Al mig de la foto, Alfonso Carlos Comín
Consideracions per en Josep Roca, enviades l'abril de 2024
Místiques militàncies
Manuel Delgado
Com et vaig dir en la conversa, el trànsit de postures polítiques marxistes radicals a l'última part dels 60 i 70 ha estat, certament, conseqüència del fracàs dels grans projectes de canvi històric, sinó d'un escorament anomenem-lo místic que ja estava present en allò que en aquell context va aparèixer com a “nova esquerra”. Mira quines coses d'aquella època tinc a casa. Això és el que llegíem: Textos de la nueva izquierda (Castellote, 1976), Ideólogos e ideología de la nueva izquierda (Anagrama, 1971). Els tens a la teva disposició. Ja et vaig descriure el context: irrupció massiva de contracultura americana carregada d'orientalisme (vaig parlar-te de Del tao a Mao, de Luis Racionero, Gredos) i un marxisme diferent del clàssic, alliberat d'Engels –t'envio el que vaig escriure per a Realitat– i, sobretot, rellegit per l'Escola de Frankfurt.
És aquí on trobes la incorporació no només de l'ingredient místic, sinó sobretot el que t'interessa, un element utòpic completament aliè al marxisme. Pensa en Del socialisme utòpic al socialisme científic, d'Engels, on insisteix en la naturalesa antidialèctica de l'utopisme en general. La utopia s'incorpora al marxisme de la mà del fort influent messianisme de la teoria crítica alemanya, derivat de fonts judaiques –Benjamin, Adorno, Horkheimer, Marcuse...– o cristianes –Bloch–. És als teòrics de l'Escola de Frankfurt a qui cal la responsabilitat d'haver desenvolupat un marxisme anticientífic, esotèric, antimaterialista, humanista, ignorant d'Engels i reductor del pensament de Marx a una mera crítica de l'alienació.
A partir d'aquestes fonts l'esquerranisme contracultural dels 60 renunciarà a la crítica científica a favor d'una denúncia moralista del capitalisme, l'enderrocament de la qual havia de passar per una revolució que era més cultural que social i que havia de prioritzar una transformació interior dels individus: allò que Wright Mills, a la seva «Carta a la Nova Esquerra» de 1963, no dubtava a anomenar «una espècie d'insurrecció moral». El seu enemic a batre era el Tot, incloent-hi la ciència, la tecnologia, la vida urbana i el proletariat, els aspectes del capitalisme en què Marx i Engels havia xifrat les seves millors esperances. Es tractava del que Marcuse, en les últimes paraules del seu Hombre unidimensional, havia anomenat «el Gran Rebuig». D'aquell precipitat anomenat Nova Esquerra –en què es barrejaven línies teòriques i projectes dispars, la vaguetat dels quals cap comptables, com ara– són hereus els nous ascetismes actuals, propis de corrents «alternatius» que han continuat cultivant aquest mateix rebuig bíblic cap a la ciutat. Es compleix així aquest trajecte que Daniel Bell havia apreciat anant de l'ètica protestant al basar psicodèlic i, més tard, a l'ascètica revolucionària d'esquerres als anys 60, més deudoresta última de la pietat i l'angoixa puritanes, amb la seva obsessió per la depravació humana i la seva nostàlgia de la innocència perduda, que de Marx o Lenin.
La veritat és que, a partir de mitjans dels 60, l'esquerranisme contracultural va abandonar gairebé del tot el pensament dialèctic i el materialisme per abandonar-se a un llenguatge en què era fàcil reconèixer preocupacions típiques del messianisme protestant. Una esquerra juvenil que considerava la classe obrera i els seus partits tradicionals com a traïdors, va començar a parlar llavors de «coherència» i «integritat personals», de «compromís personal», de «construcció d'un món nou» i d'una «nova societat», de «presa de consciència» entesa com una revelació psicològica del jo immanent –cosa que la contracultura anomenava awareness, «lucidesa»–, d'«autorealització», etc.
El resultat: el que et vaig dir, un marxisme-leninisme paròdic al servei de l'adveniment de l'Era d'Aquari. La contracultura de la Nova Esquerra no van deixar de cultivar tots els llocs comuns del vell rebuig romàntic al món modern: nostàlgia dels vincles basats en el calor i la sinceritat –concretats en formes de convivència alternatives a la família, com les comunes–, exigència d'una forma de vida més propera a la naturalesa, desconfiança cap a la classe obrera –atrapada per tots els pecats de la civilització moderna–, denúncia del consumisme i l'alienació mediàtica en termes de pecat... És a dir, la societat urbana com a focus patològic de de neurosi, infern en què la comunitat esdevé simplement impossible i dominen l'associabilitat, la delinqüència i el desarrelament s'apropien de la vida diària.
Per cert. A aquest quadre no és aliena la concepció de les ciències socials com a instruments per a l'elevació psicomoral de les víctimes del món modern. L'antropologia també es va sentir cridada a complir una missió en certa manera gairebé evangèlica. Aquest factor inequívocament religiós, que planteja el treball de camp i l'especulació teòrica com a part d'una tasca salvífica de rescat dels pobres i els desafavorits, no seria aliè al propi origen personal de la majoria de professionals que protagonitzen l'academització de l'antropologia espanyola als anys 70. Quasi tots procedien de l'Església protestantitzada de l'aggiornament o/i de l'activisme polític d'un esquerranisme no menys redemptorista, que havien descobert a les ciències socials un vehicle per al Gran Canvi.
