La foto és de Vivian Maier
Comentari per Laia Folch enviat el maig de 2025
L'escriptura com a instrument de dominació
Manuel Delgado
La qüestió de la que em parles és ben interessant i del tot pertinent. Fas literatura sobre literatura, d'igual manera que representem representacions. El que passa és que abordar aquesta qüestió planteja l'afer no de la literatura, sinó de l'escriptura i, més enllà, de la raó gràfica. És important, perquè tu identifiques literatura i escriptura, però existeix una literatura oral que és la que al capdavall copses en les entrevistes etnogràfiques o en el recull d'informació verbal en general. En aquest cas, l'associació que fas entre literatura escrita i memòria és correcte, però t'enfronta a una qüestió: l'escriptura neix i existeix justament per fixar la memòria, és a dir per recordar-nos que és el que hem de recordar.
Aquí la lectura obligada, és a dir -mai millor dit en aquest context– no oblidable, es la de Jack Goody qui, basant-se en la comparació antropològica, va sistematitzar més les conseqüències de la literarietat com un dels factors que van presidir o acompanyar l'aparició de societats urbanes i controlades per l'estat, amb el seu requisit d'ordres regulades basades en actes i llistes. La fixació de la informació mitjançant símbols dibuixats havia d'implicar, allà on s'imposava, l'establiment d'una estratificació d'escribes que escriuen —posats "negre sobre blanc"— i de lectors que reconeixen els termes estables d'un vincle que sempre és el de la dominació. «Digues-m'ho per escrit» és l'expressió que fem servir per assegurar-nos que les paraules, com també es diu sovint, no se les endugui el vent, és a dir, que quedin ancorades al paper d'on no es poden moure ni canviar de significat. Tota escriptura és, d'alguna manera, escriptura, entesa com aquest mena de títol públic que signen els notaris per testimoniar una veritat incontestable.
Et recomano una lectura important. És de Lévi-Strauss i es titula "Lliçó d'escriptura", un dels capítols del seu Tristos Tròpics dedicat a relatar com els nambiquara amb qui va conviure van parodiar la manera com interpretaven que l'etnòleg utilitzava el seu quadern per apropiar-se de les seves possessions, que aquests indis amazònics havien enumerat en un inventari escrit amb una ortografia impossible. Això li va permetre entendre com la funció última de l'escriptura és enganyar els altres. Lévi-Strauss utilitza l'anècdota de l'engany del qual va ser víctima per recordar que l'escriptura ha servit per transmetre coneixement i cultivar la sensibilitat estètica, però la seva veritable gènesi sempre ha "acompanyat fidelment la formació de ciutats i imperis, és a dir, la integració d'un nombre considerable d'individus en un sistema polític, i la seva jerarquització en castes i classes".
Certament és ben interessant aquesta perspectiva que emfatitza el caràcter instrumental de la cal·ligrafia i la tipografia –és a dir de l'escriptura i, per extensió de la literatura– com instruments de dominació que indiquen que ha de ser recordar i en quins termes, així com en tant que mecanisme per mantenir a ratlla els riscos de una oralitat descontrolada que deixi les veritats socials en mans dels mites i els rumors. Planteja-ho si vols, però reconeixent que col·loca el teu raonament en una altra escala –la de la raó gràfica i la domesticació del pensament– que has d'estar segura de poder encabir en el teu raonament.
En resum. La qüestió que planteges no es la de literatura, sino la de la literatura escrita, és a dir l'escriptura, i, més en concret, el seu rol com dispositiu de control sobre la memòria. Si volguessis introduir alguna cosa en aquest sentit, t'és indispensable conèixer la crítica a la raó gràfica de Jack Goody. Hi ha força coses. En castellà tens La domesticación del pensamiento salvaje (Akal) i La lógica de la escritura y la organización de la sociedad (Alianza). Els tinc en pdf per si els vols.
