El padre José María Llanos
Comentari per Arnau Mensa, doctorand, enviat el juny de 2017.
Sobre la contribució de l'Església a la lluita contra el franquisme
Manuel Delgado
Al tardofranquisme, el gruix de l'activitat clandestina contra el franquisme es feia a l'aixopluc de parròquies i convents. Tu pensa que si el règim franquista havia fet del nacionalcatolisme la seva ideologia i de l’Església una de les seves institucions vertebrals, el nou rumb doctrinal que va obrir el Concili Vaticà II (1962-1965) va suposar un autèntic canvi de bàndol que va col·locar la jerarquia catòlica i bona part del clergat de base del costat de l'oposició. És quan el General Franco rep una amenaça d’excomunió com a conseqüència de l’arrest del bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, el 1974, i la reacció de la Conferència Episcopal espanyola, amb el seu president, el cardenal Vicente Enrique y Tarancón, al cap. L'extrema dreta es manifestava al crit de "Tarancón al paredón".
Un sector important de sacerdots i seglars catòlics s’alineà amb posicions de signe marxista i hi milita. A Madrid, el jesuïta José María de Llanos passa de director espiritual de Franco a líder veïnal i membre del Comitè Central del Partido Comunista de España. És el moment dels capellans obrers, molts d’ells joves, però també d'altres provinents del nacionalcatolicisme. La dictadura habilita l´única presó al món destinada sols a religiosos presos polítics: la de Zamora, el 1968.
Tal i com dius, aquest context es relaciona amb l'aparició de la teologia de l'alliberament. No oblidis que es va traduir en activisme revolucionari i que va implicar la participació de religiosos en lluites armades a diversos països d’Amèrica Llatina i, a l’Estat espanyol, al País Basc. A Catalunya, aquesta implicació de l'Església en la lluita antifranquista es concreta en el compromís d'una part important de clergat amb la causa democràtica, sovint des de sincretismes cristiano-marxistes. Els seminaris, els convents, els col·legis religiosos, les entitats parroquials i els mateixos temples es converteixen en font de recursos per a l’activitat clandestina. El juny de 1966, desenes de capellans vestits amb sotana es manifesten davant la prefectura de Via Laietana i són atonyinats pels grisos. El sindicalisme de classe es nodreix de gent de les Hermandades Obreras de Acción Católica (HOAC) o de la Juventud Obrera Cristiana (JOC). Desenes de sacerdots, monges i fidels, influenciats pel moviment de Cristians pel Socialisme, constituït a Calafell el 1973, s'integren en el combat contra Franco.
Alguns ho fan com a dirigents e ideòlegs, com Alfonso Carlos Comín o José García Nieto. Apareixen figures emblemàtiques com la de Lluís Maria Xirinachs. Un mossèn comunista, en Luís Hernández, serà el primer alcalde democràtic de Santa Coloma de Gramenet el 1979. Aquest capgirament en el paper de l'Església apareix reflectida a les memòries de militants de la vella guàrdia de la resistència antifranquista, que narren com van matisar el seu anticlericalisme històric per a adaptar-se als nous aires de l'Església.
