.jpeg)
La foto prové de Cultura Sitges i no hi figura autoria
Programa de la Festa Major de Sitges, agost 2025
La festa com a mort i resurrecció de la societat
Manuel Delgado
Per entendre el significat de la festa i la seva funció social cal desfer-se del pintoresquisme que la fa veure com una realitat amable que expressa una identitat col·lectiva. A la festa, i al conjunt de la cultura popular, amagats darrera el seu aspecte entranyable i inofensiu, batega la naturalesa esquinçada i crispada de tota convivència col·lectiva, conformada per segments amb identitats i interessos incompatibles entre sí. Totes les festes coven en realitat l’expressió de conflictes al si de la societat o, més aviat, de la societat com a conflicte. D’aquí que l’univers festiu aporti tota mena de dramatúrgies basades en l’agressió real o simulada contra éssers vius o que representen la vida —animals, ninots, individus disfressats— o la destrucció d’alguna cosa, la presència d’entitats malignes o la teatralització d’enfrontaments entre bàndols reals o imaginaris.
I és que la festa sempre implica algun vessant de bel·ligerància, una guerra, encara que la guerra sigui de caramels o de tomàquets. Això és així perquè la festa i la guerra estan fetes d’una mateixa substància i, en certa mesura, exerceixen funcions similars a l’hora d’explicitar la dimensió polèmica de les relacions al si d’una comunitat, entre comunitats i de les comunitats amb el poder. Aquest continu entre la violència incruenta festiva i la violència real troba idèntica evidència en les revoltes, les insurreccions o els motins populars. Tota festa és bullanga.
Però aquest esclat de violència simbòlica i no lesiva –tot i que de vegades ho sigui– també fa l’espectacle d’una altra cosa. Fa surar tensions implícites a la societat i també adverteix de la possibilitat del recurs a la força real per resoldre-les, tot i que ho fa limitant-se a fer-ho «de mentida». Però, a més, la festa representa sovint una mena d’apocalipsi, que és la de la fi del món, al mateix temps que una evocació del seu moment d’eclosió inicial. Les festes informen de la naturalesa traumàtica de la inauguració de la societat, l’esplendor terrible i genial del seu primer pas en el temps, el seu part dolorós.
Gairebé totes les societats es pensen a si mateixes com a resultat d’una descàrrega de violència instauradora i es mantenen amb vida gràcies al fet que periòdicament tenen cura de recrear aquest moment magnífic en què d’un caos creador va emergir un cosmos creat. Aquesta és la funció de les festes d’arravatament i rauxa: indicar el final i el començament d’un cicle, com correspon a una concepció no lineal sinó cíclica de la història. D’aquí la seva reiteració i que ens passem la vida celebrant festes o esperant-les. Tota festa és una manifestació de l’etern retorn, l’espectacle de la seva pròpia mort i resurrecció. Cada cert temps, la societat ha de esclatar i reviscolar de les seves cendres per alliberar-se del desgast que pateix com a resultat del pas del temps i l’acció dels humans. Aquesta és la tasca que les festes de desori assumeixen: recordar-nos que nosaltres morim, però la societat de la qual formem part perdura perquè elles, les festes, s’encarreguen de renovar-la periòdicament.
La festa està per fer-nos-en memòria de qui som i que, com a societat, i que, com a societat i com escrivia en Salvat-Papasseit, per tornar a néixer necessitem morir. El que la festa ens diu —i entenem i aprenem sense saber-ho— és que el desgavell que desencadena és l’abolició momentània de l’ordre social, però no el seu oposat, sinó el seu requisit, perquè aquest trasbals generalitzat que proclama és el que bressola qualsevol organització de la societat. El que l’excés festiu posa en escena és el domini provisional de les potències de la confusió i la disbauxa, sobre les quals finalment s’imposa triomfant un ordre social figurat com nou de trinca. Les festes mantenen viva la flama sagrada de la violència que construeix, destrueix i reconstrueix qualsevol món social possible.
