La foto és de Paulius Musteikis
Nota per Carla Rivera, doctoranda, enviada el 3 de setembre de 2025Nous apunts sobre la invenció de l'espai públic
Manuel Delgado
Sobre això que em dius és molt interessant, però recorda que el que t'ha d'interessar és com es construeix en determinat moment -la gènesi- d'un concepte del que observes el seu èxit operacional en relació a determinats processos urbans i urbanístics. Tens agafat el moment, el lloc , l'autor i l'instigador: anys 80, Nanterre, Isaac Joseph. Plain Urbain. Aquest invent es va difonent des de la primera dècda dels 90 i té Barcelona i la seva pretensió de convertir-se en model moral un dels laboratoris més eloqüents.s.
Anem a repassar. Anys 70 i 80 del segle passat. Apareixen a França assajos institucionalment propiciats de superació de l'abordatge en clau només territorial de les problemàtiques de reforma urbana i n'aporten una consideració en termes de valors i drets de ciutadania. És des d'agències estatals que emana una nova demanda d'estudis urbans orientats a animar la coresponsabilització dels habitants i els usuaris en les transformacions morfològiques o infraestructurals que els afectaven. És llavors quan comença a circular la noció d'espai públic, que es formalitza al Programme Espaces Publics del Plain Urban, una entitat creada el 1984 pel socialista Paul Quirès, responsable del ministre de l'Urbanisme et du Logement, com a part d'un moviment a gran escala que buscava redefinir i coordinar la investigació dels professionals urbans i posar socials involucrats. La direcció del programa li és assignada al filòsof i sociòleg Isaac Joseph, deixeble de Félix Guattari, el lideratge intel·lectual del qual fins a la seva prematura desaparició el 2004 és fonamental.
A l'entorn investigador i teòric generat pel Plain Urban, organitzats al voltant de la figura d'Isaac Joseph, investiguen, pensen i escriuen Louis Quéré, Samuel Bordreuil, Grégoire Chelkoff, Jean-François Augoyard, Jean-Paul Thibaud, Pere José García Sánchez o Daniel Cefaï, tenint com a epicentre la Université Paris VI, Nanterre. Joseph organitza dues edicions dels Col·loquis de Cerisy, les de 1995 i 1999, als quals assisteixen els esmentats i altres especialistes, que contrasten els seus punts de vista sobre la gestió dels ara anomenats espais públics i la construcció social de les urbanitats. Compten amb un vehicle de difusió a la revista Les Annales de la Recherche Urbaine, la publicació de Plain Urban, que dedica un exemplar doble el 1992, als espais públics urbans.
És en aquest clima intel·lectual que va emulsionant un precipitat que componen, a més d'Arendt i Habermas, relectures de Georg Simmel, de l'Escola de Chicago, del pragmatisme nord-americà, de l'etnometodologia i l'interaccionisme simbòlic, sempre al voltant de les lògiques de negociació en un espai urbà entès. L'espai públic s'entenia, a més, com a espai del públic, aquesta noció que inaugura Gabriel Tarde com a oposada a la de massa i que desenvoluparà Robert Ezra Park, i que nomena un subjecte col·lectiu constituït per individus que es comuniquen a distància i, per tant i al contrari de les multituds, de manera no fusional. També s'estava repassant com la història de la família recollia la interiorització de les normes que regeixen els vincles socials i la contenció del conflicte a l'activitat quotidiana fora de l'àmbit domèstic: Duby, Ariès. Això, més la lectura sistemàtica de Sennett i Goffman, així com la influència de l'estudi sobre el pas de la societat cortesana a la societat burgesa de Norbert Elias.
