Comentari per Pau Carratalà, enviat el setembre de 2019
INTERCONNECTIVITAT HUMANA I ACCIÓ COL·LECTIVA
Manuel Delgado
Entemc, pel que m’escrius d'en Durkheim, que estem d’acord amb que la noció
d’efervescencia col·lectiva és clau per despatologitzar les accions col·lectives de ipus fusionals.
També veig que tens a mà en Park i la seva lectura de les tesis de la
psicología de massas de Gabriel Tarde. Perfecte. Anem més enllà.
De Durkheim i
Park podem passar a l’Escola de Chicago, que es la que va deixar enrere el
concepte de massa o masses per passar a parlar de conducta o acció col·lectiva.
Influenciats pel pragmatisme, el chicaguians començaran a parlar de maneres
d'actuar que sorgeixen en un grup congregat com a conseqüència de l'estimulació
mútua dels participants. Aquesta perspectiva abordarà el permanent estat de
crisi que les masses urbanes semblaven experimentar, la seva tensió crònica,
els inopinats moviments d'alarma, d'eufòria o de pànic que constantment la sacsejaven
com a resultat de poderoses dinàmiques automàtiques de interconnectivitat
humana, intensificacions i acceleracions al màxim nivell de la comunicació
simbòlica, el precipitat final del qual no era la simple addició de les
predisposicions i actituds dels reunits, sinó un fenomen nou i singular
desencadenat com a reacció davant de situacions socials tenses, no
estructurades i en fase de redefinició.
En aquesta línia, la renovació de les teories de la conducta col·lectiva
plantejada sobre tot des del interaccionisme simbòlic va insistir en les
condicions d'agrupació compacta com a fonament per a una acceleració de les
transaccions creuades entre individus, autèntica infraestructura gairebé
fisiològica que propicia el que es presenta com connectivitat i en la qual es
concreta, en forma d'acció enèrgica i expeditiva, una certesa compartida sobre
determinat bé a assolir i determinats mals a vèncer com sigui, ara i aquí.
Aquesta lucidesa sobtada, transformada en presència literal d'una força social
en què es van a unir-se momentàniament perspectives d'acció i interpretació
fins aleshores diferenciades, ajudada per un fracàs momentani en els mecanismes
de control governamental, és el que pot produir esclats socials que en ocasions
han tingut efectes en l'estructuració mateixa la vida col·lectiva. Les
revolucions en serien l’exemple. Si vols una introducció general a les teories
de l’acció col·lectiva comença per un bon manual, el de Neil J. Smelser. Teoría del comportamiento
colectivo (FCE).
Des de la seva
interpretació en clau relacional, els fenòmens d'acció col·lectiva són
esdeveniments socials en què no només un gran nombre de persones actuen de
manera simultània i coordinada, sinó que experimenten una considerable
alteració del que se suposa que seria el seu comportament habitual acceptable.
Aquesta interrupció de la normalitat, d'altra banda, condueix als intervinents
en una multitud coagulada a un quadre de desindividuació, és a dir a un estat
psíquic de menyscabament de la pròpia identitat i de desactivació dels
mecanismes d'inhibició associats als principis ètics que regeixen l'actuació
personal en condicions considerades normals. Ara bé, aquesta inutilització dels
dispositius que autoregulen la conducta i que justifica que les persones es
desentenguin de les normes ordinàries, condueix a comportaments que només són
irracionals en el seu aspecte, però que en realitat apareixen posats al servei
de dinàmiques societàries complexes , en circumstàncies en què es creu possible
i urgent expressar un estat d'ànim compartit, alterar un determinat estat de
coses o assolir un objectiu important i perentori, o tot això al mateix temps.
