Comentari per Neus Gilabert, estudiant de màster a la UAB, enviat el desembre de 2019.
LA BARRICADA COM A OBRA D'ENGINYERIA INSURRECCIONAL
Manuel Delgado
Sobre el tema de les barricades
fem una referència a Carrer, festa i revolta (Departament de Cultura).
El plantejament bàsic és que la barricada constitueix una exemple d’intervenció
d’enginyeria popular efímera, que consisteix en interrompre els fluxes urbans,
jugulant els seus circuits. La seva instal·lació respon a un projecte de
control sobre l’espai urbà que impossibilita la mobilitat d’elements
considerats indesitjables. Les barricades havien estat la forma d’arquitectura
popular efímera més característica i més simbòlicament eloqüent de la història
de rebel·lió de les ciutats contemporànies.
La barricada era de fet,
arquitectura en un sentit literal: el seu entaulament corria paral·lel a la
base, les obertures estaven regularment espaiades; servia per tancar un carrer
formant una estructura unificada de defensa gairebé permanent. No en va Victor
Hugo parlava, a Els miserables,
d’algunes de les barricades de la revolució de París de 1832, com a
«construccions estranyes» o com a «edificis tètrics, sepulcres, construïts per
un geòmetra o per un espectre». Pensa que moltes de les barricades que
s’aixequen, per exemple, a la revolució de 1848 a París son concebudes com a
projectes d’obra pública, amb el seu corresponent director d’obra que va
seguint els treballs des del principi. Això ho explica un
clàssic: el llibre de Georges Duveau, 1848: The Making of a Revolution (Vintage Books. Ves al capítol «The Barricades». Aquesta tendència assolirà el
seu nivell màxim d’explicitació amb les 600 barricades que s’aixequen a París
durant la Comuna de 1871. Sobre la representació artística d’aquestes barricades, mira’t el el capítol «The Picture of the Barricades», del llibre
de T.J. Clark, The Absolute
Bourgeois. Artists and
Politics in France, 1848-1951 (Thames
& Hudson).
A nivell històric les primeres barricades –de barrique, barril o tonell– van ser
possiblement les que serviren als parisencs per defensar-se dels mercenaris
d’Enric III, al maig de 1588, durant la vuitena guerra de religió. T’adjunto un
article sobre el tema i tens una entrada a la wikipedia que en parla. El
començament, el dia 12, s’anomena journée des barricades. qualsevol cas,
el que és indiscutible és que apareixen recurrentment a les grans revolucions
urbanes del segle XIX com a instrument i com a símbol de la lluita urbana.
Aquestes construccions –de què Baudelaire en deia «llambordes màgiques que
s’aixequen per formar fortaleses»– servien de parapet, però també d’obstacles
l’emplaçament dels quals actuava com a resultat d’una vella tecnologia
territorial destinada a retenir o desviar afluències enteses com a
amenaçadores, i que es configurava a la manera d’un sistema de preses que
interceptava les presències intruses detectades movent-se pels canals urbans.
A aquesta funció instrumental
caldria afegir-ne la d’ordre simbòlic. Pierre Sansot a Poétique de la ville (Armand Colin), feia notar com la barricada evocava la
imatge d’una subterraneïtat urbana,
que emergia com a conseqüència d’un tipus de seïsme desconegut. La barricada
assumia així la concreció física d’una ciutat literalment aixecada. Per això titulo així un article propi que també t’adjunto.
Henri Lefebvre, a La producción del espacio (Capitán Swing), impressionat
per l’espectacle de la revolta estudiantil i obrera als carrers de París el
maig del 68), veia en la barricada un instrument espontani de renovació urbana,
l’expressió d’una voluntat absoluta de modificar no sols l’espai físic, sinó
també l’espai social. La imatge d’aquesta forma
d’intervenció insurreccional sobre l’espai urbà que és la barricada apareix
històricament vinculada a la ciutat de Barcelona, ja al llarg de tot el segle
XIX. D'ella va dir Engels, al 1873, que era «el centre fabril més important
d’Espanya que reuneix a la seva història més lluites de barricades que
qualsevol altra ciutat del món». Això ho tens a «Los bakuninistas en acción»,
que està a Escritos en España (Planeta).
La doble naturalesa, al mateix
temps instrumental i expressiva, de la barricada va conèixer a l’anomenada
Setmana Tràgica –i després– la seva exaltació. A la capital catalana, les
instàncies de govern que havien estat desallotjades del control sobre l’espai
urbà, de què ara passaven a ser contemplades com a intrínsecament alienes,
procuraren recuperar l’hegemonia territorial perduda a mans de la mateixa
societat urbana. Durant les jornades de la Setmana Tràgica, aquest enfrontament
entre les institucions de l’Estat i els sectors socials minoritaris que aquest
defensa, d’una banda, i la majoria proletària de la ciutat, de l’altra, va
donar peu a una maniobra policíaca i militar de desobturació, és a dir d’alliberament dels obstacles que barraven
la circulació dels seus agents de força. Una violenta competència per la
preponderància sobre el territori urbà va resoldre’s amb la victòria del poder
estatal –i dels segments socials minoritaris en nom dels quals actuava– sobre
un ampli sector de la població que havia aconseguit per uns moments fer-se amb
el domini total del seu propi espai de vida. Per mitjà d’un desembussament i d’un drenatge, una ciutat ocupada durant uns
dies pels seus usuaris retornava sota el control dels qui s’hi presentaven com
els seus propietaris. Això ho tens molt ben explicat en una obra fonamental, el
llibre de Pere López, Un verano con mil
julios y otras estaciones (Siglo
XXI).
