La foto és de Yanidel https://www.facebook.com/YanidelPhotography
Comentari per Carla Rivera sobre la diferència entre interaccionisme simbólic i microsociologia, enviat el maig de 2023.
La llegenda de l'individu autònom
Manuel Delgado
No s'ha de confondre interaccionisme simbòlic, etnometodologia i microsociologia. Totes tres escoles tenen en comú que són estratègies metodològiques i teòriques la premissa compartida de les quals sostindria que la interacció, en tant que determinació recíproca d'accions o d'actors, no només pot ser considerada com un fenomen en si mateix i per tant observada, registrada i analitzada, sinó que mereix que se li atribueixi centralitat en la consideració de la conducta social humana.
Ara bé, no tots aquests corrents perceben de manera coincident la naturalesa de la situació com a objecte de coneixement. Són construccionistes, és a dir, coincideixen que la realitat és una producció social, però l'interaccionisme simbòlic i l'etnometodologia han treballat prenent com a dada central la manera com els que conformen unitats socials aparentment espontànies i més aviat atzaroses les conceben, interpreten i defineixen, fent-ho sempre a partir d'una actitud que se suposa creativa, reflexiva i activa, en condicions de superar o arraconar, ni que sigui momentàniament, els condicionants externs a la situació que els afecten. A diferència de la microsociologia de Goffman –t’explico la seva singularitat en un altre correu– per als interaccionistes –Blumer, Strauss, Glaser, Sacks...– i els etnometodolegs –Garfinkel, Ciccourel...– la interacció és estudiada com a articulació de subjectivitats amb iniciatives, potencialitats i objectius propis, que acorden generar realitats específiques a partir d'elements cognitius i discursius que es trenen per a l'oportunitat i que poden prescindir totalment o parcialment d'estructures socials preexistents.
El que compta per a aquestes tendències interpretacionistes és la significació que els interactuants donar la seva acció recíproca, el treball mental que els permet crear i sostenir les característiques d'escenaris organitzats socialment. Això suposa que les condicions considerades racionals de la conducta pràctica no són fixades o reconegudes com a conseqüència d'una regla o mètode obtingut independentment de la situació en què aquestes propietats són utilitzades, sinó realitzacions contingents de pràctiques comunes organitzades socialment. Cada situació social ha d'entendre's com a autoorganitzada, autogestionada quant al caràcter intel·ligible de les seves pròpies aparences, tot calculant les seves accions en funció de les condicions de cadascuna de les seqüències en què els interactuants es trobaven compromesos i dels objectius pràctics a cobrir.
En allò que tots aquests corrents coincideixen és a atribuir als protagonistes de la interacció potencialitat gairebé il·limitada per generar cooperativament i gestionar després una determinada realitat, per momentània i provisional que aquesta sigui, i fer-ho com a éssers autònoms i competents a l'hora de pactar formes diferenciades de ser el món i de ser-hi. És a dir, se subratlla la tendència que la interacció experimenta a escapar de les regulacions socials i de les condicions estructurals i dels interactuants a comportar-se com a éssers que han pogut accedir a un grau zero d'identitat, des del qual es fan presents a cada circumstància com a nadons a ella. El “posar-se en situació” consisteix precisament a fer com si cadascú s'haguessin escapolit de qualsevol imposició estructural, com si fos reconegut com a ésser que pertany al llenguatge i es mou només en el seu si, és a dir com algú que obté el seu reconeixement com a concertant a partir de la competència comunicacional.
Atenció, Carla. Aixó és important perquè no és una qüestió merament teòrica. La qüestió no és fútil, ni es limita al camp de la teoria social. Aquest personatge abstracte que es desplega a l'univers de la interacció més o menys pura que imaginen les teories hermenèutiques de la situació, és el mateix que suposa que centra al seu voltant l'ordre polític basat en l'anomenada democràcia participativa. El protagonista de la interacció com a concreció de la hipotètica societat anònima urbana, entesa com a entitat feta tota de llenguatge, és en el fons idèntic al que es projecta en aquesta altra ecumene igualitària que funda la possibilitat mateixa d'un sistema polític basat en l'individu autònom, responsable i racional, qualificat per manejar adequadament recursos i oportunitats pressupostades com a iguals per a tothom.
Aquest agent lliure i conscient de les seves potencialitats per propiciar tota mena de canvis és idèntic a aquesta mena de rei de la creació del sistema polític liberal que s'identifica amb la figura no menys abstracta del ciutadà. La racionalitat política es basa aleshores en l'activitat concertant i deliberativa d'éssers per als quals qualsevol identificació que no sigui la genèrica de ciutadans és improcedent.
Ens trobem amb el nucli dur del concepte republicà de política, per al qual la convivència està feta d'agregacions solidàries i autònomes d'individus lliures i iguals conscients de la seva recíproca dependència que, al marge de l'Estat i del mercat, assoleixen l'entesa convivencial mitjançant l'intercanvi horitzontal i renovat permanentment d'arguments. Aquesta és la doctrina d'elecció de la socialdemocràcia i de les diferents tendències del que es diu en l'actualitat ciutadanisme.
