Retrat d'Eugeni d'Ors per Ramon Casas
Notes per Carla Rivera i la gent de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà, enviades el juny de 2025
Les tres fonts del Model Barcelona de Pasqual Maragall
Manuel Delgado
Del modernisme –que a Catalunya va experimentar una forta ideologització que transcendí els pressupostos merament estètics de l’Art Nouveau o el Jugendstil– s’hi incorporaven tant la seva arquitectura com les seves produccions en el camp de les arts decoratives i plàstiques en general. Però, sobretot, s’assumia un optimisme, propi dels corrents modernistes més innovadors, a l’hora de vindicar les virtuts de la vida a ciutat –a la manera com havien fet Baudelaire i els simbolistes francesos– i en ordre a fer partícip Barcelona de les dinàmiques que avui diríem globalitzadores, i fer-ho, a més, mantenint-se fidel a una cultura autòctona com la catalana, constituint la ciutat en escenari per la síntesi entre modernitat i nació, cosmopolitisme i identitat, en una línia que encarnà de forma immillorable la figura intel·lectual de Gabriel Alomar. Busca coses seves.
Respecte del noucentisme es marquen distàncies pel que fa a certes adscrecències reaccionàries i es discuteix el valor de la seva aportació específicament arquitectònica –amb l’excepció de certes realitzacions, com ara alguns edificis de Puig Gairalt o de Goday, com el col·legi dels meus nets, el Pere Vila, de Goday–, però se n’assumeixen altres aspectes, com poden ser les propostes urbanístiques en si i, sobretot, el model d’institucionalització cultural de Prat de la Riba, amb el seu projecte d’una construcció nacional de Catalunya de base fortament municipalista i metropolitana, els instruments principals del qual foren la Mancomunitat i les diputacions provincials. Aquesta etapa fascina n’Oriol Bohigas. Si vols et passo referències on en parla.
No has d’oblidar que per als homes de la Lliga Regionalista que accediren al govern de Barcelona al 1901 –Cambó, Verdaguer i Callís, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba mateix–, la capital catalana havia de ser el referent principal de tots els seus plans de regeneració i modernització per al país, l’epicentre dels canvis infraestructurals i relatius a l’organització centralitzada de la vida pública –sanitat, educació, cultura, benestar social– que exigia el nou lideratge del capitalisme financer i industrial. Aquest procés de canvi que s’inicia amb el segle ha estat molt ben descrit per un altre arquitecte que t’ha d’interessa, Ignasi de Solà-Morales a “Los locos arquitectos de una ciudad soñada”, a A. Sánchez, Barcelona 1888-1929, Alianza, 1994, pp. 144-154.
Ara el noucentisme. Del noucentisme es pren, sobre tot, una doctrina sobre la Ciutat Ideal que aposta per l’assumpció generalitzada d’un ciutadanisme capaç de propiciar l’adveniment d’unes ciutats clàssiques i renaixentistes recuperades, triomf d’idees abstractes de concòrdia civil sobre la conflictivitat i l'enfrontament entre classes. És fàcil trobar en l’actualitat les petjades d’aquella mateixa obsessió noucentista per l'harmonia, el domini racional i consensuat sobre les desavinences, la conversió de la ciutat en un centre de ciència, d’art i de cultura, sembrat per tot arreu de bellesa pública. Deute extraordinari també amb les idees sobre una civilitat específicament barcelonina –temperada, equilibrada, integradora, atenta a les pedagogies que se li imparteixen des de les institucions...–, en tants sentits oposada a l’espanyola, que motiven bona part de l’obra d’Eugeni d’Ors, Jaume Bofill o Josep Carner, amb una certa dosi d’escepticisme en el aquest darrer cas. Fonamental el llibre d’en Trias que et vaig dir, La Catalunya-ciutat, que ha reeditat fa poc en castellà Galaxia Gutenberg.
A un nivell més ideològic, també arrencaria d’aquí una certa idea de “mediterraneïtat”, tan cara a la literatura, per exemple, d’un Josep Maria López-Picó, la mateixa que en aquell moment exaltava la retòrica reaccionària d’en Paul Morand i del despuntant feixisme italià. Aquesta vindicació de la Barcelona, Metròpolis Mediterrània –aquest és el nom de la revista cultural que publica l’Ajuntament– reaparegué per definir el gruix de les intervencions-invencions espacials dels governs barcelonins dels darrers anys. La idea fixa d’ “obrir-se al mar” va presidir l’edificació de la Vila Olímpica, la reconversió del Moll de la Fusta i d’Espanya, la reorganització de la Barceloneta, etc., i és aquesta mateixa concepció la que no deixa d’inspirar també les grans operacions financeres que estan urbanitzant una part important del Poblenou ¬¬–el Districte 22@– o la desembocadura del riu Besòs, amb motiu del Fòrum 2004, que, no te n’oblidis, executen el Pla de la Ribera franquista.
