Manifestación de jornaleros en Lebrija (1978). Foto de Manuel López
Comentaris per la doctoranda Carla Rivera enviats el maig de 2025
Sortir al carrer
Manuel Delgado
Recorda que del que parlem és del paper institucional del carrer com a institució política a la que recórrer en cas d'insuficiència de les institucions polítiques formals, incapaces d’assumir les tasques previstes per a elles com a mediadores hegelianes entre la societat i l’Estat o entre moral i política. És aquest cas el que il·lustra l’acció col·lectiva, que fa paleses les contradiccions i les tensions socials existents i s’objectiva una agrupació humana provisional convocada en funció d’interessos i objectius col·lectius específics, esdeveniment amb un fort contingut emocional que, de banda dels motius de la convocatòria, procuren als participants una dosi important d’entusiasme militant i d’autoconfiança.
Sisplau, pensa en el què implica la lògica de «sortir al carrer», que constitueix el que et vaig dir que era la modalitat gladiadora d’acció política, aquella que implica el màxim grau d'involucrament personal dels membres d’una societat. Això ho tens al llibre Political Participation: How and why fo people get involved in politics?.de L.W.. Milbrath i M.L Goel, M. L. (University Press of America, 1977). Això val per contestar qualsevol forma d’autoritat institucional del tipus que sigui, però, en la línia de l’article que t’he enviat, no és menys cert que també poden ser un recurs de les pròpies institucions polítiques formals per, en condicions de crisi, per exhibir-se, com se sol dir, «legitimades pel carrer».
El que et volia dir és que l’acció al carrer constitueix –en el llenguatge polític– una modalitat de democràcia directa i radical, en què són els propis afectats els que es consideren legitimats per parlar per si mateixos i sense el concurs de mediadors orgànics institucionalitzats a través del vot, ni usant els «conductes reglamentaris» que preveu el sistema parlamentari i la burocràcia administrativa. Es tracta, al capdavall, d’una denúncia del que Pierre Bourdieu ha anomenat fetitxisme de la delegació, la il·lusió de que algú pot encarnar físicament i portar la paraula –ser portaveus– d’una col·lectivitat vindicativa. Això ho tens a P. 1984. «La délégation et le fétichisme politique». A: Actes de la recherche en sciences sociales, núm. 52-53 (juny 1984). Segur que està traduït.
També d’una manera d’advertir-nos que la lluita democràtica és una lluita per la paraula i per el dret a parlar i que la manifestació funciona com una conquista de la paraula, que gens casualment és com titulava Michel de Certeau el seu llibre sobre el Maig del 68 a França, traduït al seu moment al català i tot: El dret a la paraula (Estela, 1970). Els ciutadans es representen a ells mateixos, reclamen exercir el seu dret a existir amb un rostre, com a realitats que es fan presents en aquest prosceni per la vida pública que és la plaça i el carrer. Això és vàlid per els segments socials agreujats per una causa o altra, que increpen el poder, però també potser, insisteixo, un recurs en mans de les pròpies institucions, que, en moments crítics, poden convocar als seus administrats surtin al carrer per fer-los costat.
Una altra pista que et podria ser útil és la noció de «significant flotante» o «significant buit» d’Ernesto Laclau. En parla sovint. Per exemple a «La razón populisa», que t’adjunto. En Laclau vol dir un significant prou obert que pot significar moltes coses o, dit com ell ho faria, un significant que absorveix significats en comptes d’emetre’ls. Escandalós que Laclau no reconegui que el concepte prové de Lévi-Strauss, que, recorda-ho bé, defineix el significant florant o valor simbòlic zero com un equivalent del fonema zero, aquell, que segons la lingüística estructural, no s’oposa a un altre fonema sinó a l’absència de fonema. El valor simbòlic zero és, com el mana de Marcel Mauss, res, el que li permet ser tot o qualsevol cosa.
Però, recorda també, Lévi-Strauss no parla mai d’institucions polítiques -en el sentit de la política formal– sinó d’institucions socials, en el sentit que Radcliffe-Brown proposa. Una institució valor zero és una institució que s’oposa a l’absència de institució.
Jo estic intentant trobar-te ponts entre l’antropologia social –Radcliffe-Brown, Lévi-Strauss– i la teoria política estàndar, que és amb la que estàs treballant, però no deixo de pensar en el complicat que deu ser fer-te entendre. Com incorporar les fonts de les que parties a on ets ara. Què queda dels moments de Lefebvre i les situacions situacionistes de les que parlavem quan parlavem? Quin lloc ocupa ara la crítica de Lefebvre a la vida quotidiana. Pensa el que et subratllava de Lefebvre: el carrer és tot. Tu series capaç d’aplicar Michel de Certeau al que estàs fent mostrant que les tàctiques són a les estratègies al que el carrer és a l’espai públic?
