 |
| La foto és de Yanidel |
Resposta a Jaume Estalrich, doctorand
LA DESIGUALDAD SITUADA
Manuel Delgado
Contesto amb retard les teves consideracions a classe i per escrit sobre "el que es diu" de Goffman. Craso error, que diuen, considerar –com sol fer-se– la microsciologia goffmaniana com indiferent a les diferències, per exemple, de classe. M'emprenya aquesta mania d'atribuir-li a Goffman una desconsideració dels determinants socials macro que mai deixen d'estar presents en cadascuna de les situacions o quadres dramàtics en els que un individu es va veien involucrat. Això té a veure amb la ubicació de Goffman dins l'escola interaccionista, que, efectivament, sempre ha donat per descomptada una certa 'autonomia dels esdeveniments que es produeixen en el decurs del flux de les trobades, és a dir a la consideració en tant que realitat exempta de la situació comunicacional, que es desvetlla un miratge quan es posa de manifest que l'espai dels entrecreuaments socials per excel•lència, això és l'espai públic urbà –l'escenari preferent de les relacions públiques en les que es va centrar Goffman–, no és tant el prosceni de la posada en escena de les diferències, com el de la posada en escena de les desigualtats. En efecte, en cada quadre dramàtic que es desenvolupa en contextos públics els intervinents poden perdre la protecció que els concedeix hipotèticament l'anonimat al veure's delatats per indicis que denoten en ells un origen socioestructural o una desviació de la norma susceptibles de provocar neguit o embaràs en els seus interlocutors.
Qui va notar i va col•locar en primer terme aquesta problemàtica –la de la manera com la situació no es produeix en cap cas d'esquena o al marge de l'ordre social en el marc del qual es produeix és justament Erving Goffman, que s'instal•lava d'aquesta manera fora del camp de l'interaccionisme simbòlic per a proposar una línia microsociológica més afí a la tradició estructural-funcionalista de la qual mai va deixar de forma part. Per a Goffman, l'atenció per la versatilitat i dinamisme dels microprocessos socials era del tot compatible amb l'evidència que la interacció està governada per regulacions socials alienes i anteriors a la situació. És més, és a ell a qui cap el mèrit no només de contemplar com l'acció situada encarna l'ordre social establert, sinó la manera com els intervinents en cada interacció estan contribuint de forma activa al seu manteniment, avenint-se en tot moment a col•laborar i lluitant per mantenir a ratlla qualsevol factor que l'amenaci.
Tu pensa que la perspectiva interaccionista –com ocorre amb la etnometodològica, les teories de la conversa i altres variables de construccionisme cognitivista– treballa a partir d'un supòsit troncal que atorga als intervinents en cada trobada la capacitat de determinar o intentar determinar en el curs mateix de l'acció el que en ella va a succeir. Aquesta perspectiva no nega que certs determinants estructurals –per exemple els derivats d'una estratificació classista, ètnica o de gènere o qualsevol altra forma de jerarquització social– tinguin un paper important en la coproducció de consens i en les transaccions comunicacionals, però aquestes no són una mera reverberació d'aquestes relacions asimètriques, sinó “altra cosa”, i altra cosa per a la qual llibertat de decisió i acció dels individus és decisiva. Aquest supòsit que els integracionistes assumeixen com a central permet distingir entre context estructural i context de negociació. El context estructural pesa sobre el de la negociació, però aquest remet a condicions i propietats que són específiques de la pròpia interacció i que intervenen decisivament en el seu desenvolupament. És tal distinció la qual Goffman no reconeixeria com pertinent, ja que l'autonomia de la interacció respecte de l'estructura social és una pura ficció, en tant presumeix una improbable capacitat dels éssers humans per a superar o fins i tot vèncer les constriccions ambientals de les quals provenen, des de les quals han ingressat en la interacció i l'han definit, i que poden ocultar o dissimular, però que en cap moment abandonen.
La perspectiva de Goffman és sens dubte situacional, però la seva aposta pel microanàlisi apareix travessada per una èmfasi preferent en l'ordre social, per com aquest busca preservar-se costi el que costi i fer reversible qualsevol dinàmica que pogués afectar-lo; per la complicitat activa que els individus apliquen a l'hora que reprimir o suprimir els factors que alterarien la disposició del món social; per la manera com els membres del grup sacralitzen allò del que d'alguna manera depenen... Pensa que el que sembla preocupar Goffman no és com els individus poden canviar l'ordre de les seves relacions i l'estructura que es mouen, sinó, al contrari: com, conscients d'aquesta virtualitat, la neutralitzen i s'obliguen a si mateixos a oferir permanentment mostres de que no pensen exercir-la, ja que coneixen i temen el preu en forma de desaprovació o càstig que hauran de pagar per això.
Poc a veure amb la pretensió de interaccionistes i etnometodòlegs de que la situació és un ordre sorgit a instàncies de la pròpia iniciativa dels concurrents. És a dir, i per emprar les paraules del propi Goffman en el seu discurs d'investidura en American Sociological Association, “l'ordre de la interacció és l'ordre social en al plànol de la interacció”. En això Goffman no s'aparta de la tradició sociològica clàssica –Parsons, per exemple–, per a la qual les actuacions i les percepcions recíproques estan orientades per models normatius preestablerts. Les propietats situacionals són les propietats de la situació, però no les que aporta la tasca interpretativa i intencional dels subjectes, sinó aquelles altres en les quals trobem la petjada de les reglamentacions que estructuren els moments des de fora i que els actuants assumeixen la feina d'actualitzar.
Com es podria retreure-li a Goffman la ignorància dels marcatges socials, sent com és l'autor d'aquesta obra fonamental per a les ciències socials de la desviació que és Estigma, on Goffman emfatitza el pes que sobre la situació exerceixen estructures socials inigualitaries. La vida pública se sostindria –ens diran interaccionistes i etnometodòlegs– a partir de la radical actualitat de la situació i de la competència –i el dret– dels participants en ella per a no definir-se i romandre en l'anonimat. En canvi, el que ens diu Goffman és que això és una quimera i que, a la mínima oportunitat, una sèrie de tabulacions classificatòries s que fins a aquell moment podrien haver-se limitat a distingir entre la pertinència o no de les actituds percebudes immediatament i del seu resultat imminent, poden, quan es desencadena la focalització, imposar una identitat social reconeguda o sospitada en aquell o aquells amb els que s'interactua.
L'identificat com portador d'un tret minusvaloritzant–pertinença a un segment social considerat baix o perillós, adhesió cultural inacceptable, discapacitat física o mental– perd automàticament els beneficis del dret a l'anonimat i deixa de resultar un desconegut que no provoca cap interès, per a passar a ser detectat i localitzat com algú la seva del qual presencia –que fins a llavors podia haver passat desapercebuda– acaba suscitant malestar, inquietud o ansietat. Un relació anodina pot convertir-se llavors, i a la mínima, en una nova oportunitat per a la humiliació de l'inferioritzat, que pot adoptar diferents formes, que van de l'agressió o l'ofensa a una actitud compassiva, tolerant i fins i tot “solidària”, no menys certificadores de fins quin punt és fictícia la suposada tendència equalitzadora de la comunicació entre desconeguts en contextos públics urbans, allò que avui retòricament solen presentar com "espai públic".
