals de la pràctica. Què
és aquest cos posseït pel trànsit místic o per la revolta sinó el lloc i el
moment precís en què es produeix la fusió ontològica entre el que passa i
l’estructura que al mateix temps hi era i en resulta, entre passat, present i
futur, entre el que dura i el que muta? L’èxtasi dels cossos en trànsit o en
lluita és l’escletxa per la qual es filtra tot el que aguaita i espera, la
potencialitat de tot allò que podria i voldria ser, porta per la qual qualsevol
món convocat pot fer-se, de sobte, present.