Un altre exemple es va conèixer a la matinada del 19 de
juliol de 1936, quan Barcelona va tornar a ser un laboratori on aquesta
mecànica de defensa civil, representada i posada a prova periòdicament en els
simulacres festius, va demostrar un altre cop les seves propietats en el pla de
la praxi històrica. En efecte, l’intent d’ocupar el centre de la ciutat per
part de les tropes revoltades contra el govern de la República va consistir en
un moviment simultani que, partint de les casernes situades a la perifèria de
la ciutat, fes confluir diferents columnes militars a la plaça de Catalunya. En
vista d’aquest desplaçament centrípet d’un cabal percebut com a estrany i
perillós, va desencadenar-se un dispositiu d’oclusió dels conductes viaris
semblant al que Barcelona ja havia assajat al 1909. I va estar així que les
tropes que avançaven per les artèries principals de la ciutat toparen amb la
presència de grups de civils armats que els impediren el pas amb barricades. Un
espasme violent havia clos la ciutat sobre si mateixa fins a fer-la
intransitable i opaca, impossibilitant la penetració d’energies interpretades
com a extrasocials i extraurbanes. Aquest dispositiu va resultar insuperable i
l’exèrcit fou incapaç d’apoderar-se d’una forma urbana que una sobtada
vitalització havia convertit en inextricable. Per això, l’obra que et pot
servir és la d’Albert Guillamon, Las barricadas de Barcelona (Espartaco).
Ara per ara, i fa uns dies en
van trobar la prova, les barricades tornen a ser– l’instrument insurreccional
per excel·lència, l’estri que permet obturar el carrer per impedir la mobilitat
de la policia. Però la forma que adopta aquest principi canvia amb el temps.
Caldria fer un estudi de l’evolució d’aquesta mena d’estratègies de coagulació
sobtada dels canals urbans. Barcelona amb prou feines no ha conegut, des de la
Guerra Civil, la instal·lació de barricades fetes amb llambordes, la imatge més
emblemàtica de la ciutat insurrecta. L’altre dia, a la zona d’Urquinaona, vaig
veure per primer cop gent aixecant asfalt de la calçada i rejoles de l’acera. A
la darreria del franquisme i durant l’immediat postfranquisme, no hi havia
temps per aixecar els carrers i s’imposaven formes més ràpides i instantànies
de blocar una via per la qual podia arribar la policia. En aquella etapa
històrica s’imposava un model de parapet que prestava el gran referent
d’apropiació revolucionària del carrer: el maig del 68, a París. Allà, tot i
que els carrers van ser aixecats i es van construir nombroses barricades amb el
seu empedrat, la fórmula més emprada va ser la de travessar cotxes a les
calçades, bolcar-los, sovint incendiar-los. Aquesta va ser la fórmula emprada
més sovint per les manifestacions estudiantils a Barcelona a finals de la
dècada dels 60.
Fa ja molts anys que els
cotxes han estat poc menys que descartats com a material preferent per a
barricades a Barcelona. Les barricades són, avui, tan mòbils com la policia.
Responen a una concepció sobre manera dinàmica de l’aldarull, com si les
bullangues acuals estiguessin caracteritzades per l’agilitat dels moviments,
per la impredicibilitat dels esclats, per la voluntat d’impregnar de lluita
urbana la major quantitat de territori. La barricada, ho hem vist aquests dies,
es forma, ara com ara, sobretot amb contenidors, amb la qual cosa han renunciat
a la seva estabilitat per ser sovint, també elles, mòbils, i ser usades ja no
sols com a protecció, sinó com un parapet que eventualment pot servir per
avançar cap a la policia i fer-la recular.
Jo crec que als contenidos
cremats se’ls podria aplicar el que Pierre Sansot, també a Poetique de la
ville, notava dels elements urbans fets malbé als aldarulls de la primavera
del 68 a París. Sansot deia que el paviment que s’arrenca, les llambordes, les
pedres de les obres, els cotxes que es travessen a la calçada, són –des del
punt de vista del revoltós– elements «per fi allibertats», com si les llambordes
que es llançaven al maig del 68, a París, prenguessin el vol i deixessin el sòl
en què havien estat colgades; com si una força sortís de la ganga que les
empresonava. Sansot continuava dient que aquests usos insurreccionals dels
materials del carrer, els permetien conèixer una glòria que la vida ordinària
els usurpava. Potser es podria dir el mateix dels contenidors travessats o
cremats.
